tornar
 

Els secrets del clima: de l'Antàrtida a ..... la Mediterrània

Grups d'investigadors catalans de la Universitat de Barcelona i del Institut de Química Ambiental del CSIC, encapçalats pel Dr. Miquel Canals i pel Dr. Joan Grimalt, han fet recentment importants troballes pel que fa a l'estudi del canvi climàtic en els darrers mil·lenis, amb especial atenció als períodes freds que s'han anat succeint.

Així, a la revista "Geology", en el seu número de Gener del 2.000, Canals i col·laboradors han publicat un article on expliquen l’existència d'un corrent de gel gegant al nord de la Península Antàrtica, en el darrer màxim glacial, ara fa 18.000 anys. El tamany i la dinàmica dels mantells de gel antàrtics son elements essencials per a comprendre com i perquè el clima ha canviat en el passat recent, i quines conseqüències pot tenir aital canvi en el futur.

Observacions recents han mostrat que el flux de gel antàrtic és lent i dispers en bona part de l'interior del mantell de gel, mentre que a les seves vores s'hi formen corrents relativament ràpids ("ice streams"). Canals i el seu equip han descobert un conjunt de crestalls i solcs subparal·lels de mes de 100 km de llargada, a una profunditat d'aigua entre 500 i 1.000 m a la Conca Occidental de Bransfield, a l'oest de la Península Antàrtica. Han interpretat que aquesta estructura, batejada com "feix" o "bundle", en anglès, per la seva aparença, és formada per sediments dipositats sota un corrent de gel gegant en el darrer màxim glacial. Aquesta troballa il·lustra la importància dels fluxos ràpids de gel en els màxims glacials del passat, en clar contrast amb els moviments actuals. El gruix mínim de gel necessari per a formar aquest "feix" de sediment subglacial és 1.000 m. Aquest corrent de gel, d'uns 340 km de longitud i 23.000 km2 de superfície totals, transportaria 8000 km3 de gel cap a l’oceà, a traves de l'Estret de Gerlache i la Conca Occidental de Bransfield. Aquesta superfície és equivalent al 72% de Catalunya, mentre que el volum de gel representa 1,5 cops el cabal mig de l'Amasones a la seva desembocadura o més de 14.000 cops el tràfic anyal de contenidors al port de Barcelona !!

El punt clau d'aquesta recerca és aprofundir en el coneixement i, fins on sigui possible, la predicció del comportament futur de l'anomenat mantell de gel de l’Antàrtida Occidental (el seu acrònim en angles és "WAIS"). Dels tres grans mantells de gel que hi ha al mon (l’Antàrtida Oriental, l’Antàrtida Occidental, i Groenlàndia), el WAIS és l’únic que té una base marina, és a dir, sota el nivell del mar. Això fa que sigui molt sensible als canvis de temperatura de l'aigua i l'atmosfera, i a les modificacions de la circulació oceànica.

En un altre treball, publicat a la revista Paleoceanography, en el seu número de desembre de 1999, Cacho i col·laboradors presenten un detallat estudi de les variacions de la temperatura de l'aigua superficial no pas a l'Antàrtida, sinó a la Mar d'Alboran, molt mes propera a casa nostra. Han estudiat els 16 m superiors d'un testimoni de sediment recuperat a 1.841 m de profunditat, a meitat de distancia entre Almeria i Melilla, aproximadament. Aquests 16 m de sediment representen 50.000 anys de registre sedimentari. En aquest període s'han succeït diversos escalfaments i refredaments extremadament ràpids durant el període glacial, de 50.000 a 10.000 anys abans del present, amb una oscil·lació tèrmica total de més de 10ºC. En canvi, els darrers 10.000 anys s'han caracteritzat per una relativa estabilitat climàtica, amb oscil·lacions inferiors als 2ºC. El més interessant, però, és que els investigadors que almenys sis vegades es va produir l'entrada d’aigües polars a la Mediterrània a traves de l'Estret de Gibraltar. Això va ocórrer ara fa 12.500, 16.000, 24.000, 31.000, 39.000 i 46.000 anys en connexió directa amb les oscil·lacions climàtiques enregistrades als testimonis de gel de Groenlàndia. La connexió climàtica s’establí en aquests moments, coneguts com a "Heinrich events", per via oceànica, com a resultat de l’alteració de les corrents de l’Atlàntic Nord, fins el punt que les aigües polars, actualment confinades a latituds altes, arribessin gairebé a casa nostra. En altres episodis menys sobtats, coneguts com a "Dansgaard-Oerschger events" (ja sabeu que els científics fem servir paraules molt estranyes !), la connexió que permeté la transmissió de fred i calor entre l’Atlàntic Nord i la Mediterrània fou de tipus exclusivament atmosfèric, com també ho proven registres en sediments lacustres. Us imagineu els icebergs a les portes de la Mediterrània ? Doncs, això és el que va succeir en els "Heinrich events".

Heus ací dos bons exemples de com els nostres investigadors esbrinen els secrets del clima, a l’Antàrtida però també a la Mediterrània. Els canvis absolutament extraordinaris que s'han produït en els darrers mil·lenis ens han de posat a l'aguait sobre les conseqüències del futur canvi climàtic que s'anuncia i del qual, al menys en part, sembla que en som responsables.

Figura 1: Imatge tridimensional de la regió nord de la Península Antàrtica, on s'observa l'àrea de drenatge que mena vers l'estret de Gerlache i la conca oest de Bransfield (línia vermella).

Figura 2: Mapes de la batimetria de l'àrea oest de Bransfield.

 

Si en voleu saber més i veure les imatges, podeu consultar els articles citats a:

I si encara en voleu saber mes, podeu visitar: