Missatge 26. 20 d'abril de 2000.

Després d'uns dies d'inquietud esperant trobar exemplars de l'esponja Stylocordia borealis, arriba el moment més desitjat; doncs acabem de recollir-ne quasi un centenar. El seu estudi és un dels objectius primordials de la nostra recerca en aquesta expedició. Aquesta espècie d'esponja té una forma molt singular: el seu cos és una bola al damunt d'una tija. La bola té uns 3 cm de diàmetre, i amb la tija arriba a uns 30 cm d'alçada. Aquesta forma ens recorda als coneguts caramels que tots coneixem al nostre país, els xupa-xups, i que a la resta del món els anomenen lollipops.

Perquè estudiem aquesta espècie? Doncs és una espècie que només es troba a l'Antàrtida i és prou abundosa, encara que a vegades ens costi trobar-la. A més a més, és una espècie que ja havia estat estudiada prèviament durant la campanya de gener a març de 1998 per l'Institut alemany Alfred Wegener de Bremerhaven (AWI), d'on pertany el Polarstern. A partir d'aquests treballs preliminars es va comprovar que es tractava d'una espècie que vivia força bé en aquaris del vaixell si es portaven als laboratoris immediatament després d'haver-les recollit del fons del mar. Amb l'experiment que pensem dur a terme a bord hi tenim posades forces expectatives. Tot seguit us l'exposem.

El cos esfèric d'aquesta esponja (com totes les altres) és un conjunt de canals que es comuniquen amb l'exterior mitjançant unes obertures tubiformes de 50 micròmetres de diàmetre. Tots els canals van empetitint de diàmetre a mesura que s'endinsen, fins a convergir en un únic canal més ample que mena a l'exterior per un únic forat d'uns 2 cm de diàmetre, anomenat oscul, emplaçat a la part apical de l'esponja. Les esponges són invertebrats que presenten una estructura morfològica de les més senzilles del regne animal, i són un dels grups més comuns dels sistemes marins bentònics. Les partícules alimentàries són traginades pels canals on circula l'aigua que arriba de l'exterior. Aquestes partícules són bombejades tant per unes cèl·lules específiques de les esponges, els coanocits (que acostumen a estar agrupades dins de petites cambres al llarg dels canals), com per un efecte físic produït per la seva pròpia morfologia (l'efecte venturi, doncs l'aigua circula accelerant-se des dels tubs de diàmetre superior vers als de diàmetre inferior). Les esponges són, doncs, eficients bombes de filtració, i mentre l'aigua circula a través dels petits canals per l'interior del seu cos, llavors les partícules alimentàries són assimilades i capturades pels coanocits. Alguns experiments han demostrat que una esponja pot arribar a filtrar -en mitjana- 1litre d'aigua per hora i per centímetre cúbic del seu volum corporal, i alimentar-se majoritàriament de bacteris.

Durant aquesta expedició a l'Antàrtida, volem portar a terme un experiment per saber què mengen les esponges xupa-xups i quina és la quantitat de nodriment que prenen. Per això, alguns exemplars de l'esponja són introduïts durant unes 8 hores dins d'uns aquaris especials anomenats cambres d'incubació a temperatures de -1 °C. L'aigua que es fa servir per a la incubació és recollida a la mateixa fondària on viuen aquestes esponges mitjançant un estri que ens permet agafar aigua a profunditats desitjades (les ampolles de la rosette-CTD, que ja vàrem descriure en un missatge anterior).Aquests experiments consisteixen en analitzar primer el contingut de partícules i de bacteris que hi ha a l'aigua que utilitzem per incubar; un cop passades les 8 hores tornem a agafar aigua per analitzar-la. La diferència ens permet esbrinar el que han menjat. Abans que comenci cada experiment, els exemplars romanen uns quants dies dins les cambres d'incubació perquè s'hi aclimatin.

Per a nosaltres, és molt important que els exemplars que posem a incubar es trobin en les millors condicions possibles. Cal doncs, que quan aquests exemplars arriben a coberta després de ser recol.lectats per la xarxa de ròssec, es portin tot seguit cap els contenidors on es faran els experiments. Us podeu doncs imaginar que, abans que la xarxa arribi a coberta, estem tots preparats amb galledes plenes d'aigua -pràcticament congelada- perquè un cop tenim els exemplars no val a badar. Aquesta cal que sigui una maniobra molt ben sincronitzada, on hi participen com a mínim tres persones: una te cura de recollir-los immediatament; l'altra els porta ràpidament cap els contenidors climatitzats; i l'altra els posa adientment dins dels aquaris. La veritat és que les mimem tant que ja ens són familiars. I fem tant d'enrenou que tot sovint els nostres companys ens pregunten pels "lollipops". Tanmateix com si fossin els nostres fillols! Però creiem que és prou engrescador treballar amb aquesta espècie com per anar-la a cercar encara que sigui a l'Antàrtida.

Una abraçada i fins el proper missatge,

Els investigadors dalt del Polarstern

Dades:

Fotografies: