Informe setmanal ANT XVII/3-2 (25-31/3/2000)
Aquesta darrera setmana ha estat, en tots els sentits, plena d’esdeveniments. Difícil de creure-ho, però dissabte passat vam tenir el primer contacte amb l’Antàrtida. Arribàrem a l’illa de Bouvet pràcticament amb bon temps. Poc després, tornava la tempestat per compensar la petita treva de calma, i fins dimarts no va cedir el temporal quan ja ens aventuràvem a entrar a la banquisa. Dimecres, ancoràvem davant la badia d’Atka, completament gelada, on hi ha l’estació alemanya de Neumayer. Aquestes foren les darreres etapes abans de procedir navegant al llarg del marge gelat del continent fins arribar al Cap Norvegia per començar, amb un fred que pela, el treball intensiu de mostreig ben be al mig de l’Oceà Austral, completament gelat. Amb temperatures que freguen els –2º C podem dir que ja ens trobem entrant en el seu període de repòs hivernal. Ben aviat, però, la nit del dissabte, la temperatura de l’aire va pujar prop dels 10º C. De sobte, una tempestat de vent amb velocitats màximes de 30 metres per segon (força 11) escombrava els marges de gel i feia que les ones arribessin fins a 1 metre i mig en zones obertes de la banquisa. En poques hores, la placa de gel es transformava en petites plaquetes fins reconvertir-se en poques hores en els anomenats "pancakes"; així fèiem contents a l’equip britànic-americà. Realment, no podem dir que hàgim tingut fins ara les millors condicions per treballar. Quan Michael Spindler liderava una expedició antàrtica l’any 1992 durant les mateixes dates, les condicions de llavors eren molt més benignes. Val a dir, que el Polarstern és un vaixell molt ben preparat, i el capità i la seva tripulació fan un gran esforç per portar-lo en condicions d’hivern inesperades. Malgrat tot, els científics tenen suficient tenacitat com per portar a terme els seus objectius. Informació biològica de tardor a l’Antàrtida és escassa, i una altra oportunitat com aquesta no és fàcil que es torni a repetir aviat.
Un manual de navegació diu que l’illa volcànica de Bouvet és "el bocí de terra més aïllat de tota la superfície terrestre; unes 1370 milles des de l’extrem sud d’Àfrica, i unes 1200 milles lluny de l’illa de Gough. L’illa ens mostrava la seva cara de solei, amb els seus penya-segats escarpats de parets de gel blau i brillant, i amb la seva impressionant capa de neu que la cobria completament. Deixaven l’illa enrera, la qual s’anava cobrint de mica en mica de boira com és de costum. La illa es troba, com sempre, voltada de força vida animal: albatros, petrells del Cap, lleopards marins, i fins i tot dues balenes de gepa, que segurament s’han despistat de la resta quan migraven cap a aigües més càlides. La temperatura de l’aigua s’apropava al seu punt de congelació. Durant la matinada del dilluns ens va enxampar una forta tempesta; aquella que ja feia dies que els meteoròlegs preveien. En un principi vam accelerar la marxa del vaixell, doncs el vent bufava obliquament des de popa; però poc després, les onades venien per estribord fent balancejar el Polarstern de tal manera que les onades inundaven tot sovint la coberta del vaixell. Davant, la proa anava trencant les ones fent que els esquitxos arribessin fins el pont de comandament. Totes les portes d’accés a l’exterior foren tancades, prohibint la sortida a coberta, i l’ascensor –per raons de seguretat- estigué fora de servei. Com llauna de sardines, anàvem amunt i avall perdent l’equilibri contínuament, i sempre cercant un lloc per agafar-nos. Sort que tots els aparells sofisticats estaven ben subjectats de feia dies. Però malgrat tot, alguns ordinadors i impressores anaren per terra. Les cadires anaven de un cantó a l’altre del menjador, els plats es transformaven en platets voladors, i les piles de papers es barrejaven com si fossin cartes de pòquer... Dimarts deixaven enrera el temporal, i ens refèiem, després de tot. També és quan ja començàvem a entrar a la banquisa, i allà la força de les onades quedava totalment esmorteïda.
