Síntesi del fòrum "Avaluar perquè l'alumnat s'adapti o avaluar per adaptar-nos a l'alumnat?"

Volem agrair a tothom la participació en aquest primer fòrum que ara tanquem i del qual tractarem de fer un breu resum. Tots els elements de debat que hi van sorgint serviran per alimentar els debats que efectuarem més endavant. Al mateix temps, volem animar-vos a continuar enviant els vostres comentaris al fòrum.

La pregunta que obria el debat era "Avaluar perquè l'alumnat s'adapti o avaluar per adaptar-nos a l'alumnat" per tal de tractar d'establir la naturalesa fonamental de l'avaluació.

La majoria d'intervencions acceptaven el principi que l'avaluació és un procés continuat que bàsicament pretén recollir prou informació per gestionar més bé les nostres estratègies i condicions d'ensenyament i aprenentatge. Així, es deia:

"S'ha d'avaluar sempre, l'avaluació ha de ser contínua".

"Des de fa uns anys, l'avaluació ha entrat en una dinàmica molt més positiva. Ens serveix als mestres per detectar nivells en els alumners, però, alhora, fer diagnosis sobre les maneres d'ensenyar i les repercussions dels resultats obtinguts en les diferents avaluacions dins l'àmbit de l'escola".

"l'objectiu de l'avaluació hauria de dur al coneixement real --no esbiaixat-- de l'alumnat, per tal d'establir les estratègies més idònies que ens permetin, de manera personalitzada, obtenir els millors nivells d'aprenentatge".

"l'avaluació només té un sentit veritable quan serveix per adaptar-nos als alumnes. Aquesta és la veritable força de l'avaluació".

Hi havia intervencions que consideraven que els dos vessants de la pregunta eren acceptables:

"les dues coses, però és difícil. Venim d'una tradició viciada en què l'assoliment d'uns continguts era, sovint, l'únic objectiu".

" Hem d'avaluar per dues raons: saber d'on partim i com volem arribar-hi, és a dir, adaptar-nos a la peculiaritat de l'alumnat i, alhora, facilitar la seva adaptació al procés educatiu".

"Des de fa uns anys l'avaluació ha entrat en una dinàmica molt més positiva. Ens serveix als mestres per detectar nivells en els alumnes, però, alhora, fer diagnosis sobre les maneres d'ensenyar i les repercussions dels resultats obtinguts en les diferents avaluacions dins l'àmbit de l'escola".

"Les situacions d'ensenyament i aprenentatge es construeixen amb els dos processos d'adaptació: el docent s'adapta a l'alumne, però també cal que l'alumne s'adapti a la situació".

I havia unes altres intervencions que posaven més èmfasi en l'avaluació adaptada a l'alumnat:

"sense l'adaptació del docent a les necessitats de l'alumnat no sabrem dirigir l'educació cap a allò que ens demana la societat i, en molts casos, si no som conscients de les limitacions culturals de determinats alumnes, en podrem deixar molts fora dels circuits educatius".

Algunes de les aportacions insistien en l'important abast de l'avaluació dels aprenentatges, i alertaven del perill de reduccionisme per part del professorat:

"El que em sembla clar és que als docents ens costa d'assumir l'avaluació entesa com un procés per saber què aprenen els alumnes mentre hi som a temps i com una eina per saber si nosaltres i ells anem bé Ensenyar per als millors alumnes de la classe, posar un examen i triar els aprovats dels suspesos ens és molt fàcil".

"Hauríem d'ampliar el debat per veure quines són les raons per les quals als docents ens costa tant de replantejar-nos els continguts de l'avaluació".

"tot això és difícil. M'imagino que si no fos així, ja no n'estaríem parlant. És difícil fer entendre que uns mals resultats poden ser conseqüència d'una metodologia errònia, que un alumne pot 'aprovar' sense haver assolit els mínims establerts, que cal situar a un mateix nivell, coneixements, hàbits, actituds".

En alguns casos, s'expressen dubtes sobre la capacitat del sistema, almenys pel que fa a l'avaluació:

"observem que el sistema educatiu actual és poc estimulador i que l'alumnat que no s'hi adapta ni fa res, a vegades fins i tot molesta el grup de classe. No facilita la situació didàctica. Tot al contrari, l'alumnat que progressaria més no ho pot fer per culpa del mateix sistema".

"una altra cosa radicalment diferent és el discurs que substitueix 'coneixements necessaris' per 'títol de graduat'. Aquest títol ha de garantir que el seu portador té els coneixements que acredita. Si el percentatge de graduats és baix, que ho és, augmentar-lo implica rebaixar els continguts o invertir més recursos, però en cap cas enganyar el personal dient-los que saben allò que ignoren".

Finalment, alguns expressen la necessitat d'involucrar més els pares en les tasques educatives i avaluatives:

"crec que perquè l'alumnat estigui motivat cal potenciar l'escola de pares i mares. Si la família funciona des de casa, l'alumnat ve amb un altre nivell".

Des del nostre punt de vista i com a cloenda, voldríem concretar els punts següents:

L'avaluació és un procés continuat i orientat a la millora del procés educatiu en el seu conjunt. És evident que ha de tenir en compte els dos vessants plantejats, però el problema rau en el fet que com que històricament sempre ha prevalgut la primera part del dilema, cal, a vegades, posar més èmfasi, encara que sigui provisionalment, en la segona part fins que es trenqui la rutina. És una opció estratègica més que conceptual. El sistema requereix reflexió, però aquesta no ha de ser guiada per interessos aliens a la pròpia educació, sinó que ha de partir de l'anàlisi sistemàtica de la informació avaluativa. Tot el que involucra la comunitat educativa en els processos educatius i en la motivació de l'alumnat va en la línia més moderna que considera que l'escola és quelcom més que un edifici o un aparell burocràtic.