La formació de Catalunya
Torre de guaita del castell medieval de Sota-ribes.
El nom de Catalunya -d'etimologia incerta,
encara que probablement derivat de "terra de castells"- es comença
a utilitzar a mitjan segle XII per designar el conjunt de comtats
que formaven la Marca Hispànica i que, un cop alliberats de la
dominació musulmana al segle IX, s'anaren desvinculant gradualment
de la tutela franca i esdevingueren sobirans.
Aquest territori sobirà, conegut com a Catalunya Vella, amb una
societat de caire eminentment feudal, inicià una important expansió
territorial, que començà, en el trànsit dels segles XI al XII,
en temps del comte Ramon Berenguer III -el primer a ser anomenat
monarca dels catalans-, i en diverses direccions: el llevant peninsular,
les illes mediterrànies i el nord occità. Fruit d'aquesta expansió
fou la incorporació de la dita Catalunya Nova, al sud i a ponent
del riu Llobregat i fins a la ratlla de l'Ebre, que fou conquerida
i repoblada en el segle XII.
La unió matrimonial del comte Ramon Berenguer IV, del casal de
Barcelona, amb Peronella, filla del rei d'Aragó, el 1137, possibilità
la formació de la Corona d'Aragó i la continuació de l'expansió
feudal, que començà pel sud i el ponent musulmà -Tortosa fou conquerida
el 1148 i Lleida el 1149.