L'ensenyament del disseny consisteix a donar als estudiants aquella formació que els permeti descobrir i expressar amb plenitud la seva creativitat.

Aquesta formació te dos vessants: per una banda, coneixements teòrics i, per l'altra, habilitats manuals.

Els coneixements abasten la història en el seu sentit més ample: la de l'home com a espècie, la de les tècniques, de les arts i del disseny. Qui vulgui dedicar-se al disseny, és a dir, a crear les coses que utilitzarà la societat humana, ha de saber d'on venim per entendre on anem, de tal manera que la seva obra estigui dins d'una lògica de progrés.

L'habilitat manual els ha de permetre visualitzar i expressar el que imaginen. Les idees que es construeixen en l'espai mental han de poder prendre cos, concretar-se, en forma de dibuixos i maquetes. Aquesta tasca d'exterioritzar les idees necessita una formació, així com qui aprèn a llegir. La translació al gràfic o al volum de les idees és una part important del procés creatiu. La mà ajuda la ment a pensar!

Quant a la justificació d'una educació artística-disseny, si observem la història de l'ésser humà veurem que ha estat gràcies a la seva capacitat creativa que ha sobreviscut i ha dominat un entorn que li era hostil. Formar creatius és formar gent amb capacitat per contribuir a la millora de la nostra qualitat de vida. Per això serveix aquesta educació i per això ha d'existir.

André Ricard. Dissenyador industrial

De tota manera, penso que el que em costa molt és veure'l com un ensenyament que, en el fons, està tancat en una capsa i és enormement difícil de fer-lo funcionar, perquè cadascú és diferent, cada mirada és una mirada i cada mirada aporta coses valuoses.

L'art no es pot ensenyar. El que passa és que sí que es pot aprendre. Tanmateix els qui intentem ensenyar això i estem convençuts que no es pot ensenyar però que sí que es pot aprendre, l'únic que fem és, possiblement, motivar. Més que no pas ensenyar com es fa. Motivar. No perquè la gent sigui, després..., artista. Sinó perquè agafi el sentit del que és l'art, o el que representa per a cadascú. L'art és un element crític que t'ajuda a donar sentit a la vida, a mirar i a conèixer. En aquest sentit els museus són llocs també d'aprenentatge que formen espectadors.

Joan Hernández Pijuan. Pintor i exdegà de la Facultat de Belles Arts de la UB

L'educació artística ha de facilitar tota mena de canals perquè l'individu que s'hi forma tingui temps i possibilitat de continguts que l'impulsin cap a la creativitat.

Possiblement els professors no són massa importants; allò que és important és la capacitat que tingui el professor de deixar sorgir de l'alumnat totes les seves potencialitats i, per tant, de motivar-lo. Però, en tot cas, aquesta olla que és l'escola té una virtut que és que a dintre seu hi conviuen perfils diferents de creatius entre els quals es creen uns moviments extraordinaris i poden fer una carn d'olla deliciosa.

Una escola ha de ser un receptacle tan obert com vulguis, però sobretot obert de mentalitat, que a través del seus agents, que serien els professors o els plans d'estudis, facilitin el lliure aflorament, en cadascuna de les matèries i disciplines, dels seus alumnes.

Potser sóc molt mal pensat, però és que considero que mai no hi ha hagut voluntat política perquè arrelés, perquè és molt incòmode...

Si des d'èpoques infantils i juvenils no es desperta el gust per tot el que és art, em sembla que estem perdent el temps notabilíssimament.

S'ha de fer per crear ciutadans. Perquè l'Art afavoreix el sentit crític de la vida.

Perquè la imatge d'una cadira no és una cadira. És a dir: si el ciutadà, que en aquests moments viu immergit en el món de la imatge, no sap distingir quan se li dóna gat per llebre, sense posar-se nerviós, sense ser un petulant, estem tenint un esclau, no pas un ciutadà.

Josep Maxens. Director de l'ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya)

Plantejar per què ensenyar l'art implica plantejar quina utilitat té l'art. Per mi, cal buscar aquesta utilitat en el marc de la cultura i aleshores la pregunta que ens hem de fer és, quina utilitat té la cultura?

