Missatge 23. 19 d'abril de 2000.

Després d'una nit atrafegada processant fins tard les mostres recollides durant els dies anteriors, ens llevem ben aviat per continuar amb la nostra tasca, doncs ja ens queden menys dies de campanya. Per l'ull de bou de la nostra cabina ens adonem d'un paisatge fabulós, és just la sortida del sol. El dia clareja i la llum del matí dóna tonalitats vermelloses i ataronjades als icebergs i a les plaques de gel que ens envolten. Ens quedaríem embadalits gaudint del paisatge hores i hores, però cal anar avançant amb la feina. Mentrestant, ens preparem per anar a esmorzar i comentem amb els nostres companys on som i cap a on anem. Som al Mar de Weddell, i algú de nosaltres pregunta perquè rep aquest nom aquesta zona de l'Antàrtida. Anem a la biblioteca i consultem un dels mapes del continent antàrtic, i ens adonem que hi ha tot un reguitzell de noms de personatges aventurers. La curiositat ens engresca a llegir i a preguntar als nostres companys més avesats amb el tema el significat de cadascun d'ells.

En James Weddell com molts altres personatges que han donat nom a altres indrets de l'Antàrtida, va ser un dels primers exploradors del continent. La majoria anaven a la recerca i captura de pells de foques; però d'aquesta activitat ja us en parlarem en un altre missatge. En Weddell va ser el primer de la seva època que va arribar més al sud de l'oceà austral. Durantel mes de febrer de 1823, Sir James Weddell comandava dues naus de vela (Jane i Beaufoy) fins arribar als 74° 15' latitud Sud; un límit quasi impossible d'aconseguir fins i tot avui dia. Va haver de superar setmanes i setmanes de navegació arriscada amb forts temporals de vent i neu, i amb la continua preocupació que el gel atrapés les seves naus impossibilitant-les de tornar enrera. En mig d'aquest mar, el qual ell veia per primera vegada, li va donar el nom del rei britànic George IV, com bon escocès que era. Però, amb els anys, se'l va anomenar pel seu nom actual en honor al seu descobridor. En Weddell mateix va descobrir les illes Orcades del Sud on va trobar també per primera vegada una colònia força nombrosa de foques. Per això, avui en dia, es coneix aquesta espècie pel nom de les foques de Weddell (Leptonychottes weddelli). El fet d'haver trobat aquesta colònia de foques i caçar-les per la pell, el va engrescar a anar molt més cap al sud a la recerca i captura de noves colònies. És així com va arribar tant lluny, i en part gràcies perquè va trobar unes condicions de gel bastant favorables, amb molts canals entre la banquisa per on navegar amb els seus fràgils vaixells de fusta. Diu la llegenda, que Weddell animava a la seva tripulació oferint una ració diària especial de tres vasos de rom plens a vessar.

Els primers exploradors que varen fer importants incursions a l'oceà austral varen ser els portuguesos, però qui va arribar més al sud abans que en James Weddell va ser el que avui es considerat com un dels més grans exploradors de tots els temps, l'anglès James Cook. Durant el seu segon viatge al voltant del món, pel gener de 1773 arribava fins als 71°10' longitud Sud, convertint-se en ser el primer de travessar el cercle polar antàrtic. En aquest viatge va descobrir les illes Georgia i les Sandwich del Sud. Malgrat la seva perícia no va arribar mai al continent gelat. Potser per això, no hi ha cap indret geogràfic a l'Antàrtida que dugui el seu nom. A més a més del Mar de Weddell, l'altre mar que engloba el continent antàrtic, és el mar de Ross en honor al seu descobridor, també escocès, James Clark Ross. Aquest personatge és considerat com un dels homes amb més vigoria de la seva època. Durant el mes de gener de 1841, James C. Ross va arribar fins a la banquisa, la que avui es coneix com el Mar de Ross, comandant dues naus (Erebus i Terror) que encara que fossin de fusta estaven reforçades per trencar gel. Amb aquestes dues naus de tres màstils van poder penetrar fins als 78° 9' longitud Sud; fet quasi increïble per la seva època. En James C. Ross ja era un experimentat navegant quan va anar cap a l'Antàrtida amb l'objectiu de cercar el pol sud magnètic. Dos anys abans, ja havia arribat amb el seu oncle John Ross al pol nord magnètic. Ell era considerat un gran rival conjuntament amb altres dos grans descobridors de la seva època, l'americà Charles Wilkes i el francés Jules-Sébastian-César Dumont d'Urville. L'americà, l'any 1840, va ser el primer que es va adonar de l'existència d'un gran continent, després d'haver estat navegant més de 2000 Km al voltant de l'Antàrtida. El francès, com els seus contemporanis, tenia la fal·lera de descobrir una de les gran incògnites científiques del seu temps, el magnetisme del pol sud. Ell fou dels primers que va arribar al continent antàrtic, tres dies després que Wilkes, i va dedicar aquella part de terra que acabava dedescobrir a la seva dona. Avui, aquest indret encara es coneix com la Terra d'Adèlia. Els freqüents enfrontaments entre aquests grans descobridors recorden també a la competició sorgida a principis del segle XX entre el noruec Roald Amundsen i el britànic Robert Falcon Scott per veure qui era el primer que trepitjava el pol sud geogràfic. Gairebé tots els seus descobriments es detallen en molts llibres de registres, doncs anaven com a caps d'expedicions oficials. Però sembla que molts caçadors de foques i balenes probablement varen arribar primer, al menys a les illes sub-antàrtiques, però no ho explicaven per por que fossin descoberts. D'anada cap a la península antàrtica ens aproparem a l'estret de Bransfield (en honor a l'anglès Edward Bransfield, reconegut per ser el primer que va albirar el continent antàrtic), i passarem pel mar de Bellingshausen (en honor al navegant rus Fabian von Bellingshausen que malgrat els seus importants descobriments no ha estat tant reconegut com els seus contemporanis occidentals).

Com veieu, aquest continent té una història fascinant plena de llegendes i aventures que ben bé val la pena que us hi endinseu. Cercant noms com els esmentats i altres com Palmer, Biscoe, De Gerlache, entre d'altres, podreu passar una estona entretinguda imaginant les seves expedicions com nosaltres ho fem llegint alguns dels llibres que trobem ala biblioteca del Polarstern. Una biblioteca que, per cert, ens captiva durant força estona.

Una abraçada i fins el proper missatge,

Els investigadors dalt del Polarstern

Dades:

Fotografies: