Tres mesos a Bird Island, fent recerca sobre el petrell gegant

Article de Jacob Gonzalez-Solis
jacob@porthos.bio.ub.es
Departament de Biologia Animal (Vertebrats)
Universitat de Barcelona

A trenc d'alba, el 23 de setembre de 1998 arribava a Bird Island. Acabava de deixar el vaixell, els pingüins saltaven al voltant de la zodiac que em conduïa a l'illa i jo no acabava de creurem cap on em dirigia. Dos any abans no hagués ni imaginat que acabaria treballant en una illa subantàrtica. En arribar a l'illa, vam desembarcar al moll d'una petita platja on es podien veure unes poques construccions d'aspecte precari a 50m de l'aigua, la base de Bird Island. En Chris, la Kate i l'Ian m'estaven esperant al moll. A Bird Island no es reben gaires visites i ells no havien vist ningú des que va començar l'hivern austral, l'abril anterior, i van marxar els últims científics que omplien una de les bases més petites de la regió Antàrtica, amb una capacitat màxima de vuit persones. Aquesta illa de sobirania britànica està declarada d'interès científic i només la trepitja el personal del British Antactic Survey, l'institut britànic per a la recerca a l'Antàrtida. A la platja hi descansaven uns pocs mascles de lleó marí (Arctocephalus gazella). La primera sorpresa només arribar va ser percebre una certa flaire com de pudor a pet. Més tard em vaig assabentar que provenia dels mascles de lleó marí. Estranya manera d'atraure les femelles vaig pensar...

De seguida em vaig adaptar a les condicions subantàrtiques i a la vida a la base. Aquella època de l'any era el final de l'hivern i solíem estar a uns pocs graus sota zero, però el pitjor era quan hi havia boira o neu i sobretot, un vent gèlid que tombava. L'illa estava completament nevada i quan caminava cap a la meva àrea d'estudi, el glaç d'alguns trams feia de mal travessar. Tot just deixar la base tenia una pujada de mitja hora, fins que arribava a uns prats on es trobaven la majoria de nius de petrell gegant del nord, l'espècie principal del meu estudi. Els petrells gegants són uns ocells grans, d'uns dos metres de punta a punta d'ala i d'entre 4 i 6 quilos de pes. Al primer cop d'ull, vaig trobar que aquells ocells eren extraordinàriament lletjos i que produïen sons més propis d'un gos que d'un ocell, però al cap dels meus tres mesos d'estança, m'hagués agradat endur-me'n algun per tenir-lo a casa. Algunes parelles ja havien posat el seu ou uns dies abans que jo arribés i la resta ho van fer en unes setmanes.

El primer mes em vaig limitar a marcar els nius nous de petrell gegant i revisar els que ja tenien un ou, mentre la resta del temps, el Chris i jo ens vam dedicar a capturar uns 50 individus de cada espècie d'ocell que poguéssim atrapar. L'objectiu de les captures era prendre unes plomes per a posteriors anàlisis dels nivells de mercuri i treure'ls-hi una gota de sang per investigar el parasitisme sanguini. Les espècies van anar caient a poc a poc. L'extraordinària abundància d'ocells marins a Bird Island i el fet que crien en colònies de milers d'individus accessibles a pocs minuts de la base ho posava força fàcil. Per exemple, la colònia de pingüí de macaroni (Eudyptes chrysolophus) consta d'uns 40.000 individus. Però el més sorprenent és que l'absència de predadors a les illes subantàrtiques ha fet que aquests ocells no tinguin por d'altres animals, i en la majoria dels casos es deixen capturar amb la mà! Acostumat com estava a treballar amb les espantadisses i tímides gavines i xatracs a Europa, vaig agrair profundament el privilegi de poder capturar les meves espècies d'estudi tan fàcilment. Així, l'albatros de cella negre (Diomedea melanophris), l’albatros viatger (D.exulans), l'albatros de cap gris (D.chrysostoma), els petrells gegants del nord (Macronectes halli) i del sud (M.giganteus) van ser cosa fàcil, un moviment ràpid, els agafaves pel bec i després posaves la resta del cos a sota de l'altre braç mentre l'altra persona treia les mostres. Al inici de l’estiu encara no hi havia gaire carronya que menjar, així que els ocells paràsits (Catharacta antarctica) estaven famèlics i feien qualsevol cosa per una mica de menjar, així que atrapar-los també va ser senzill. El corb marí d'ulls blaus (Phalacrocorax atriceps georgianus) va ser una mica més complicat perquè les colònies de cria estan en penya-segats força inaccessibles i perquè s'espanten més fàcilment de l'home, així que els havíem d'atrapar amb un ganxo d'alguns metres i fent equilibris sobre una cornisa de vertigen. Els petrells de gorja blanca (Procellaria aequinoctialis) són d'activitat nocturna, per la qual cosa els vam haver de capturar de nit, abans que aconseguissin tornar-se a ficar dins dels caus on fan el niu. Els perseguíem amb el frontal, ensopegant amb el "tussock", una herba que domina el paisatge formant boles de fins un metre.

