23.04.2008 - Leonora Castaño va encapçalar el 1984 la creació de l'Associació Nacional de Dones Camperoles, Negres i Indígenes de Colòmbia (ANMUCIC). Per les amenaces continuades de mort, el desembre del 2003 va exiliar-se al País Valencià acollint-se a un programa de protecció per a defensores dels Drets Humans. Castaño ha participat a les Sisenes Jornades de la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia, celebrades a Barcelona del 17 al 19 d'abril.

Què és l'ANMUCIC?
És una entitat social i de gènere que reivindica els drets de les dones camperoles i treballa en contra de la seva exclusió. Fem una tasca de donar visibilitat a un sector de la població que mai no ha estat visible ni ha tingut veu pròpia. Demanem el nostre dret a ser propietàries en un país que pateix un alt grau de concentració de la terra i treballem la capacitació en temes de salut, educació, autonomia econòmica i enfortiment del treball polític i de defensa dels drets humans. Fa uns anys vam arribar a tenir prop de 90.000 afiliades a tot el país.

L’associació no s’ha pogut escapar de la violència...
Hem patit violència i intimidació dels grups armats, especialment dels paramilitars. Més de 7.000 dones de l’associació han patit desplaçament i han estat obligades pels grups armats a deixar les seves terres i cooperatives agràries. Gairebé 40 de les nostres dones han estat assassinades. Calculem que aquesta repressió violenta ha reduït fins a la meitat la capacitat d’acció de l’ANMUCIC.

Quin és el principal problema amb la població camperola i la terra a Colòmbia?
La classe camperola colombiana ha estat tradicionalment desvinculada del desenvolupament del país i de la redistribució dels recursos. Hi ha una desigualtat d’oportunitats evident entre la població urbana i la de les àrees rurals. Tot això s’agreuja quan aquesta població camperola és, a més, dona, negra o indígena, i és cap de família. A més, les dones patim més la violència del conflicte: en som les víctimes principals.

I quin tipus de violència pateixen?
La cultura patriarcal, enmig del drama del conflicte i dels desplaçaments, encara es fa més evident. Patim violència sexual, reclutament de nenes com a esclaves sexuals dels comandaments dels grups armats o per fer treballs domèstics; patim violència contra les dones que esdevenen líders o portaveus... S’aguditza la feminització de la pobresa. El cos i la vida de les dones colombianes es converteixen en objectes i s’utilitzen per fer la guerra.

També patim pels infants: molts pares deixen d’escolaritzar els seus fills per por al reclutament forçós de grups armats... Nosaltres demanem una autèntica justícia social, ètnica i de gènere. Les dones colombianes revindiquem el dret a espolsar-nos la violència, i a morir de velles, de grans...

Parlem del desplaçament forçós de població rural cap als cinturons de misèria de les grans ciutats, un dels principals fenòmens del conflicte colombià...
És un fenomen que creix i que afecta prop de 4 milions de persones, el 10% de la població. Durant molts anys s’ha aplicat massivament el terror sistemàtic per provocar desplaçaments. Però cal dir que aquests no només són resultat de la lògica de la violència o pel control del narcotràfic. També són fruit de la consolidació per part de l’Estat d’un model econòmic i social que vulnera la igualtat i els drets de la població camperola. Que no només dificulta l’accés a la titularitat de la terra per als camperols, sinó que els treu terres per lliurar-les a grups paramilitars desmobilitzats o a grans empreses transnacionals. En aquest sentit, la llei de Justicia y Paz pensem que ha fracassat: jutja massa benèvolament els violadors de drets humans i, a sobre, se’ls dóna terres.

Vostè es va exiliar fa poc més de quatre anys per les amenaces de mort i viu des d’aleshores a Alacant. Com se senten les dones refugiades colombianes?
A les dones exiliades se’ns condemna a la mort social. Moltes de nosaltres hem passat de subjectes de protecció dels drets humans a objectes de protecció. Deixant enrere Colòmbia, també deixem enrere tot un projecte de vida. Lluny del nostre país, patim valors culturals diferents, pèrdues afectives, dificultats per a un reconeixement laboral o social com el que teníem a Colòmbia, nous processos d'aprenentatge i relacionals... En general, crec que hi ha una manca d’atenció integral a la població refugiada.

I es pot contribuir a la resolució del conflicte des de l’exterior?
Sí. No ens poden treure les ganes de continuar lluitant ni d’alçar la veu quan calgui. I l’exili també pot esdevenir una oportunitat per visibilitzar internacionalment el conflicte i les seves conseqüències. Podem accedir a la justícia internacional, documentar casos de violació de drets humans i fer-ne denúncia, així com també aprofundir un treball d’incidència política.

23 d'abril de 2008

Enllaç a més entrevistes

Més informació i contacte:

Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament
Àrea de Premsa i Comunicació
Via Laietana, 14, 4a planta 08003 Barcelona
Tel. 93 553 89 51 / Correu electrònic: premsa.accd@gencat.cat

Leonora Castaño, a les VI Jornades per
Colòmbia, celebrades a Barcelona. Foto: ACCD