El catalanisme: de regió a nació
La Generalitat Republicana
La Renaixença fou, a l'inici, un moviment
cultural, històrico-literari, que perseguia, en l'estela del romanticisme
europeu, la recuperació de la llengua i la literatura pròpies.
Amb el temps, i particularment arran de la Revolució de 1868 i
del seu fracàs, el moviment va adquirir un caire clarament polític,
orientat a la consecució de l'autogovern per a Catalunya en el
marc de l'estat liberal espanyol.
En el darrer terç del segle XIX, el catalanisme anà formulant les seves bases doctrinals, tant en el camp progressista com en el conservador, al mateix temps que començava a establir els primers programes polítics (com les Bases de Manresa, 1892), i a generar un ampli moviment cultural i associatiu, clarament reivindicatiu.
El 1898, Espanya va perdre les seves últimes possessions colonials a Cuba i les Filipines, fet que no només comportà una crisi de confiança important, sinó que va impulsar decisivament el catalanisme polític. El 1901 va néixer la Lliga Regionalista, el primer partit polític modern a Catalunya i Espanya, que l'any 1907, en coalició amb altres forces catalanistes (des dels carlins als federals), agrupades en l'anomenada Solidaritat Catalana, va guanyar les eleccions amb el programa regionalista que Prat de la Riba havia formulat a La nacionalitat catalana (1906).
Amb tot, les tensions socials -posades de manifest amb la creació, el mateix 1907, de la Solidaridad Obrera- van persistir, i van donar lloc a la revolta popular de la Setmana Tràgica (1909) i l'any següent a la fundació de la CNT, el sindicat de tendència anarcosindicalista que va ser absolutament predominant en el primer terç del segle XX.
El catalanisme polític va aconseguir el 1914 la creació de la Mancomunitat, primer assaig d'autogovern, al qual posà fi la dictadura del general Primo de Rivera (1923). La proclamació de la Segona República, el 1931, tornà a donar l'autonomia a Catalunya, la qual cosa permeté la recuperació d'una institució pròpia d'autogovern, que duria el nom històric de la Generalitat i a l'inici d'un període, dramàticament curt, de recuperació de la normalitat democràtica i cultural, que es veié interromput per l'esclat de la guerra civil espanyola.
En el darrer terç del segle XIX, el catalanisme anà formulant les seves bases doctrinals, tant en el camp progressista com en el conservador, al mateix temps que començava a establir els primers programes polítics (com les Bases de Manresa, 1892), i a generar un ampli moviment cultural i associatiu, clarament reivindicatiu.
El 1898, Espanya va perdre les seves últimes possessions colonials a Cuba i les Filipines, fet que no només comportà una crisi de confiança important, sinó que va impulsar decisivament el catalanisme polític. El 1901 va néixer la Lliga Regionalista, el primer partit polític modern a Catalunya i Espanya, que l'any 1907, en coalició amb altres forces catalanistes (des dels carlins als federals), agrupades en l'anomenada Solidaritat Catalana, va guanyar les eleccions amb el programa regionalista que Prat de la Riba havia formulat a La nacionalitat catalana (1906).
Amb tot, les tensions socials -posades de manifest amb la creació, el mateix 1907, de la Solidaridad Obrera- van persistir, i van donar lloc a la revolta popular de la Setmana Tràgica (1909) i l'any següent a la fundació de la CNT, el sindicat de tendència anarcosindicalista que va ser absolutament predominant en el primer terç del segle XX.
El catalanisme polític va aconseguir el 1914 la creació de la Mancomunitat, primer assaig d'autogovern, al qual posà fi la dictadura del general Primo de Rivera (1923). La proclamació de la Segona República, el 1931, tornà a donar l'autonomia a Catalunya, la qual cosa permeté la recuperació d'una institució pròpia d'autogovern, que duria el nom històric de la Generalitat i a l'inici d'un període, dramàticament curt, de recuperació de la normalitat democràtica i cultural, que es veié interromput per l'esclat de la guerra civil espanyola.