12.11.2007 - El professor colombià Gustavo Moncayo, pare d’un sotsoficial segrestat fa deu anys per les FARC, ha estat recentment a Barcelona per participar en l'acte Colòmbia camina cap a la pau? La necessitat d'un acord humanitari, organitzat conjuntament per la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia, l'Oficina de Promoció de la Pau i els Drets Humans de la Generalitat i l'ACCD.

Per què reclamen un acord humanitari? En què consisteix aquesta iniciativa?
Es tracta de crear un espai físic de diàleg temporal, amb acompanyament internacional, que permeti a les FARC i al Govern intercanviar segretats i de presos i segrestats per les FARC amb plenes garanties de seguretat. Ens cal per expulsar la guerra i restar-li espais. És una autèntica necessitat per posar fi al drama i al patiment de la població civil.

I quines possibilitats hi ha que finalment s’hi arribi?
Doncs molt poques. El govern d’Uribe ja ha deixat molt clar que no pensa crear cap zona desmilitzaritzada. I s’hi nega per por a perdre poder, quan precisament és el contrari: amb l’acord, Uribe es guanyaria el respecte dels ciutadans i del món sencer. A més, l’acord humanitari és molt més que un simple intercanvi de presos: es tracta de canviar la forma de pensar de la gent davant del conflicte colombià. Però ni Govern ni les FARC fan prou per l’acord humanitari: són els dos murs més grans d’insensibilitat que ara per ara té el país. Ni el patiment ni el dolor no els convencen.

Expliqui’ns el seu cas. El seu fill va ser segrestat per les FARC fa gairebé deu anys...
Sí. Pablo Emilio tenia 19 anys quan va ser segrestat per la guerrilla. Era sotsoficial i des d’aleshores l’han retingut a la selva i ja s’ha convertit en l’ostatge de més llarg captiveri de les FARC. És molt trist. Ell ens escriu sovint, ens arriben cartes, i la seva última prova de vida ens va arribar fa sis mesos en un vídeo en el qual feia una crida al president Uribe. Li deia: “President, permeti que nosaltres sortim en vida per abraçar les nostres famílies, igual que vosté pot abraçar la seva cada dia”. Jo només vull això: aconseguir que la meva família sigui com abans. El dolor és gran i jo m’intercanviaria pel meu fill i amb qualsevol dels segrestats, em posaria al seu lloc...

És quan decideix fer la caminada de la pau que l’ha fet famós arreu de Colòmbia...
Abans, l’octubre del 2006, em vaig penjar unes cadenes al coll que encara porto per simbolitzar el nostre patiment. Una vegada la meva filla petita, de tres anys, em va demanar “per què no et treus les cadenes?”. Jo no vaig poder respondre-li. No tinc respostes, només sé que ho he de fer, pel meu fill. Quan vaig començar la visita a Europa ja no vaig ser capaç d’acomiadar-me d’ella... És molt trist. Però no em penso treure les cadenes fins que el meu fill torni a casa. Els nostres éssers estimats moren a la selva i ningú no fa res. El temps passa i no veig que el govern colombià ni els congressistes moguin peça. Aleshores decideixo fer la caminada per desafiar la indiferència dels colombians.

1.143 quilòmetres en 46 dies. De la seva població, Sandoná, al departament de Nariño, fins a la plaça Bolívar de Bogotà.
Sí. Acompanyat per la meva filla Yuri Tatiana i amb etapes molt feixugues, de fins a 16 i 17 hores de camí. Va ser molt i molt dur, però sempre amb orgull i dignitat. Durant el meu recorregut, vaig trobar el suport i la calidesa de la gent, que em saludava emocionada i em feia saber que no estic sol en la petició de l’acord humanitari. Jo crec que alguna cosa ha canviat: estem lluitant per tots els segrestats i estem mobilitzant colòmbia i el món per ells. A partir d’ara els colombians que pateixen els efectes del conflicte ja s’atreveixen a parlar.

Què passa quan arriba a Bogotà?
Em rep el president Uribe i allà ja em deixa clar que no es crearà l’espai per a l’acord humanitari i que els segrestats seran rescatats a la força, amb operacions militars.... amb el risc que això suposa per a les seves vides. Quan Uribe parla de fracàs dels anteriors acords humanitaris..., és que l’alliberament de 300 soldats presos per la guerrilla va ser un fracàs? Per a les seves famílies això va ser un fracàs?

Jo crec que Uribe no ha tingut la capacitat humana per entendre el patiment dels segrestats i de les seves famílies. Potser ho fa sense adonar-se’n, però la seva política també tortura les víctimes i les seves famílies. Li manca dignitat. Té massa orgull i set de venjança (el pare de l’actual president colombià va ser segrestat i assassinat per les FARC). Jo crec que no s’han de transmetre aquests ànims de revenja a la societat colombiana, no hi guanyem res: tan sols generem més patiment. Ens cal un altre missatge, aquest d’esperança.

Parlar de la sortida del conflicte armat intern que viu Colòmbia suposo que és difícil...
És clar, però és evident que cal buscar una solució política i negociada al conflicte colombià. Encara que sigui amb l’anomenada internacionalització: la mediació d’altres països, com França, Veneçuela, Suïssa, l’Estat espanyol... És que se’ns emporten la vida, ens estem morint! Els grups paramilitars, la guerrilla, l’Estat... Tots els actors del conflicte s’han acarnissat durant molts anys amb la població civil colombiana. És un sistema atroç, el de la guerra, i sobretot el paramilitarisme, que ha colpejat molta gent fins a dues o més vegades quan ja eren víctimes desplaçades pel conflicte...

12 de novembre de 2007


Enllaç a més notícies


Més informació i contacte:

Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament
Àrea de Premsa i Comunicació
Via Laietana, 14, 4a planta 08003 Barcelona
Tel. 93 553 89 51 / Fax: 93 567 63 85 / Correu electrònic: premsa.accd@gencat.net

Gustavo Moncayo a Barcelona.
Imatge: ACCD