Crec que la cultura és el que ens fa, el que conforma una identitat, el que dóna una consciència. Un país són muntanyes i fàbriques. Però de muntanyes i fàbriques n'hi ha a tot arreu, i el que realment forja la gent d'un país és la seva manera d'expressar-se, la seva manera de crear cultura, la seva manera de fer art. Per tant, per mi l'art és un dels elements estructurals que cohesionen la persona individulament, socialment i històricament.

L'art serveix per donar-nos una estabilitat en les maneres de sentir i de veure, en les maneres fins i tot de pensar. Tanmateix, està molt bé parlar de l'aspecte espiritual de l'art, que és fonamental, però no hem d'oblidar que l'art crea al seu voltant moviment, riquesa, turisme, imatge, projecta prestigi, etc.

Jo sóc dels que creuen que un artista es forma. O sigui, que ningú neix sent un geni, sinó que han d'existir unes aptituds, i que aquestes aptituds es poden modelar, es poden incentivar, estimular i optimitzar a través de metodologies.

Particularment, vaig ser autodidacte i crec que el bon professor és aquell que ensenya els seus alumnes a ser autodidactes. Perquè ser autodidacte implica travessar per un mateix tota una sèrie de dificultats, i això és molt pedagògic; és una manera d'aprendre com fer les coses, però té un defecte, i és que requereix molt de temps i moltes vegades s'agafen vies equivocades, per la qual cosa després costa molt de retrobar l'energia i el camí fet en va. Però un ensenyament no ha de facilitar les coses als alumnes, sinó que ha d'intentar provocar que aquestes dificultats arribin com més aviat millor i es donin els instruments intel·lectuals, els instruments de coneixements, els instruments tecnològics per poder-les salvar. Crec que és la millor manera d'aprendre, el que passa és que és lenta. I un aprenentatge jo l'enfocaria com forçant l'alumne a ser autodidacte i, senzillament, donant uns canals que n'agilitin el procés.

Un altre dels elements que per mi defineixen un país és el l'índex de creativitat que té. L'art és creativitat. Què és la creativitat sense lligams? Penso que l'art pot ser com la Fórmula 1 de la indústria de l'automòbil. Un espai d'experimentació, de provatures, d'assajos, de riscos creatius que després serán útils per aplicar al camp de la comunicació, la publicitat, el periodisme, la indústria, al camp de la ciència, etc. Crec que aquest anar a cegues que moltes vegades significa el treball de l'artista no és inútil, sinó que crea unes aptituds, unes dinàmiques, unes sinergies que després esdevindran coses tangibles, concretes i absolutament útils.

Un altre element interessant relacionat amb l'activitat artística que vull esmentar és el fet que és un exercici absolut de llibertat. L'art és joc i llibertat. L'art com a element de curiositat i creixement personal. En aquest sentit ha d'existir perquè és, en el fons, un exercici humà de llibertat.

Resumint, jo diria que l'ensenyament de l'art és important perquè farà que en una generació donada es puguin condensar, sintetitzar, o puguin emergir-ne millors professionals.

Joan Fontcuberta. Fotògraf

2. Com creieu que incideixen els ensenyaments artístics en la societat i la cultura contemporània?

La capacitat creativa és l'essència mateixa de l'ésser humà. L'ensenyament artístic dota la gent d'una capacitat imaginativa i expressiva que no es dóna en moltes altres facetes de l'ensenyament. Tenir accés a l'expressió artística és obrir les ments a tot un món creatiu que no es limitarà a un sol tipus de creativitat. El creatiu s'atreveix a ser-ho en tots el àmbits de la cultura i fins i tot més enllà.

André Ricard. Dissenyador industrial

Jo havia viscut anys en què no veies res, i ara s'han produït, en els últims anys, cues per veure exposicions, per veure art. Normalment hi ha més cues quan és un art més assumit ja per la societat, per la història, que quan són coses que són més... més difícils. Però això també és lògic. Sempre el creador o les exposicions que en podríem dir punta, a nivell d'avantguarda, són quasi bé sempre més minoritàries. Això és lògic. Ja ho seran, de majoritàries, si ho han de ser. I penso que sí, que hi incideix. Que en el fons tot això és educació artística. L'art incideix en la societat perquè és una manifestació social i cultural.

Joan Hernández Pijuan. Pintor i exdegà de la Facultat de Belles Arts de la UB

Home, jo diria que pràcticament gens. Ja t'ho he posat de manifest abans. Pràcticament gens. Pràcticament gens. Per què? Perquè no hi ha... Quan hi hagi ensenyaments artístics en parlarem. Però no hi ha una política d'ensenyaments artístics. No hi és.

Josep Maxens. Director de l'ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya)

Tot ensenyament, al meu parer, incideix en els propis creadors, però també, i no és gens negligible, en el públic. El fet de disposar, per exemple, d'una Facultat de Belles Arts, no és tan sols per formar artistes, sinó que també incideix en la formació del públic, un públic més preparat, més sensible, que coneix més les coordenades d'interpretació... Vull dir que sempre caldrà tenir en compte això, és a dir, aquest percentatge d'alumnes que van a una escola, a una facultat i arriben a passar per tots els filtres i els cursos fins a llicenciar-se o a sortir al mercat professional, però és obvi que en queden molts altres, un percentatge molt més alt, que generen, o encadenen, una sèrie de sinergies amb altres companys i fan que hi hagi una certa audiència respectuosa, més entenedora de l'art contemporani.

Personalment, crec que l'ensenyament de l'art és important perquè crea, d'una banda, un cert nivell de sensibilització social sobre el fet artístic, i de l'altra, una forma de coneixement.

Joan Fontcuberta. Fotògraf

3. Esmenteu tres aspectes positius i tres de negatius de l'actual sistema educatiu pel que fa als ensenyaments artístics.

No crec tenir prou coneixement dels programes del sistema actual per poder jutjar. No obstant això parlaré des del meu coneixement limitat.

Començaré per allò negatiu:

1) que aquest ensenyament hauria de ser una matèria obligatòria per a tothom i des de la primària,

2) que les escoles especialitzades haurien de tenir més ajuda que la que tenen per estar oferint sempre la millor educació amb les millors eines,

3) que aquests estudis siguin homologats oficialment per tal de tenir el prestigi que es mereixen.

Quant a allò positiu diria:

1) que, a pesar de tot, tenim unes bones escoles de disseny i uns bons dissenyadors,

2) que la iniciativa privada, com tantes altres vegades, ha suplert les deficiències de la iniciativa pública,

3) que sembla que hi ha un desig de millorar-lo!

André Ricard. Dissenyador industrial

Resulta molt important la persona que ensenyarà. Tots els programes, sobre el paper o en un marc global, estan força bé, però l'aplicació en clau de cada pedagog pel que fa a l'ensenyament de l'art resulta definitiva. Encara es confon molt l'ensenyament de l'art amb l'ensenyament de les manualitats. L'ensenyament de l'art ha de generar estructures de coneixement. D'altra banda, cal "ensenyar l'art creativament" i transversalment. L'aprenentatge de l'art forma part del reconeixement i si no ens podem reconèixer en l'objecte artístic no en gaudim ni l'aprenem. Tot sovint trobem massa vegades docents que no tenen l'objecte artístic massa a prop, amb la qual cosa els resulta molt difícil ensenyar qualsevol cosa relacionada amb el món artístic.

Joan Hernández Pijuan. Pintor i exdegà de la Facultat de Belles Arts de la UB

Hi ha una legislació específica per al que són els ensenyaments de tipus artístic, que penso que no ha estat mai suficientment desenvolupada.

Recordo que hi havia una previsió de formació per a la dansa, per a la música i per al teatre. Recordo que en aquest àmbit no hi havia res pensat respecte de l'audiovisual, que s'englobava dintre del camp de les famílies professionals convencionals, a més. Però aquest podria ser, si s'estructurés bé, un possible pas positiu per tenir, una miqueta, l'avanç del que serien uns estudis professionalitzadors i els mateixos estudis professionalitzadors. No sé si és l'eina adequada, però com a mínim, en un moment determinat, algú va seure i hi va pensar una mica, que això ja és important.

Un altre aspecte positiu és que dintre del col·lectiu d'ensenyants hi ha força grups sensibilitzats que han fet possible que en determinats ensenyaments artístics, a dintre de les seves escoles, tinguin una vida. Però això és voluntat de determinats grups d'ensenyants.

Pel que fa a l'ensenyament audiovisual, en general, a Catalunya penso que hem tingut la sort de dos moviments que s'han convertit autènticament en institucions, i que han fet, tant pel món del teatre com pel món de l'audiovisual; un d'ells sobretot bastant, que és Rialles, a nivell de gent jove -bé, ara no en sento parlar- però que en el seu moment això tenia la seva importància i d'aquí va sortir força gent motivada; i després el Drac Màgic, si fem referència al món del cinema. Que a mi em sembla que té el seu valor, extraordinari. Drac Màgic actualment és una companyia que, fins i tot, importa i exporta pel·lícules i coses d'aquestes. En aquest sentit jo ho capitalitzaria com a positiu.

Al costat d'aquests elements positius pesen molt més els elements negatius. D'entrada, ho repeteixo, per a mi, un desconeixement a-cla-pa-ra-dor del que és en general el món de les arts des del seu punt de vista de la formació, per part de l'Administració.

Actualment ens trobem amb uns claustres de professors... a Catalunya encara, per sort, bastant joves, que vol dir que en una bona part, molt probablement un 40% del professorat actual està preparat per fer aquest canvi... però no ho dubtis hi ha un 60% que no, agradi o no agradi. Hi ha un 60% que són 'de la vella escola'. I no és cap pecat ser de 'la vella escola', perquè es 'l'escola en què cada un s'ha format'. El pecat és no haver previst el reciclatge d'aquesta gent. I haver impulsat una reforma, que a més és una reforma que encara ningú no sap fins a quin punt està o no està consolidada.

L'educador espanyol, no solament el català, en general tots -el català potser menys, potser està en més bona posició en aquest sentit-, tenim una tendència a desconèixer el que es fa en altres indrets, en altres països. Em sembla que és fonamental veure models que són diferents dels nostres i com s'ho fan, i, si allò és bo, incorporar-ho. Tenim una visió molt curta dels qui ens dediquem al món de l'ensenyament en aquest país. Molt curta. O de vegades potser molt egoista. De pensar que ja ens ho estem fent molt bé. I no tenim presents referents que en altres països, amb molt de temps avançats sobre nosaltres, han posat en funcionament. I ens deixem perdre coses bones.

En l'actualitat, precisament perquè hem anat a una economia de mitjans... curiosa, en aquesta època, les generacions que ara pugen a mi em sembla que pugen, curiosament, menys sensibles que abans al fet artístic en general. Que m'ensenyin quants nens i nenes són capaços d'anar per pròpia voluntat a visitar un museu, anar a un teatre o anar a un cinema que no sigui absoluta i exclusivament per evasió. És més, que em diguin quin nen és capaç d'aixecar el cul del sofà de casa seva per no veure la televisió quan es tracta de distreure's veient algun tipus de mostra artística o el que sigui. No els hem preparat per degustar aquest plat. No estan preparats per degustar aquest plat. I quan a alguns amics els expliques que tu fas determinades coses amb els teus fills o el que sigui, generalment comencen a mirar-te com una persona molt estranya. I en el món de l'ensenyament passa exactament el mateix. El professor que té iniciativa pròpia cap als seus alumnes, d'anar a veure exposicions... llevat que estigui marcat, aquest senyor és un personatge estrany. Estem en el món del despropòsit.

Josep Maxens. Director de l'ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya)

Pot semblar una paradoxa, però com que els ensenyaments artístics són dolents, el resultat és que els alumnes s'hagin d'esforçar molt més, passin pel sedàs pel camí i en surtin molt pocs, però els que surten són bons.

Potser he d'explicar més coses, abans. Per exemple, què en valoro, jo, d'un centre educatiu? Primer, els professors. L'equip humà. Després, la informació que es pugui donar. Això vol dir biblioteca, conferenciants, etc. A continuació, el programa pedagògic i, finalment, els equipaments.

Coses dolentes? El mateix professorat. No és que sigui dolent, és que el trobo poc motivat. I no és un fet que es produeix només en l'ensenyament de l'art. En molts llocs, arribar a ser professor no solament comporta una càrrega honorífica, és a dir, és alguna cosa que la societat et reconeix, sinó que també, i sobretot, se't valora econòmicament. A la universitat o a les escoles, un professor té perfectament assumit, almenys per la meva experiència, que això serà part d'un dels treballs que haurà de fer per poder sortir-se'n. És a dir, que l'ofici, la professió de professor, no està prou reconeguda com per poder dedicar-s'hi absolutament, pensant que realment és quelcom que et compensa per l'esforç, que et forma i et satisfà.

Sovint falla la informació. No hi ha biblioteques assortides, no hi accés a Internet, no hi ha programes que facin venir gent amb informacions, debats, etc. Es fan activitats, però no es consideren quelcom substancial del procés d'aprenentatge. Penso en un sistema pedagògic que faci moure la gent, que provoqui aquest contacte amb la realitat de la creació..., que vinguin dissenyadors, que vinguin pintors, que vinguin vídeo-artistes...

Una altra mancança pot ser la pobresa d'infraestructures i d'equipaments. Crec que l'ensenyament ha de ser concebut com un servei i, per tant, entenc que la inversió per alumne ha de ser molt més gran que la que s'està fent ara.

Joan Fontcuberta. Fotògraf

4. Quines competències bàsiques s'han d'assolir en els ensenyaments artístics i com cal fer-ho?

Aquesta pregunta és molt abstracta, però jo diria que una cosa bàsica consisteix a proporcionar eines per saber mirar. Saber mirar el dibuix és fonamental. Com diu Torres García: "El dibuix no és només representació. El dibuix es defineix a si mateix en oposició a l'escriptura, que és una simple representació de la parla." El nen ha de saber representar i interpretar el món que l'envolta i el seu propi món interior. Cal tant saber dibuixar com saber parlar. I per saber dibuixar cal saber mirar. Sempre es poden ensenyar les tècniques, però el repte està a saber mirar, això és, comprendre. Tanmateix, és importantíssim que el professor o la professora, el mestre o la mestra, estigui motivat i sense por a ensenyar. Disposat a aprendre, si cal, dels alumnes mateixos. És com dir que els alumnes cal que confeccionin, en part, els programes.

Joan Hernández Pijuan. Pintor i exdegà de la Facultat de Belles Arts de la UB

Jo diria que fa falta crear una màquina de formadors. És a dir, fa falta posar en funcionament, confiant-ho a les institucions que poden fer-ho, formadors dels àmbits.

Per a mi, l'única solució possible a la realitat actual és formar formadors. Aquests formadors s'han de formar convivint amb professionals, que segurament han de formar part del seu procés de formació; i aquests formadors hauran de portar als seus llocs on ells formen també els professionals que els seran unes eines indispensables. I, a partir d'aquí, l'altra història és no solament les persones, sinó els continguts que les persones han d'impartir. Ha d'haver-hi una línia de programació que d'alguna manera o altra ho abasti tot. I això em sembla que és fàcil de fer... fàcil no ho sé, però en tot cas és necessari, de fer.

Si en una escola hem format dues persones, ben formades en el camp de la pintura... dues persones especialitzades en una cosa, dues persones... Si aquestes persones estan dintre d'una olla, aquestes persones com a docents faran el seu xup-xup corresponent i posaran en marxa projectes, que facilitaran que comencin a fer xup-xup els alumnes. Per a mi això és fo-na-men-tal. Fonamental.

La formació del personal que es dedica a l'ensenyament en aquests moments, jo penso que és una formació força bona, per les notícies que en tinc. No és tan memorística, no és tan seqüencialista...; per tant, ja ho veurem, penso que ho poden fer... bé.

Per exemple, jo recordo que no fa massa temps ens van convidar a anar a unes quantes escoles, perquè volien que ensenyéssim als nens -eren de segon d'ESO- què era això de fer una pel·lícula. I aleshores els vam explicar tota l'arquitectura d'una pel·lícula. Tot el que feia falta. I els vam anar mostrant fragments, des de les eines que es fan servir, fins... perquè s'adonessin de com es fa una cosa, primerament mirat des del punt de vista de com es fa i després del que en queda. I que veiessin com és tot. És això: la imatge d'una cadira no és una cadira. I els nanos anaven descobrint que, per exemple, és com a totes les arts. És una tècnica de la manipulació, que va en funció d'unes idees. Que és apassionant, d'altra banda.

Josep Maxens. Director de l'ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya)

Primer, una cultura superficial sobre la història de l'art. És a dir, conèixer una certa evolució de moviments i uns noms fonamentals.

Després, uns mínims de dibuix, de fotografia i de vídeo, de càmera i, sobretot, de tractament digital de les imatges. En aquests moments, tot això és relativament assequible. Sobretot jo diria que són uns elements molt integrats i molt relacionats. Per exemple, quan agafem una fotografia i la introduïm a l'ordinador, comencem a dibuixar-hi. És a dir, no té massa sentit fer una assignatura de dibuix i una assignatura de fotografia sense poder-les relacionar. Tot és comunicació visual.

També és molt important la lectura de la imatge i de la utilització narrativa de la imatge.

Crec que més enllà d'utilitzar la imatge com a expressió artística, ha d'haver-hi un coneixement de la imatge com a llenguatge quotidià aplicat a moltes esferes de la vida. Cal apropar tots aquests mitjans i fer entendre que són molt útils, ja no a un nivell sofisticat, sinó útils per a fets senzills, immediats i quotidians. Això crea una proximitat, una facilitat, allunya el fetitxisme tècnic que de vegades tenen tots aquests estris.

Joan Fontcuberta. Fotògraf

5. Com caldria mirar la formació artística en el futur?

Com he dit abans, els veritables programes els fan veritablement els nois i les noies. Cal un ensenyament menys atapeït que ensenyi a ser autodidactes.

Joan Hernández Pijuan. Pintor i exdegà de la Facultat de Belles Arts de la UB

Jo no puc fer una simple formació instrumental. No puc formar un educador del que sigui, només perquè sigui capaç d'educar en allò a uns subjectes determinats. Primerament l'haig d'educar a ell. La formació té una finalitat molt concreta en el subjecte mateix d'aquesta formació. La formació de formadors, el primer que ha de formar és el formador. Ha de crear en ell sensibilitat, l'ha d'ajudar a desenvolupar les seves capacitats, li ha de fer descobrir que les té, a més... Tota persona... tota persona! té qualitats artístiques, no tota persona ha de ser un artista, però tota persona té qualitats artístiques, té segments d'artista a dintre seu, gràcies a la qual cosa té més tendència per a una cosa que per a una altra, etcètera. I això ho hem de fer descobrir, perquè d'entrada no se n'és conscient. Potser se n'és conscient una miqueta, una miiica, en el camp musical, en el camp... O sigui, un sap que té una determinada sensibilitat per a determinades obres de teatre, però, vejam, el mateix: si no l'eduquem com a formador, l'única obra de teatre que li agradarà és aquella de bec gros, és a dir, la que es pot empassar amb facilitat. I en cinema aquella en què només li cal obrir els ulls, obres la boca i t'entra. Però serà incapaç de reflexionar, d'intel·lectualitzar, etc. Per tant, nosaltres li hem de facilitar les eines. I possiblement no arribem a fer de cada docent, de cada ensenyant una persona completa; és a dir, l'home renaixentista ja no es pot donar, per sort o per desgràcia, o es dóna molt esporàdicament. Però sí que els en podem fer descobrir segments.

Fan falta el que jo en dic 'jornades transversals'. Partint de la base que qualsevulla d'aquestes disciplines podrien ser eixos transversals de moltes matèries, eh? de moltes. Si estem estudiant història, si estem estudiant geografia, si estem estudiant... hi ha moltes coses d'aquestes que poden travessar l'assignatura perfectament.

I dintre del sentit comú i l'humanisme tenim unes arrels molt profundes de tipus artístic i de sentir qualitats i coses d'aquestes. Per tant, un cop acabat l'ensenyament primari, el nen/a hauria de saber fer determinades coses bàsiques: explicar històries -molt concretes, seran molt simples perquè té molt poca experiència-; un cop passa a l'ESO, en aquest nen/a li hem de començar a donar instruments perquè aprengui a expressar plàsticament coses, a expressar conceptualment coses, a representar explícitament coses, etc.