A la badia d’Atka la temperatura de l’aire era de –20º C, i es trobava tot ella coberta per una petita capa de gel. Allí vam prendre les primeres mostres bentòniques a 100 m de profunditat. Mentrestant els helicòpters portaven a l’equip anglès que estudia els "pancakes"per instal·lar una antena a Neumayer Aprofitaren el viatge per portar-hi caixes, i volar cap a la zona nord per inspeccionar conjuntament amb l’equip de científics que passen tot l’hivern a l’estació, una placa de gel de grans dimensions que s’està separant del continent. Aprofitant el bon temps que feia, es van organitzar vols per a tots aquells que no hagin visitat mai l’estació alemanya de Neumayer. La gent va tornar molt impressionada. L’estació està construïda dins de dos tubs de grans dimensions i soterrats al gel, i que per accedir-hi calia baixar 8 trams d’escala. El meravellós paisatge completament gelat, els icebergs varats davant mateix, l’impressionant placa continental gelada que s’estenia sense fi, l’hostil placa de gel amb els seus marges completament esquerdats... semblava com si tot això fos tret d’un conte de fades. Masses impressions per poder-les digerir totes de cop. Però segur que disfrutarem del record d’aquestes imatges durant les següents setmanes que estarem treballant de valent.
Només amb una cosa l’Antàrtida de tardor ha estat fins ara un xic decebedora: no veiem tants animals de sang calenta com altres vegades. Des del vaixell hem pogut veure a la mateixa badia d’Atka dues foques de Weddell solitàries i dos pingüins emperador, malgrat que hi havia prou forats i esquerdes per a ells al llarg de tot el marge de la plataforma de gel. Sobrevolant la badia d’Atka vam poder veure dues petites colònies de 10 i 20 individus de pingüí emperador. Durant els següents dies el panorama tampoc va canviar massa: només un petrell nival volava pels volts del vaixell; i en una altra zona bastant distant, ben be enmig del mar gelat, hi havia dos pingüins adelia i dues foques de Wedell. Les foques que mengen crancs que són tant freqüents en aquesta zona tampoc hi són. Davant mateix del cap Norvegia aparegué una balena Minke, a uns 200 m del Polarstern. Esbufegà i es submergí de nou sense amoïnar-se massa de l’ecosonda "hydrosweep" del vaixell. Les orques no s’han deixat veure encara. Sembla ser que l’estat del gel d’ara no és encara idoni per les foques i els pingüins; el gruix de gel és massa prim, uns 10 cm, bastant transparent i amb alguns centímetres de neu per damunt d’ell. Doncs encara no és un lloc propici pel descans, i tampoc ofereix massa protecció front els depredadors. Tampoc es veu gel vell. Llavors, què han de fer doncs aquí les orques si no hi ha foques ni pingüins, tot i sabent que els peixos no formen part de la seva dieta preferida?
Hi ha altres sorpreses, però. Les imatges que obtenim dels vídeos submarins mostren que la columna d’aigua no està exempta de partícules. A més a més, els filtres que utilitzen els nostres col·legues espanyols retenen molta matèria orgànica. Hi ha, doncs, una resuspensió de partícules del fons? Els icebergs es troben aquest any a llocs on no és costum trobar-los segons informació d’altres anys. Aquesta zona del cap Norvegia, que sempre ha estat caracteritzada com a "àrea no pertorbada" es troba ara sotmesa al pas dels icebergs. A través de les imatges obtingudes per radar, veiem avui els gegants de glaç ancorats davant nostre, però desapareixen cap al tard. Científics i tripulació hauran d’acceptar aquests contratemps, i que una i altra vegada ens farà fer canviar el treball previst. Haurem de ser molt més flexibles d’ara endavant. Qualsevol operació resulta ser més laboriosa quan fa molt de fred. Els aparells i els cables es congelen, la fauna capturada amb les xarxes de ròssec es congela de seguida, o moren poc després quan la entrem al laboratori on la temperatura es molt més alta. Tot això fa que l’observació "in vivo" dels individus sigui molt més dificultosa. El gel que ens rodeja ha de ser contínuament desplaçat pel vaixell perquè no dificulti les nostres pesques. La recuperació més tard dels aparells de mesura ancorats dins l’aigua també pot esdevenir problemàtica. La tempestat de vent de la darrera matinada ens ha netejat de neu i de gel la coberta. Ara veiem àrees més extenses de la banquisa sense gel: la presència de més "polynies" ho confirma. No obstant, degut a la massiva i ràpida formació de gel, aquest any haurem de reduir la nostra planificació de treball. Tot i així, volem saber d’una vegada per totes, com funciona l’Oceà Austral per la tardor!
En nom de tots els participants a bord, una salutació cordial.
Wolf Arntz