Responent a l'encapçalament d'aquesta taula rodona, penso que, efectivament, les ofertes cada vegada més diverses i interessants que ofereixen els serveis educatius de música d'administracions, teatres, auditoris i d'iniciatives privades són un excel·lent suport a tots els qui ens dediquem a l'ensenyament de la música, ja sigui des de l'escola obligatòria o des de les cada vegada més importants escoles de música.

L'aprenentatge musical i el desvetllament de les aptituds i els interessos que els nens i nenes tenen, passen imprescindiblement per la vivència i l'experiència personal del fet musical.

L'oferta que aquests diferents serveis de música ofereixen a les escoles consisteix essencialment en oportunitats d'experiències musicals amb un fort component social que no podem donar des d'una aula de l'escola.

Sempre hi ha hagut iniciatives que han entès que l'escola no s'acaba a les parets d'una aula i que la millor manera d'explicar l'art romànic és fer una excursioneta pel Pirineu o que per a aprendre els oficis és bo anar a veure el forner del poble. Sempre hi ha hagut bons mestres.

Sortosament, l'escola -i l'ensenyament en general- va incorporant idees i iniciatives que passen de ser innovadores i fins i tot personals a formar part de la majoria dels projectes educatius dels centres i a ser generals. A partir d'aquí, hi ha la gran oportunitat d'estendre a una elevada part de població aquestes experiències i el risc de perdre el seu sentit original al servei del treball i dels objectius del mestre.

Amb la generalització d'aquestes activitats neixen les ofertes externes a l'escola i es crea en alguns sectors, com les cases de colònies, veritables xarxes de serveis amb un important continguts econòmic, llocs de treball, etc. També en el terreny dels espectacles es va formant una especialització tant per part de grups com de productors i oficines d'alta direcció en l'anomenat espectacle escolar. De sobte, l'escola es converteix també en un gran mercat. No és res nou. Només cal analitzar el tema dels llibres de text.

Si he dit tot això, no és per a deslegitimar la funció que estan fent els serveis de música, sinó justament per a alertar del risc que en la generalització d'aquestes activitats s'hi "colin" interessos purament comercials i que, com sempre, l'escola ho acabi pagant tot.

Un altre tema que voldria apuntar és el sentit cada vegada més didàctic que estan prenent els espectacles i les activitats que s'ofereixen. Hi ha hagut una millora extraordinària en la coordinació amb els mestres i les escoles i en la preparació prèvia dels espectacles. Jo encara recordo el començament de "la cançó més bonica" havent de sortir a l'escenari amb cinc cents nens cridant: CINE! CINE! Això fa molts anys que no es veu. Ara els responsables tenen cura de les ofertes de cada cicle, s'envien dossiers i els espectacles són no solament adequats a unes edats, sinó a uns objectius didàctics que s'adiuen amb el treball de cada cicle. La pregunta és si l'objectiu d'una audició escolar és explicar els instruments de corda o és escoltar l'experiència del concert i acostar-s'hi més a. En tot cas, valdria la pena replantejar aquest equilibri.

Voldria fer també una referència al gran encert d'obrir les grans infraestructures musicals de Barcelona: Auditori, Palau i Liceu en aquest tipus d'activitat. És extraordinari que infants de tot el país coneguin aquestes sales i les tinguin com a pròpies. S'han comentat molt les dificultats de l'Auditori per a captar l'atenció dels afeccionats. Sens dubte una de les prioritats de l'Auditori és que arribi a ser l'Auditori, no de Barcelona, sinó pràcticament de tot el país. L'Auditori és el meu Auditori, com el Liceu és el meu teatre d'òpera. La resposta de les escoles de fora de Barcelona a les diferents campanyes que s'ofereixen des d'aquests llocs també ho demostra així, i sens dubte és un encert.

Acabaré amb una mica de polèmica que pugui donar peu també a la taula rodona. Un dels arguments més emprats de sempre per a defensar els concerts i les campanyes escolars és el que afirma que d'aquesta manera assegurem el públic del futur. Jo no crec en aquest argument. Torno a referir-me a l'extraordinària vivència social i musical que pot ser per a un infant pujar les escales del Palau, asseure's i escoltar un concert en aquella sala màgica plena de vitralls, cavalls i columnes tortes, o de l'impacte d'entrar en l'espectacular sala simfònica de l'Auditori i cantar amb sis-cents nens una mateixa cançó, però al meu entendre això no assegura que aquell nen al cap de vint anys sigui un habitual espectador i consumidor de música i teatre. El problema de l'assistència als concerts, a la música de cambra, als cicles més habituals que es programen a tot el país i que tenen grans dificultats, va molt més enllà de la influència i l'experiència que pugui rebre, sempre positiva, un nen en la seva etapa escolar. Repeteixo que amb això no vull desqualificar l'interès de les ofertes musicals escolars, sinó posar en dubte un dels arguments en què sovint els responsables tècnics i polítics s'emparen per justificar fracassos en la resposta del públic a les diferents programacions.

Acabo amb una síntesi d'aquesta breu exposició.