I després, al batxillerat, ja pertoca més el fet que un alumne pugui tenir..., afavorir 'hobbies' determinats sense tenir cap mena d'imposició. O sigui, no pretenc que hi hagi una persona que entengui de tot. Però sí que penso que una persona que hagi fet una elecció a partir dels setze anys, que és quan t'agafa el batxillerat, que sigui capaç de fer una elecció, per molt primària que sigui, i dir: "a mi m'interessa anar-me perfeccionant en això, en això i en allò". Fins que no siguem capaços de deixar un alumne a l'ESO, quart d'ESO, amb aquesta disponibilitat i amb aquesta capacitat de decidir, coses elementals... Però si donem per fet que ha de triar entre quatre batxillerats diferents perquè diem que ja té prou maduresa per decidir això, vol dir que prèviament ha de tenir l'altra maduresa. I, si no, el fet que li fem triar això, no té cap sentit.

L'ensenyament infantil ha de ser un rudiment total de tastaolletes de tot, de tot eh?, i a partir d'aquí anar-ho perfeccionant per arribar a una ESO on el segon cicle sigui ja més selectiu. O sigui, que l'individu pugui optar més per la seva llibertat de triar coses, però que hagi de triar coses que pugui fer de gust.

Les eines no són difícils. Les eines no són difícils. Hem d'explicar-li... posar-lo en el cas de dir: escolta'm, a casa teva què fa el teu pare? 'Doncs té una carnisseria'. I la teva mare? 'Doncs ajuda el meu pare'. Escolta, fes una cosa, fes un espot o un anunci de la carnisseria dels teus pares. I li ensenyem a comunicar determinats continguts. Això no és difícil.

Es tracta de crear una sensibilitat diferent en el món de l'educador. A no ser un educador pragmàtic, per a uns resultats concrets, d'uns exàmens concrets que després resulta que no serveixen per a gairebé res. Només serveixen per obrir o tancar portes, que ja és molt, però, vull dir que no és res per a la vida... I tot això es pot fer.

Amb això no dic que s'hagi de renunciar a les matemàtiques o a la física... No s'ha de renunciar a res de tot això. Però aquest és un altre element. Posem per cas que les matemàtiques o la física i tot això sigui el 60% de l'ensenyament, doncs dóna'ls un 40% d'allò altre. I si dónes aquesta sensibilitat fins i tot et podràs permetre el luxe d'arribar a un batxillerat i ensenyar grec o llatí. O els idiomes que et faci falta, perquè aquests nanos vindran sensibilitzats per tot, perquè... hauran començat a fer coses i diran: i això d'on ve? i això de què... I estaran estudiant les plantes i... d'on ve? Són coses de motivació.

A mi quan em diuen: "oh, és que la canalla d'ara va molt més mal preparada..." Va mal preparada en relació amb què? Potser resulta que li estem fent uns ritmes diferents. I potser resulta que és més coherent.

Jo havia d'empollar, havia d'estudiar, preparar un examen... Ara és molt més treballar, i sobre el treball que fan fer-ne una sinopsi, i de la sinopsi treure'n unes conclusions, estudiar aquestes conclusions... És molt diferent. Si tot això fos dintre d'un procés coherent...

Josep Maxens. Director de l'ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya)

En aquest sentit, sóc bastant àcrata i preconitzo que hi hagi metodologies contradictòries. O sigui, que es donin moltes opcions possibles, molts programes, moltes maneres de fer, encara que sembli que uns són antagònics a d'altres, perquè, com deia abans, per mi no existeix un alumne mitjà i, per tant, el que hem de procurar és que cada alumne pugui trobar uns elements d'afinitat. El gran secret de l'ensenyament sempre és saber encomanar entusiasme. És a dir, un professor que sigui capaç d'encomanar entusiasme sempre serà un bon professor. No es pot aprendre si no hi ha el divertiment, l'aspecte lúdic, el fet de gaudir amb aquella activitat que s'està aprenent, que també és una cosa que és fàcil de descobrir.