Missatge 17. 8 d'abril de 2000.

L'aigua de mar està plena d'éssers vius en suspensió, el conjunt dels quals s'anomena plàncton. A l'aigua que hi cap dins d'una cullereta de cafè hi ha 1000 cèl·lules d'algues microscòpiques, 1 milió de bacteris i 10 milions de virus.

Que com ho sabem això? Doncs hem hagut d'agafar aigua i mirar-la sota el microscopi. Per que tots aquest éssers vius són microorganismes i això vol dir que només es poden veure amb un microscopi. Són tant petits que per omplir un mil·límetre hauríem d'agafar mil bacteris i posar-los l'un al costat de l'altre en filera, com si fossin formigues.

Els microorganismes del plàncton són petits, però molt importants. Alguns components d'aquest plàncton poden fer la fotosíntesis igual que les plantes. Al mar quasi no n'hi ha de plantes i tota la fotosíntesi la fan aquestes algues microscòpiques. Hom calcula que aproximadament la meitat de tota la fotosíntesis que es fa a la Terra és deguda als microorganismes del plàncton marí.

Uns altres components són els bacteris. Aquests éssers vius utilitzen la matèria orgànica que fabriquen els fotosintètics, així com les restes de tots els organismes que moren, per tal de créixer. Al voltant de la meitat de la fotosíntesi marina és aprofitada pels bacteris. La resta és el que queda pel zooplàncton (ja en parlarem), els peixos, les balenes i els pingüins. Així doncs, el balanç entre la fotosíntesi de les algues i la respiració dels bacteris té conseqüències insospitades. Aquest balanç determina si el mar emet diòxid de carboni a l'atmosfera o si, per contra, l'absorbeix. Com sabeu, el diòxid de carboni és el principal responsable de l'efecte hivernacle i, per tant, de l'escalfament global de la terra. Vés per on, aquests milions de microorganismes que formen el plàncton tenen una de les claus que controla el clima de tot el planeta.

Però ens ha quedat una cosa una mica fosca. Com l'agafem l'aigua per poder estudiar el plàncton microscòpic? Doncs l'aigua de la superfície és ben fàcil. Només cal agafar una galleda i ja la tenim. Però ara mateix, el mar pel qual naveguem té 4000 metres de fondària i les galledes no ens ajudarien gaire. Evidentment, no només volem saber quins organismes hi ha a la superfície, sinó que voldríem també saber els que hi ha a totes les fondàries. Per poder prendre mostres a diferents fondàries utilitzem un estri que s'anomena "CTD amb roseta." CTD són les inicials de Conductivitat, Temperatura i Fondària (Depth en anglès), perquè aquestes variables el nostre aparell les mesura contínuament a mesura que baixa cap a les profunditats. A banda de tots els elements electrònics necessaris per poder prendre aquestes mesures, el CTD porta una "roseta" que consisteix en una corona de cilindres oberts per dalt i per baix. Aquests cilindres baixen així, oberts, de manera que l'aigua va passant per dins i sortint per l'altre banda. Quan volem prendre una mostra, per exemple a 2000 metres, aturem el CTD. L'aigua que en aquest moment hi ha dintre de tots les cilindres és justament la que hi ha a 2000 m, amb tot el seu plàncton. Llavors hi enviem un senyal electrònic que fa que dos taps, un per dalt i un altre per baix, tanquin un d'aquests cilindres. I ja la tenim, l'aigua de 2000 m. Només cal que continuem baixant o pujant i ens aturem tants cops com vulguem per agafar mostres de diferents fondàries.

La nostra feina comença quan el CTD arriba a dalt del vaixell i hem d'utilitzar tota aquesta aigua per fer els nostres experiments. Però d'aquests experiments, ja en parlarem un altre dia.

Una abraçada i fins el proper missatge,

Els investigadors dalt del Polarstern

Dades:

Fotografies de diferents microorganismes: