Els ensenyaments artístics (Presentació de la CNE a Tarragona)

En el context immediat de la nostra realitat social, política, econòmica i cultural, l'Art, els Ensenyaments artístics són unes "maries". Són uns coneixements "extres". Són un luxe, que segurament no ens podem permetre. Desviats respecte de la necessitat d'augmentar la productivitat dels sistemes d'ensenyament per fornir de matèria primera el "mercat laboral", desviats respecte de la necessitat de modelar i seleccionar aquella classe obrera, o treballadora o proletària que ens diuen que no existeix.

Al capdavall, l'Art en majúscula, totes i cadascuna de les arts i la seva --en el millor sentit de la paraula-- anàrquica confusió, l'Art, doncs, no té límits. Com un llenguatge viu i universal que és.

I com un llenguatge, o millor encara, com aquesta capacitat humana d'enraonar, el llenguatge, neix, creix, es reprodueix i canvia, per no morir.

David Mamet, un gran dramaturg nord-americà, deia que "l'artista és l'explorador avançat de la consciència social". És en aquest sentit d'aprenentatge de la capacitat d'exploració que els Ensenyaments artístics són fonamentals, nosaltres diríem, bàsics (envaint amigablement l'àmbit de la setena secció) en la formació dels ciutadans.

Bàsics en aquesta missió extraordinària, en aquesta aventura excepcional que és la docència. Aconseguir el ple desenvolupament de la personalitat de cadascuna de les persones implicades en aquest procés per tal que tothom participi activament en la vida social --és a dir, cultural--, en ple i satisfactori exercici de la seva llibertat, és una feina de la qual és fàcil enamorar-se. I és una feina, per dir-ho, ràpid, que déu n'hi do!

Perquè és una feina impossible. Ningú no pot fer aprendre a ningú. Tret de quan es produeix aquell instant miraculós en què l'alumne comprèn. L'alumne comprén. I, de la mateixa manera, ningú més pot descobrir-li què és allò que farà que aquella vida sigui plena, feliç i lliure.

I els Ensenyaments artístics ens semblen bàsics perquè són --haurien de ser-- la via per a l'experimentació, per al joc, per al descobriment dels desigs, de les necessitats expressives dels alumnes. Perquè a través de l'art, de les arts, s'experimenta la llibertat. I també la necessitat de regles, de tècniques, de tradicions. Per seguir-les i per trencar-les.

Quan et relaciones amb professionals de les arts, descobreixes que hi ha temes en què no n'haurien de ser, a priori, experts, però en els quals els seus coneixements excedeixen el que en podries esperar. Sempre hi ha una explicació claríssima: s'hi van interessar investigant per resoldre alguna dificultat en el procés de creació d'una obra.

Aquesta capacitat d'aprenentatge, aquesta flexibilitat, aquesta creativitat particular és a l'abast de qualsevol persona. No per fer-ne "artistes", sinó per aprendre a trobar, aprendre a buscar, aprendre a gaudir. Per aprendre a viure.

El propòsit de les arts ha estat, és i serà sempre d'oferir un mirall a la humanitat per mostrar a la virtut la seva figura i al vici la seva imatge, i a cada època i generació la seva forma i el seu estil propis. Aquesta "versió" del text de Hamlet als actors i la multiplicitat d'imatges, de miralls que l'art, que les arts han donat de les èpoques, de les generacions, fan dels Ensenyaments artístics una guia privilegiada per acostar els estudiants a la vida.

Les obres mestres sempre ens sorprenen per la seva universalitat, per la seva capacitat sintetitzadora del seu temps, però també de la condició humana. Perquè, com en les holografies, qualsevol bocí del mirall de la veritat que és cada persona reprodueix tota la imatge. O com la informació cromosomàtica que és idèntica en totes i cadascuna de les cèl·lules independentment de la seva funció, de la seva diversitat.

Tinc la sensació que contínuament envaeixo els àmbits de treball de les altres seccions: l'organització necessària per descentralitzar i deixar autonomia (als centres, als grups, als alumnes, als professors, a les APA, als usos dels edificis i instal·lacions...), la importància i la funció social del professorat (i de totes les altres professions), l'atenció a la diversitat, la formació continuada i la inserció laboral (que la mateixa CNE ens fa plantejar-nos, us fa plantejar-vos), l'avaluació dels aprenentatges i l'orientació, les competències bàsiques, com he dit al principi. No em sorprèn. I espero que no els sorprengui.

Totes les seccions ens partanyen. Des de tots els punts de vista hem de pensar. I comunicar-nos. Cadascú des del seu lloc. I la CNE és un instrument que hem de ser capaços d'inventar.

Naturalment, la necessitat de l'existència d'especialistes per als Ensenyaments artístics --ara només és reconeguda per a la música-- i de temps lectiu per a les diferents arts coincidirà amb les mateixes necessitats per a les altres disciplines. Coincidirà. No "es contradirà".

La política, diuen els polítics, és l'art del possible. La creació és l'art de l'impossible. Diguem-nos què pensem. Diguem-nos què necessitem. I busquem la manera de fer-ho. La democràcia --que també va ser, és i serà una utopia impossible-- no és un do dels déus. És una acció conjunta de les persones.

Un gran i malaguanyat actor, Ramon Teixidor, em deia: Esperem l'i si. Quan els artistes es troben davant d'una dificultat usen la raó per analitzar el problema. Com els científics. I confien en la imaginació per proposar solucions. Com els científics. Tots dos grups, tots i cadascun de nosaltres, davant dels problemes, hem d'esperar el moment en què algú dirà: I si...?

I si vaig acabant? "Siguem realistes, demanem l'impossible." Perquè la utopia, l'idealisme és pràctic. Primer ho imaginem, i en fer-ho ja haurem començat a realitzar-ho.

Us agraïm la vostra paciència. Estem a la vostra disposició. És un plaer poder pensar, poder imaginar com volem l'ensenyament --i la vida-- amb vosaltres. Gràcies.

Óscar Barberán i Garcia