Sens dubte, el més divertit va ser capturar pingüins. El pingüí gentoo (Pygoscelis papua) és una espècie colonial resident, de manera que passa tot l'any a la mateixa àrea on cria. Cada dia surten a pescar pel matí i retornen a la colònia per la tarda. El trànsit de pingüins en front de la platja és obvi fins i tot per a les foques lleopard (Hydrurga leptonyx), que acostumen a esperar-los amagades entre les llargues algues que es formen en el fons de la bocana de la platja. Tant al sortir a pescar com al tornar, els pingüins acostumen a fer-ho en grups grans. Aquest comportament gregari es deu a que la probabilitat de que una foca lleopard els ataqui és menor si passen tots de cop que si passen d'un en un. Per això és fàcil de trobar-los arreplegant-se tots apretats i fent-se empentes just abans de saltar a l'aigua i com dient-se 'salta tu primer'. Nosaltres vam visitar la colònia cap al tard. Abans d'arribar-hi ja es podia ensumar una fortor a pixum pròpia dels urinaris més insalubres. Això no t'ho ensenyen els documentals del National Geographic, vaig pensar. Quan ens hi apropàvem, els pingüins s'apartaven torpement de nosaltres amb el seu còmic balanceig. Tot feia pensar que allò seria bufar i fer ampolles, però la captura dels pingüins va ser més difícil del que esperàvem. Va ser com jugar un partit de rugbi, amb la diferència de que el terra de la colònia enlloc de gespa era un tapís de pasta negre, una mescla liquada d'excrements i peix podrit amb la que vam acabar ben empastifats. En agafar-los, t'adones que un pingüí és extraordinàriament musculós, amb una força a les aletes no gens despreciable, pel que s'havia d'anar en compte de no rebre un cop als dits, a més de vigilar amb el seu bec.

