Confer?ncia Nacional d'Educaci—
 

Sobre la formació permanent han dit...

  • La formació permanent és un dret, però és també un deure del professorat i no ha de ser vist com una tasca addicional, sinó com una part implícita i necessària de la professió.

    ...

  • Es veu convenient també que tots els membres que ho desitgin, cada cert temps (5, 10 anys) puguin tenir un temps en horari lectiu a temps complet (d'1, 2, 3 mesos), a l'estil del que s'ha fet per a l'adquisició de noves especialitats. El fet de poder dedicar tot el temps a la formació sense haver de preocupar-se al mateix temps de les classes, i alhora el fet de compartir un temps amb altres professionals experimentats, permet als mestres efectuar una reflexió tranquil·la i reposada, ben diferent dels cursos i els cursets habituals, cosa que implica un enriquiment personal, acadèmic i professional de gran abast.

    • Document: "L'Educació Primària. Jornada de Reflexió del Consell Escolar de Catalunya". Terrassa, 18 de novembre de 2000.

  • L'autocrítica té una vessant perfectiva, i aquesta reclama la necessitat que hi hagi formació contínua. Però la formació (reciclatge?) produeix un veritable malestar. Els cursos organitzats des del Departament o des de les universitats no són rebuts amb cap entusiasme. Contràriament, s'interpreten com un senyal de desconfiança, per part de l'Administració, de la competència del professorat de secundària. Caldria plantejar el fonament d'aquesta desconfiança quan la formació contínua és un fet habitual a qualsevol àmbit del món laboral. És prudent defensar avui dia l'autonomia i l'autosuficiència formatives? En quin sentit el docent o la docent és autosuficient respecte a la competència de la seva feina quan aquest ha rebut una formació que de cap manera satisfà les necessitats de l'educació actual? Per altra banda, la formació que rep és l'adequada per satisfer les necessitats d'una educació moderna?

    • Article: "Individualisme docent i cultura col.laborativa a l'ensenyament secundari". Alberto Revenga. Guix, núm. 269, novembre de 2000.

  • Quant a la formació, ens trobem amb el fet que alguns professors, si bé es mostren disponibles en relació amb la que es refereix a la seva matèria d'especialitat o a la didàctica de la matèria, es manifesten recelosos de la que prové de psicòlegs i pedagogs sense experiència concreta en la matèria de la seva especialitat. I, en canvi, els preocupa molt el problema del mètode, de la relació i de la diversitat: "la diversitat no és possible perquè no tenim metodologia", diuen, però sense semblar massa disposats a rebre la formació que ells mateixos manifesten que els falta.

    • El professorat de la reforma, M. Lluïsa Fabra. Ed. Barcanova, 1992, p.84.

  • La formació permanent del professorat es mou amb una certa ambigüitat respecte al nivell de compromís que correspon a l'interessat i al titular del centre escolar, ja sia de naturalesa pública o privada. Això passa perquè el professorat té, d'una banda, característiques de professional liberal ­ com ara el fet de gaudir d'una certa autonomia d'acció- i, de l'altra, és un assalariat. D'acord amb la primera perspectiva la formació permanent hauria de correspondre completament a la seva iniciativa, mentre que, d'acord amb la segona, seria responsabilitat de la part contractant.

    ...

  • Mesures que vinculin automàticament la formació amb la promoció sense que hi hagi cap mena d'avaluació sobre la eficàcia de la primera, tal com s'ha establert en el nostre context, constitueixen una perversió de la formació mateixa, que aleshores pot ser vista com un simple requisit administratiu per aconseguir augments salarials.

    • Article: "La necessària renovació de la professió docent. Què és ser un professional docent?". Jaume Serramona, Joana Noguera i Julio Vera. Butlletí núm. 112 del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, primavera de 2000.