El franquisme
Bombardeig de Barcelona (aviació italiana).
17 de març de 1938, 14.15 h / © Arxiu fotogràfic del Centre d'Història
Contemporània de Catalunya.
L'hivern de 1939 Catalunya va ser ocupada
per l'exèrcit franquista. La victòria del bàndol dit nacional
i la dictadura que instaurà el general Franco comportà, arreu
d'Espanya, l'exili, la mort i la repressió de nombrosos militants
republicans i dels partits i sindicats obrers. El nou règim suprimí
immediatament l'Estatut de Catalunya, reprimí tota manifestació
de catalanisme i prohibí l'ús públic de la llengua catalana. El
1940, el president de la Generalitat, Lluís Companys, capturat
a França pels nazis, fou lliurat a les autoritats franquistes
i afusellat a Barcelona.
Després d'una llarga i dura postguerra, caracteritzada pel clima
de repressió política i social i d'endarreriment econòmic i cultural,
l'Espanya franquista experimentà, a partir de la conjuntura de
1959 i malgrat les condicions polítiques adverses, un període
d'expansió econòmica, que fou determinat per la inserció tardana,
encara que ràpida, d'Espanya en general i de Catalunya en un desenvolupament
europeu més ampli, corresponent al que s'ha anomenat els 'trenta
anys gloriosos' (1945-1975).
En aquest període, Catalunya experimentà un gran increment de
la població, que va passar de 3 a 6 milions d'habitants entre
1950 i 1980. Aquest enorme salt demogràfic, que fou possible gràcies
a l'existència d'una indústria que necessitava mà d'obra, fou
possible per l'aportació migratòria de gents vingudes, fonamentalment,
del sud d'Espanya. Aquesta aportació demogràfica ha configurat,
d'una manera decisiva, la societat catalana actual.