Els ensenyaments artístics (Presentació de la CNE a Barcelona. Girona i Lleida)

Vull iniciar aquesta intervenció agraint la sensibilitat que han tingut els responsables del disseny de la Conferència Nacional d'Educació (CNE) en incorporar els ensenyaments artístics entre les seves seccions; aquest fet no tan sols indica la consciència que els ensenyaments artístics presenten una problemàtica específica, sinó que a més reconeix que són importants per a la formació integral de l'individu.

Faig aquest agraïment no només en nom dels qui pertanyem a aquest món des de fa temps, sinó també de tots aquells que, lluny de tot el que s'assembli a l'art, estan convençuts que els artistes són uns elements capriciosos, insolidaris i, per què no dir-ho, un pèl "galtes", i sospiten que els qui ens dediquem a l'ensenyament de l'art som una colla d'il·luminats, més o menys ociosos, que hem assolit la manera més culta i sofisticada de perdre el temps.

La nostra és l'única secció de contingut específic: les altres aborden qüestions que abasten l'ensenyament en general. Dic que és de contingut específic, però també ampli i divers: per la quantitat d'activitats que integren el món de l'art, per la quantitat de nivells i tipus d'ensenyaments que s'integren en el sistema i per la quantitat de plantejaments diversos que tracten d'explicar el fonament de l'activitat artística.

És una tasca essencial trobar allò que és comú a les diferents pràctiques artístiques: elaborar una relació de greuges corresponents als diferents centres no serviria de gran cosa. Segurament, per començar, caldria respondre a la pregunta: què s'entén per art? Ja sé que aquest no és l'objecte de la CNE, però no podrem defugir fàcilment el problema. En tot cas, la por de ser dogmàtics no ens hauria de fer incórrer en el relativisme: per no caure en una definició massa restrictiva de l'art, concloure amb la fal·làcia que l'art és qualsevol cosa produïda amb intenció d'agradar.

Es pot considerar un objectiu comú als diferents ensenyaments artístics ajudar que la gent adquireixi capacitat de judici estètic: l'art no és quelcom destinat a ser admirat incondicionalment, sinó que és per a ser jutjat --és a dir, reconegut-- i, per tant, gaudit. No hi ha experiència de l'art sense judici estètic, i no es pot jutjar --és a dir, reconèixer-- allò que es desconeix del tot.

La LOGSE es refereix explícitament al principi de "desenvolupar les capacitats creatives i l'esperit crític", dintre del "ple desenvolupament de la personalitat", la qual cosa permetrà a tots els ciutadans "participar activament en la vida social i cultural"; i no tan sols els qui seran en el futur artistes en exercici o crítics de professió: pensar-ho així seria com creure que l'ensenyament del llatí serveix només per als qui en el futur estudiaran per a ser capellans, o les matemàtiques, per als enginyers.

És clar que del que diu la llei se'n desprèn que els ensenyaments artístics no són un simple complement cultural, incorporat per "fer bonic": l'aprofundiment dels criteris que la llei defineix és el marc dels plantejaments que haurien de fonamentar la tasca de la secció dintre de la CNE.

És evident que es pot viure sense haver tingut mai una experiència artística; també es pot viure sense llegir, ni saber escriure: tot consisteix a situar l'existència humana en l'àmbit del que és estrictament biològic o relacionar-la amb un procés de desenvolupament de l'esperit.

Tanmateix, no sempre es relaciona la pràctica de l'art amb aquestes qüestions: la idea que el públic té de l'artista canvia segons el moment històric.Fa quaranta anys, en Miquel Àngel o en Velázquez eren considerats artistes, però segons una noció llunyana i mítica de l'art de la qual només parlaven els llibres; l'artista de cinema era l'encarnació del practicant d'un art que cada vegada era més proper a l'espectacle. Avui, quan per a la majoria dels ciutadans l'espectacle ha envaït pràcticament tot el contingut de l'art, l'atribut d'artista sembla restringit a les cantants folklòriques: és significativa la seguretat amb què l'univers d'actuants del que antigament anomenàvem "varietés" assumeix la condició d'artista.

La confusió actual entre art i espectacle fa que s'esvaeixi la frontera entre l'espectador, actiu i crític, i el consumidor, passiu i indiferent, que fonamenta la seva conducta en una manca absoluta de capacitat de judici estètic. És necessari, doncs, ajudar a adquirir criteris perquè el consumidor d'art sigui capaç de reconèixer allò que mira o allò que escolta, és a dir, perquè deixi de ser un simple visitant, rellevant només a efectes estadístics, i es converteixi en un espectador que gaudeixi del que veu o escolta; que no se senti només compensat pel fet de trobar-se en un lloc culturalment distingit que la societat acostuma a reconèixer.

Convindria aclarir, des del principi, que tant la producció artística com l'experiència de l'obra d'art són activitats subjectives, és a dir, es fonamenten en judicis estètics que són, per definició, realitzats per subjectes; però això no s'ha d'entendre com que són personals, ni menys arbitraris: perquè hi hagi art, hi ha d'haver una tensió cap al que és universal; només en aquesta tendència comuna dels diferents judicis subjectius cap al que és universal es pot fonamentar l'esperança que una obra d'art sigui reconeguda per algú diferent del qui l'ha produïda.

És indispensable, doncs, apropar-se al problema des de la peculiaritat de les formes de producció de l'art. Si ho fem així, veurem de seguida que l'art fa servir una lògica diferent de la que fonamenten la raó i el costum, orientada a donar sentit i consistència als seus productes. En altres paraules: per a l'obra d'art és indefugible establir de manera conscient l'orientació que l'obra pren en irrompre en la realitat i, alhora, constituir-se en una estructura formal dotada de legalitat formal pròpia i específica.

