7.05.2008 - Flory Kayembe-Shamba és el coordinador nacional de la Xarxa Congolesa d'Acció sobre les Armes Lleugeres i de petit calibre (RECAAL), que va néixer de la societat civil de la RD del Congo per reduir significativament la proliferació d'aquestes armes.
Kayembe ha participat recentment a Barcelona en unes jornades de la Fundació per la Pau sobre construcció de la pau a la RD del Congo per analitzar la situació d’un país on, cinc anys després de la signatura dels acords de pau i dos anys més tard de les primeres eleccions democràtiques multipartidistes, continua havent-hi inseguretat i violència.
Després d’unes eleccions i de la signatura d’acords de pau, què ha de passar a la RD del Congo perquè hi deixi d’haver violència?
El poble està frustrat per la successió de guerres, per la desconfiança en els processos de millora i per això sovint es mostra escèptic. I està clar que la pau no és un regal, és un esforç quotidià de tothom. Per això, hem de ser forts i, tal com deia Nelson Mandela en la seva autobiografia, cal que ens “autoalliberem”, que siguem nosaltres els responsables de convertir la RD del Congo en un país democràtic i en pau.
Així, aquest camí l’heu de fer sols?
No, tenim clar que necessitem de la comunitat internacional per aconseguir-ho; però hem d’anar en compte perquè ells també ho saben i n’hi ha que se n’aprofiten, que els interessen més els nostres recursos naturals que la nostra estabilitat. Però en som conscients, i això és el més important.
Aquesta és l’altra: la RDC és un país molt llaminer que atrau l’atenció dels països occidentals...
Som un país massa ric, objecte de l’ambició exterior i de vegades aquesta és la causa del nostre patiment. Per això cal repensar una altra manera d’explotació dels nostres recursos, perquè en siguem nosaltres els principals beneficiaris.
I, a la vegada, és un país molt proper a les realitats dels seus veïns...
Som un país enorme amb 9 veïns diferents amb els quals compartim els problemes: algunes persones que es veuen obligades a sortir del seu país, desplaçades, venen al Congo; quan han de transportar armes d’un país a l’altre, les passen pel nostre territori...
I aprofitant el viatge, algunes d’aquestes armes es queden allà.
La situació és difícil de controlar i per això cal un govern fort que sigui capaç de donar la seguretat a la societat civil perquè abandonin les armes. No n’hi ha prou amb fomentar programes d’intercanvi d’armes per 25 dòlars, perquè aquesta quantitat tant minsa no pot acabar amb el sentiment d’inseguretat de la gent (“si no tens una arma, la teva tomba està oberta”). Cal apostar per la reintegració social, per millorar la seguretat al carrer i afavorir que els infants puguin anar a l’escola.
Seguint aquella idea que si els infants estan a l’escola no jugaran a la guerra...
És cert, però ara per ara hi ha molts pares i mares amb uns sous tan baixos que no es poden permetre l’escolarització dels seus fills. I aquí hi torna a jugar un paper molt important el govern, que és el responsable de prioritzar les actuacions en un o altre àmbit. El problema és que per ells és més important (i jo no dic que no ho sigui) millorar les infraestructures i les carreteres que enllacen les ciutats que no pas invertir en educació...
Es pot tenir esperança, doncs, en el nou govern congolès?
Tenim un president jove i un equip de govern amb poca experiència política, però també aquí, amb el suport de la comunitat internacional, es poden aprendre bones pràctiques i aplicar-les en la millora del país. Ens ho deuen, perquè no és que pensi que el que ens està passant és culpa d’Occident, però sí que podem parlar de la responsabilitat compartida, perquè tot i que no dispara directament a la població, podria haver evitat la violència armada o ajudat a reduir-la...
I la vostra tasca, en tot aquest procés?
Posar l’èmfasi en el fet que la solució està en negociar sense fer ús de la força i donar a conèixer al màxim de persones possibles que hi ha opcions per acabar amb la conflictivitat, amb la inseguretat i la violència.
I això és el que ha fet precisament aquests dies venint a Barcelona...
Exactament. A partir de xerrades com les que he fet a Barcelona he pogut compartir la nostra experiència amb el poble català i esperem que ara sigueu vosaltres els qui us feu ressò d’aquesta situació, explicant-ho a tots els qui tingueu a la vora. Com més gent ho sàpiga, més pressió hi haurà per trobar-hi una solució.
7 de maig de 2008
Més informació i contacte:
Agència Catalana de Cooperació
al Desenvolupament
Àrea de Premsa i Comunicació
Via Laietana, 14, 4a planta 08003 Barcelona
Tel. 93 553 89 51 / Correu electrònic: premsa.accd@gencat.cat |
