27.02.2008 - Jesús A. Núñez va ser a Barcelona per participar el mes passat, del 21 al 22 de gener, en un seminari organitzat per l’ACCD i l’Institut d'Estudis sobre Conflictes i Acció Humanitària (IECAH) sobre "Cooperació i acció humanitària en conflictes violents". L'objectiu va ser donar eines i compartir experiències entre actors humanitaris i persones que treballen en aquest sector. El resultat: un èxit de participació i la voluntat de seguir apostant de forma conjunta per la realització d’aquest tipus d’activitats.
Les jornades van complir les expectatives?
I tant! Hi va haver moltes peticions de participació a les quals vam haver de dir que no... però veient la bona acceptació del curs, estem pensant repetir l’experiència i fer d’altres edicions o cursos de similars característiques, pensant en facilitar eines als actors humanitaris perquè les avaluïn i les incorporin en el seu àmbit de treball.
I aquest èxit pot anar lligat en part a la importància que cada cop més va prenent l’Acció Humanitària (AH)?
L’AH és un àmbit amb personalitat pròpia. Ara ja no s’entén com un producte de la cooperació al desenvolupament, sinó que tot i estar evidentment lligades l’una amb l’altra, cadascuna té un camp d’actuació propi i diferenciat.
Com definiria l’AH?
Podríem parlar d’oferir assistència a persones en situació de vulnerabilitat, és a dir, a les víctimes de catàstrofes naturals o a les d’altres situacions del mateix ordre, com ara les guerres. I sumat a l’assistència, també hi hauríem d’afegir conceptes com els de “protecció” i “prevenció”, perquè tot i que l’AH és més reactiva que preventiva i que és difícil planificar les accions amb antelació, hi ha indicadors que ens poden donar pistes sobre la necessitat d’actuació. I també és important posar èmfasi en aquest punt.
I des d’un punt de vista pràctic, com és l'AH actual?
Penso que és unilateralista, no hi ha una mentalitat d’actuació multilateral i la UE i l’ONU no saben crear alternatives perquè això sigui possible; Militarista, perquè posa èmfasi en instruments militars per a donar resposta a problemes socials, polítics i econòmics, quan la resposta hauria de ser en el mateix sentit: social, política i econòmica; també és selectiva. Sovint, a més, no se sap desxifrar les causes més profundes dels conflictes i només s’actua sobre els aspectes més cridaners. I tot plegat el que genera és confusió.
Confusió, per exemple, entre el paper que juga un actor humanitari i un no humanitari?
Sí, aquest ha estat un dels problemes amb què ens hem trobat darrerament. La militarització de l’ajuda humanitària ha fet que sovint no quedi clar qui és qui, i en alguns casos aquesta confusió converteix els actors humanitaris en víctimes de la violència organitzada. A més, aquestes confusions també estan presents en la presa de decisions, ja que els actors humanitaris no han d’assumir les responsabilitats dels governs.
Així, quin ha de ser el camí a seguir?
La clau per a una AH eficient rau en establir uns mecanismes de coordinació que donin el protagonisme i el lideratge als actors locals, que en definitiva són els qui coneixen la situació, el territori, les necessitats reals de cada moment i cada lloc. I la resta d’actors han de saber identificar-los i posar-se a la seva disposició.
Però aquest principi no sempre es té en compte i, de vegades, alguns actors van per lliure i generen més problemes dels que volen solucionar...
Aquest és un problema de protagonisme. Tots els actors humanitaris volen que es vegi la seva presència i la feina que estan fent en resposta a l’emergència. Però no s’ha de perdre de vista que els “protagonistes” de la història són les víctimes i és a elles a qui ens devem. Hem de ser capaços de tenir uns protocols d’actuació que ens permetin una resposta ràpida a situacions d’emergència, però entenent que el que estem fent és col·laborar des de l’exterior en el suport i reforç de les capacitats dels actors locals.
I en aquest context, quin és el paper que hi han de jugar governs, ONG i organismes internacionals?
Els demanaria la seva màxima implicació, que prenguin decisions i assumeixin les seves responsabilitats. Que contribueixin a garantir la seguretat de l’individu, perquè sense seguretat no hi ha desenvolupament. I en el mateix sentit, que no oblidin les polítiques de desenvolupament, perquè sense desenvolupament tampoc no hi ha seguretat.
27 de febrer de 2008
Més informació i contacte:
Agència Catalana de Cooperació
al Desenvolupament
Àrea de Premsa i Comunicació
Via Laietana, 14, 4a planta 08003 Barcelona
Tel. 93 553 89 51 / Fax: 93 567 63 85 / Correu electrònic: premsa.accd@gencat.cat |
|
Jesús Núñez - IECAH. Imatge: ACCD
|