Aquest doble atribut de l'obra d'art --sentit i consistència-- és quelcom que hauria de conèixer tothom, no tan sols els especialistes: com sé jo que el que estic mirant és el quadre i no el paisatge que s'hi representa? Els atributs que caracteritzen l'obra d'art són conseqüència inseparable dels valors en què l'autor fonamenta la creació, i l'espectador fonamenta el seu reconeixement de l'artisticitat de l'obra mitjançant el judici estètic; conèixer aquests valors, saber què és allò que fa que l'obra sigui realment artística és fonamental, tant per apropar-se a la creació com per gaudir de l'experiència de l'obra.

Els ensenyaments artístics, en conseqüència, haurien d'orientar-se cap al ciutadà com a espectador, no tan sols al futur practicant d'una forma d'art o una altra. No cal insistir en el paper predominant de l'oferta artística dintre del marc genèric de l'oferta cultural sencera per adonar-se de la urgència del que dic, àdhuc per a la supervivència de la pròpia oferta artística.

És evident que aquest plantejament no va en detriment de qui, amb el temps, decideixi fer d'una o una altra pràctica artística la seva professió: ben al contrari, estic convençut que créixer amb una idea rigorosa d'art milloraria la mentalitat dels qui volen ser artistes i evitaria la pèrdua d'uns altres que potser tenien talent per ser-ho, però que no es veien amb cor d'optar per una professió que, al seu entendre, els abocava a la farsa i, en alguns casos, al desvergonyiment.

Tractar l'individu com a inevitable espectador potencial fa necessari desactivar tant la mitificació de l'artista, que el converteix en un personatge inaccessible, al qual s'ha d'admirar incondicionalment, amb una actitud semblant a la reverència religiosa, com el menyspreu de l'art que implica considerar-lo quelcom quotidià, fruit d'una habilitat innata a les persones, o bé creure que per aconseguir l'artisticitat de l'obra només cal desitjar-ho intensament; que la competència artística és, per tant, només qüestió d'intencionalitat.

Aquestes dues patologies, oposades però complementàries, es donen alhora a bastament en la societat i són les responsables de la incompetència generalitzada que caracteritza les relacions entre els individus i les obres d'art, en qualsevol de les seves manifestacions.

Tanmateix, no es tracta d'encetar ara un discurs sobre el que és específic de la creació artística, sinó reconèixer la possibilitat de referir la qüestió a una arrel comuna: és a dir, reconèixer que l'art pressuposa una forma de coneixement alternatiu al que s'obté per la raó. Que l'art, per definició, en tant que art, no vol dir res diferent de la seva presència; que per comunicar idees hi ha maneres més econòmiques i eficaces, que utilitzen llenguatges codificats, amb un alt grau d'articulació: la llengua parlada, l'alfabet de banderes de la marina o el codi de circulació en són alguns exemples.

Que ningú no pensi que sóc víctima d'una desviació teòrica, més o menys impertinent, per aquesta tasca: el recurs a la teoria només és justificat quan el sentit comú es revela incapaç d'explicar el fenomen que es consideri. Em temo que, en allò que fa referència als ensenyaments artístics, el sentit comú s'ha basat sovint en fonaments ficticis: si crec que s'han d'establir les bases teòriques amb precisió és perquè no calgui ser teòric en cada moment, per tal de corregir les desviacions que ocasiona el fet de manejar conceptes febles o, senzillament, equivocats.

Els membres de l'equip tècnic de la secció d'Ensenyaments Artístics corresponen als tres àmbits que la LOGSE estableix dintre dels ensenyaments artístics: música, arts plàstiques, art dramàtic i dansa, la qual cosa no vol dir que representin els interessos que es poden considerar vinculats a cadascun d'aquests sectors de l'activitat artística. El cinema, per exemple, no està explícitament inclòs en cap dels sectors i no per això tant l'equip com jo mateix li atorguem menys importància en la reflexió, atès el seu paper cabdal en la cultura moderna.

L'equip representatiu de la secció, que compta amb representants de diferents institucions, i sobretot la participació de tothom qui s'hi senti implicat, en el sentit més ampli del terme, farà que no quedi cap veu per escoltar, cap reflexió per considerar, cap idea per aprofitar, en benefici de l'informe final. La CNE, per definició i desig dels organitzadors, coordinadors i tècnics, és oberta a tothom: com s'ha dit, és una presa de pols a la situació, la sensibilització mitjançant el debat, i la recollida d'unes conclusions que serviran de marc per a l'acció futura.

El fòrum virtual està donant els primers fruits: el sentiment general dels qui hi han intervingut fins ara demostra preocupació i interès pel replantejament dels ensenyaments artístics, la qual cosa representa un reconeixement que ha estat un encert dedicar-los una secció dins l'estructura de la CNE.

A més del Fòrum, s'està entrevistant experts d'experiència reconeguda en el camp dels ensenyaments artístics i elaborant qüestionaris capaços d'estimular la participació i d'enriquir els debats que la pròpia dinàmica de la CNE sens dubte suscitarà.

No cal insistir en la importància que hi col·labori tothom que es consideri implicat en els ensenyaments artístics o simplement els reconegui la importància dintre de la formació integral de l'individu, atesa l'ocasió de replantejament que la CNE ofereix.

Hom diu que la raó fa possible l'existència; la moral, la fa suportable, i l'estètica, desitjable: augmentar la capacitat de gaudir de l'art per part de l'individu contribuirà a generalitzar una experiència més plena de la vida i de la història, que és l'objectiu últim de qualsevol política d'ensenyament políticament progressiva i èticament responsable.

Helio Piñón

28/10/2000