De la taula rodona que l'equip tècnic d'ensenyaments artístics de la Conferència Nacional d'Educació va organitzar juntament amb professors de l'Escola d'Estiu Blanquerna el passat 3 de juliol, hi ha una reflexió que va anar prenent cos i que segurament va quedar com a idea principal d'aquesta trobada. Es tracta de la paradoxa que significa, per un cantó, que els diferents sectors artístics i també molts mestres reclamin cadascun la seva parcel·la de "poder" amb la reivindicació d'especialitats (dansa i visual/plàstica) i, per tant, de mestres especialistes com ja s'ha fet amb música, i, per un altre cantó, l'obvietat que cal que el mestre generalista faci de l'educació artística un element constant i transversal en la seva feina diària.

La formació d'especialistes fa que, evidentment, els diferents ensenyaments artístics tinguin una més gran garantia de rigor i de criteri professional, però també provoca sovint que el mestre tutor renunciï a la seva imprescindible aportació, en aquest terreny, per al desenvolupament global de l'infant. És evident que seria un disbarat que un nen de deu anys només cantés a classe de música i que només dibuixés a visual i plàstica. Què en queda, d'un mestre que treballa amb edats d'entre 6 a 12 anys si li anem parcel·lant i traient aquests espais d'expressió artística i l'acomodem a un ensenyament de continguts tècnics i intel·lectuals que mai no s'haurien de separar dels primers?

Quan parlem de secundària i batxillerat estem d'acord que cal que el professorat tingui una preparació específica per a cada una de les matèries que els nois i noies han de rebre en la seva formació. Però en la franja d'edats de primària només la música i l'educació física queden fora de l'àmbit d'acció del mestre tutor. Si fem noves especialitats, assegurem la presència d'aquests ensenyaments d'una manera més eficaç i interessant?

L'experiència de l'única especialitat artística en funcionament, la música, ens diu que no hi ha prou dedicació horària i que és molt difícil completar el currículum. Com és que es fa una hora de música i prou? No podria el mestre tutor fer cantar "cada dia" als nens, fer-los escoltar les quatre audicions que li hauria preparat l'especialista durant tota la setmana o fer de l'assistència a un concert amb l'escola un treball de coneixement social que es perllongués durant dies o setmanes? No podria el mestre tutor convertir aquesta "hora" de música en moltes més hores sumant cinc, deu o dos minuts al llarg de cada dia d'escola? Qualsevol altra cosa que no passi per aquí és una pèrdua de temps i una inversió inútil.

En la taula rodona de l'Escola Blanquerna va tornar a evidenciar-se que, enmig d'aquesta problemàtica, la dansa és, segurament, la disciplina més desatesa i més desaprofitada com a eina educativa en aquestes edats.

Després de parlar sobre aquestes qüestions, va haver-hi força consens a determinar que una part del problema es podria resoldre, i així permetre aquest equilibri entre el mestre tutor i els especialistes reforçant la figura dels assessors d'ensenyaments artístics. Assessors que haurien de permetre una formació i uns recursos constants al mestre i al mateix especialista. Un assessorament que donés tranquil·litat i coratge al mestre tutor per a treballar amb comoditat i fer de "mestre" en el sentit més bonic de la paraula. Si, per exemple, acabem acceptant que la dansa l'ha de fer l'especialista de música o d'educació física, hauríem d'admetre almenys que aquests tinguessin un bon professional al costat que pogués ajudar-los en aspectes que, per la seva formació, difícilment poden abastar. El mateix passaria amb visual i plàstica i, fins i tot, amb música, on, malgrat l'existència d'especialistes, continuen havent-hi molts dèficits en un sector molt ampli de professionals.