Confer?ncia Nacional d'Educaci—
 

Síntesi del fòrum "Quines mesures són necessàries amb els alumnes que tenen problemes greus de conducta? Són compatibles amb una etapa comprensiva?"

El fòrum va partir d'unes consideracions prèvies a la pregunta que finalitzaven amb l'afirmació següent: sembla raonable preguntar-se quin ha de ser el paper del professorat en l'atenció a aquests alumnes i, fins i tot, si el sistema educatiu és realment capaç de donar resposta a aquest tipus de problemes.

Les primeres intervencions van resultar polèmiques, de manera que van polaritzar les posicions a favor i en contra de la capacitat, i fins i tot de l'obligació, del sistema educatiu d'atendre aquest alumnat. En el decurs del debat, les intervencions, sense deixar de manifestar opinions sobre aquests aspectes, van començar a aportar propostes de mesures a desenvolupar.

Una mostra de les afirmacions dels participants que es manifesten contraris a la possibilitat, i fins i tot l'obligació, d'atendre aquest alumnat dins el sistema és la següent:

  • La realitat ens ha demostrat que els alumnes amb greus problemes de conducta no són compatibles amb una etapa comprensiva. La caiguda en picat dels nivells educatius des de l'aplicació de la reforma és incontestable, per molt que algú s'entesti a negar-ho. I els més perjudicats no som pas els professors, sinó els alumnes.
  • Si quan parlem de greus trastorns de conducta ens referim aproximadament a un 2%-2,5% de l'alumnat dels IES, tal i com estan les coses, no són compatibles amb una etapa comprensiva.
  • Per pura estadística, el percentatge de població amb problemes psiquiàtrics existeix i s'ha d'atendre, no necessàriament en centres on s'imparteixen classes a persones sanes.
  • Aquests alumnes necessiten una atenció que cap dels professionals que hi ha actualment als centres de secundària els pot donar. Hi ha d'haver un altre tipus de centres per a aquests alumnes, i això no vol dir marginar, sinó que vol dir una atenció adequada i dirigida a curar-los.
  • Els professors de secundària no podem amargar-nos la vida fent una tasca que ens han carregat a sobre, sense mirar si la nostra preparació és l'adequada. No podem preparar-nos per a aquests casos amb una formació posterior, ja que la necessària és complexa i molt vocacional.
  • Considero que una gran part d'aquests problemes són d'origen familiar i, en aquests casos, és qüestionable l'obligada implicació de l'escola (no hem d'oblidar quines són les funcions bàsiques de l'escola). És necessària, per tant, una major implicació familiar-social en aquestes qüestions.

    • Lògicament, són afirmacions que generen polèmica. Alguns participants interpel·len aquestes posicions amb intervencions com les següents:

  • És nefast el sistema o els "agents" que posen en marxa el sistema?
  • Si són compatibles amb una etapa comprensiva, crec que no cal ni que ens ho plantegem. El que hem de fer és buscar recursos per atendre'ls allà on sigui perquè tenen el mateix dret que la resta d'alumnes a l'educació i, per tant, hem de fer tot el que puguem per ells.
  • M'agradaria començar a sentir parlar de recursos, d'experiències, d'investigacions sobre el tema. Podem tenir un sistema educatiu que exclogui un nombre determinat d'alumnes? Es pot discutir el dret a l'educació? I si el discutim, quin tipus de discurs estem fent? I si seguim la via que aquest discurs ens marca, i acceptem que "alguns nois i noies" no poden ser escolaritzats, què hem de fer-hi? A vegades, aquestes discussions em semblen la discussió de "dos ficats en un forat" decidint si han de sortir-ne o no, mai se sap el que pot haver-hi a fora...
  • Segregant no se solucionen [els problemes], simplement s'amaguen.
  • Per trobar solucions, cal concretar i saber distingir entre el que és vàlid, el que s'ha de modificar o el que s'ha d'excloure. No tot és nefast, penso, ni tot és positiu. Cal una avaluació contínua per tal d'adequar el "sistema" a les necessitats de cada centre educatiu, ja que tenen realitats molt diferents.
  • És un sistema malalt que necessita una transformació profunda. Però, és clar, això passa perquè l'Administració, el professorat i els mateixos pares, es facin responsables d'una vegada dels seus errors i deixin de carregar contra els alumnes; per cert, els únics que no tenen cap poder de decisió.

    • En el debat apareixen també propostes de diversa naturalesa. Les més rellevants són:

  • Es tracta de nois i noies amb una manca clara dels valors associats al respecte als altres i a l'entorn. El problema requereix una intervenció global de tots els agents que treballen en l'àmbit local.
  • S'ha de barrejar l'actuació a UAC i a l'aula ordinària, però sempre comptant amb l'ajuda de personal especialitzat.
  • Una actuació coordinada dels serveis socials, un apropament a la família (malgrat que costi a vegades), ajuda d'assessors externs si cal (tractaments psicològics...), un coneixement del seu entorn, interessos, conflictes fora del centre...Tot això, lligat a una bona acció tutorial del noi/a, un seguiment personalitzat i una adequació dels objectius, juntament amb un bon ventall de possibilitats organitzatives d'atenció a la diversitat dins el centre, fan que molts d'aquests casos deixin de ser "problemàtics".
  • La tasca a fer passa per donar-los suport dins l´aula amb més professorat i incrementar la seva autoestima.
  • La qüestió radica en el fet que les administracions han de deixar de gestionar el tema de l'educació de la mateixa manera que gestionen les carreteres, les pensions, etc. En el moment que entenguin que l'educació no és una despesa, sinó una inversió, i que els fruits no són d'un any per l'altre, sinó que són a llarg termini, aquests problemes i molts d'altres que patim a l'escola i a l'àmbit educatiu trobaran solució.
  • És evident que cal tornar a repensar els centres d'educació especial i crear, en aquests centres amb dotacions suficients i dignes, aules adequades per a alumnes amb trastorns greus de personalitat que sovint acaben presentant trastorns greus de conducta. Quina atenció psiquiàtrica s'ha anat donant a la nostra infància i joventut? De pena.
  • Cal obrir la possibilitat legal de poder compartir l'horari escolar d'un alumne entre els IES i el món laboral (l'antiga figura de l'aprenent).
  • Per afrontar els problemes que presenten aquests alumnes, és imprescindible un treball d'equip que impliqui educació, salut mental i serveis socials. Moltes vegades quan es comença a pensar en actuar ja és tard. I aleshores s'opta per segregar els problemes.
  • Aquestes conductes s'han d'afrontar quan els alumnes són joves i en l'emplaçament educatiu i social on es produeixen. Equips multiprofessionals amb coneixements de com s'ha d'actuar haurien d'ajudar i, al mateix temps, ensenyar als professionals que treballen amb aquests alumnes a afrontar aquestes situacions.
  • Són alumnes malalts, que necessiten atenció psiquiàtrica i psicològica, a més d'una tasca educativa. En aquests casos, les Unitats Mèdico-Educatives o Hospitals de Dia que s'han posat en marxa en algunes zones de Catalunya poden ser recursos convenients. Quan aquests alumnes puguin tornar als centres educatius, cal que s'hi puguin trobar acollits, amb una bona tasca de tutoria (i fer bona tasca de tutoria no es fer d'assistent social!) i també preveure activitats en què puguin tenir èxits.
  • Cal reprendre les antigues aules-taller, portades per professorat d'educació secundària amb un perfil professional que li permeti entendre que es poden aconseguir els objectius generals de l'ESO a través de tasques manipulatives i tasques al voltant de projectes, que permetin vincular millor els continguts escolars. No podem només donar tasques de paper i llapis, per a alumnes que per la seva situació escolar, familiar i personal, els costa, a 12 anys, donar sentit als aprenentatges acadèmics a l'ESO. Quan es fan intervencions d'aquest tipus, es calma molt més l'ambient escolar. En tenim experiències.
  • El tractament que en fa l'Administració educativa és molt dolent. Obliga que aquest alumnat vagi passant d'uns centres a uns altres (intercanvi d'alumnes expulsats; ho decideix la Inspecció sense intervenció de cap comissió d'escolarització) fins que surti del sistema obligatori. Hi ha permanentment una borsa d'alumnes intercanviant-se d'uns centres a uns altres sense que ningú pugui fer un tractament efectiu sobre ells.
  • Hi ha alumnes que no necessiten cap psiquiatre ni psicòleg per continuar aprenent, sinó uns professors que tinguin una bona formació pedagògica per saber preparar els temes de manera que ells puguin establir les relacions convenients entre els coneixements previs i els actuals. Quan això no es produeix, l'alumne se sent tractat amb menyspreu i no té cap motivació per aprendre.

    • I el debat continua... (vegeu Altres fòrums de la Secció)

    Nombre de participants: 25