La vida a la base transcorria aliena al mon. Era una vida fàcil, sense ensurts, on no t'havies de preocupar per si t'havies descuidat de comprar patates, perquè la base era sempre plena de menjar i en podies agafar quan volguessis i tot el que volguessis, només havies d'acostar-te a la nevera de la base, una habitació petita amb la finestra oberta. Degut a la seva petita capacitat, la base no disposa de personal especialitzat, a part dels investigadors i els ajudants de camp, cosa que fa que la cuina, la neteja i el manteniment general de la base corri a càrrec de tots. Una de les excentricitats de la base era la situació del seu wàter, consistent en una caseta situada al final del moll. Al setembre l'accés al wàter no tenia cap misteri, només era un simple passeig de 50 metres. A mesura que van anar passant els dies però, el camí que separava el wàter de la base estava més i més ple de mascles de lleó marí, els quals defensaven el seu tros de platja a capa i espasa i no estaven disposats a apartar-se així com així. Al novembre les femelles, molt mes petites que els mascles, venien a la platja per parir la seva cria de l'any anterior i copular amb el mascle que estigués defenent el territori que elles havien seleccionat. Així, l'únic moment estressant era quan havies d'anar de ventre, obrint-te camí amb un pal d'un metre i mig sempre disponible només sortir de la base. Per alguna característica que jo no vaig aconseguir esbrinar, alguns mascles aconseguien reunir més de 10 femelles dins del seu territori mentre d'altres no es menjaven una rosca. De fet, la majoria de mascles no arriben mai a retenir un territori i reproduir-se, només uns pocs d'ells aconsegueixen superar les lluites ferotges pel territori, i la resta renuncien o moren en l'intent. Al desembre, la platja de la base era un batibull continu, mascles lluitant, femelles cridant a les cries, cries cridant a les femelles...de lluny, quan tornava de revisar els nius de petrell gegant de la meva àrea d'estudi, els sons aguts de femelles i cries de lleó marí em recordaven repetidament el mateix guirigall d'una platja de la costa brava en ple agost. Pel voltant de la base s'acumulava un sembrat de cadàvers de mascles de lleó marí. Els petrells gegants, els necròfags per excel·lència de la regió antàrtica i subantàrtica, feien cues interminables davant dels cadàvers per poder aconseguir una mica de carronya. Menjaven d'una forma exquisidament ordenada, d'un en un, i la resta esperaven el seu torn, establert a base de lluites ritualitzades per veure qui seria el següent en menjar.

El funcionament de la base es regia per una llista infinita de normes d'acord amb la política de "salut i seguretat" dictada pel British Antarctic Survey (BAS). Per exemple, abans de sortir a realitzar el treball de camp, havíem d'escriure en una pissarra l'hora de sortida, el destí de la sortida i l'hora esperada d'arribada. En la motxilla havíem de portar com a mínim un equip de primers auxilis, un paquet de minibengales, una mica de menjar i roba, unes ulleres de sol, una navalla, una radio sempre connectada i una bateria de recanvi. Quan algú es retardava respecte a l'hora prevista d'arribada, havia d'avisar per ràdio a la base si no volia que la resta de companys sortissin a buscar-lo immediatament. La base disposava de tot tipus de mitjans de comunicació, diversos tipus de ràdio, fax, telèfon i correu electrònic. També disposava d'entreteniment variats, jocs de taula, música, una àmplia videoteca així com una biblioteca tant de literatura científica com narrativa. No obstant, l'entreteniment favorit, tal i com es podia esperar d'una base britànica, eren els dards. Els caps de setmana solíem apostar algunes birres jugant a dards per radio contra d'altres bases britàniques, encara que corre el rumor de que, en realitat, Bird Island no disposa de diana... El problema era que, quan guanyàvem, les cerveses no arribaven fins al cap d'uns mesos. Malgrat que la política del BAS restringeix el consum d'alcohol, la quota permesa era suficientment generosa com per prendre's de tan en tant un parell de Gin tònics amb gel Antártic. El gel provenia del icebergs que envoltaven l'illa i quedaven aturats en la mateixa platja de la base, un magatzem molt confortable si no fos pels lleons marins.

La meva feina de camp es va intensificar durant el mes de novembre, quan havia de revisar diàriament més de 200 nius de petrells gegants, enregistrant el sexe de l'ocell que incubava, i pesant alguns dels individus amb una bossa i una pesola. El sexe era fàcil d'identificar donat el dimorfisme sexual en la mida: les femelles són entre un 20 i un 25 per cent més petites que el mascle i, amb un mica de pràctica, la diferència en la mida del bec en funció del sexe es distingia a simple vista. Durant la incubació el niu mai quedava sol: un ou al descobert només durava un pocs minuts abans no apareixien els ocells paràsits (Catharacta antarcica) i el depredaven.. Mascles i femelles de petrell gegant s'alternaven els períodes d'incubació, de manera que mentre un incubava sense menjar ni beure, l'altre anava a alimentar-se per refer-se i acumular energies pel següent desdejuni. En promig, els períodes d'incubació eren del voltant d'una setmana, però en algunes ocasions podien arribar a períodes de fins a un mes, durant el qual l'ocell que incubava perdia fins el 40% del pes corporal. En el moment de pesar-los, al principi s'espantaven una mica quan els agafava i els posava dins la bossa. Després d'un parell de pesades, la majoria semblava agafar-s'ho com una rutina, ni tant sol intentaven picar-me i tornaven a incubar dòcilment tant bon punt els treia de la bossa. A més, a cada niu mesurava l'ou, algunes mesures dels adults, i enregistrava el número d'anella dels animals que havien estat marcats en anys anteriors. Per sorpresa meva, al revisar l'edat dels meus animals en els protocols d'anellament de la base, vaig trobar que alguns animals eren més vells que jo. Fins i tot n'hi havien de més de 40 anys, una longevitat notable per a un animal de 5 quilos. Apart de les revisions dels nius durant la incubació, també vaig marcar alguns animals amb emisors via satèl·lit, per tal de saber on anaven durant els viatges de recerca d'aliment. Els resultats d'aquest marcatge van ser més espectaculars del que havia esperat. En primer lloc, mascles i femelles mostraven estratègies de recerca d'aliment totalment diferents. La majoria de mascles es dedicaven a cercar l'aliment per Geòrgia del Sud, a solament 100 o 200 quilometres de Bird Island, presumiblement per a menjar carronya de pingüí i lleó marí. Les femelles, en canvi, buscaven l'aliment en aigües obertes, on pescaven krill, peix i calamars. En segon lloc, el marcatge via satèl·lit va revelar que aquests ocells podien volar milers de quilòmetres en pocs dies durant la recerca d'aliment. El rècord se'l va endur un ocell que va volar més de 10.000 km en 21 dies.

A mitjans de desembre, quan els polls de petrells gegants del nord eclosionaven després de dos mesos d'incubació, un vaixell militar em recollia de Bird Island per tornar cap a les illes Malvines. Abans de fer cap al nostre destí, vam visitar alguns indrets de Geòrgia del Sud. A la badia de St. Andrews vaig tenir la sort de poder visitar una colònia de milers de pingüins reials (Aptenodytes patagonica), la colònia d'ocells marins més espectacular que he vist i somniat. També vam visitar un parell d'estacions baleneres abandonades, Grytviquen i Husvik. Ambdues estacions són veritables pobles fantasmes, abandonats a mitjans de segle d'un dia per l'altre, quan la caça de balenes i elefants marins (Mirounga leonina) va deixar de ser rendible a conseqüència de la mateixa sobre-explotació. Construccions abandonades, vaixells enfonsats i tones de ferralla són reconquerides implacablement per la natura que les envolta, engolint una maquinària que era capaç d'assassinar i processar fins a 24 balenes al dia, portant a l'abisme de l'extinció a vàries espècies de balenes. El testimoni d'aquella barbàrie va posar fi al meu viatge a Bird Island, sens dubte un dels indrets més verges i captivadors del món.

Per a saber-ne més:

González-Solís, J. & J.P.Croxall. (2000) Las estrategias de forrajeo del Petrel Gigante en Georgia del Sur, un estudio de seguimiento via satélite. Quercus 171 (mes de maig de 2000)

González-Solís, J., J.P.Croxall & A.G.Wood (2000). Sexual dimorphism and sexual segregation in foraging strategies of northern giant petrels Macronectes halli during the incubation period. Oikos (en premsa).

González-Solís, J., J.P.Croxall & A.G.Wood (2000). Foraging partitioning between giant petrels Macronectes spp and its relationship with breeding population changes at Bird Island, South Georgia. Marine Ecology Progress Series (en premsa).