Missatge 27. 20 d'abril de 2000.

Aquest matí tots ens hem aixecat una mica amoïnats, perquè el mal temps (temperatura de l'aire -20.5 °C; velocitat del vent 21 metres per segon, = Beaufort 9) no ens deixa proseguir amb el mostreig planejat. Hem pujat al pont de comandament per observar la situació general i conèixer la previsió del temps, quan de sobte ens hem quedat bocabadats per l'espectacle darrera dels finestrons: un paisatge que alguns coneixíem dels llibres d'oceanografia però que mai havíem vist en directe: el tractor draganeu havia fet unes quantes passades nocturnes per la superfície del mar!!!.

Bé, de fet el fort vent era l'autor de la llaurada del mar, on a la superfície es veia el gel surant en bandes longitudinals i paral·leles. L'impacte visual ha estat tan gran i inesperat, que ens hem apropat a en Papà Noel (mot amical que donem a en Max, l'especialista nord-americà en estructura del gel) perquè ens confirmés allò que veiem: la formació de bandes indicatives de l'existència de cèl·lules de circulació de Langmuir.

En Papà Noel estava tan excitat com nosaltres. Feia moltes fotografies perquè els seus companys dels Estats Units estudiaven aquest fenomen mitjançant fotografies fetes des de satèl·lits, ja que mai l'havien vist de prop.

Les cèl·lules de circulació van ser descrites per en Langmuir l'any 1937. Quan el vent bufa constant i en una única direcció a més de 3 metres per segon, es produeix un moviment circulatori d'ascens i descens de les aigües superficials, perpendicular a la direcció del vent, donant lloc a convergències i divergències d'aigües (vegeu el missatge del Front Polar). A les aigües temperades, les convergències es fan visibles quan el plàncton que s'agrega té un color predominant, o també prop de rius i estuaris quan es concentren restes vegetals i deixalles que suren a la superfície.

A l'oceà Antàrtic, les agregacions són de gel en formació, donant lloc a aquest fenomen, molt poc conegut. Les nostres observacions indiquen que les bandes poden assolir 4 metres d'amplada i més d'1 quilòmetre de longitud. La distància entre les bandes més amples és d'uns 25 metres. Quan el vent s'aturi, les bandes s'aproparan i s'engalzaràn entre sí, contribuint al creixement del gel.

Aprofitant que el vaixell estava aturat, hem llençat una xarxa de zooplàncton de forma cònica just a la superfície del mar per esbrinar quins organismes hi podien haver entre les bandes. A l'aire, la xarxa semblava un estel, però a l'aigua, les onades arribaven suaument a l'obertura. Cinc minuts han calgut per comprovar que petits i invisibles trossos de gel que suraven s'han acumulat dins la xarxa esclafant el poc plàncton recollit, principalment copèpodes i larves de krill. Ja estem pensant com podem recollir plàncton sense que entri el gel superficial, i més important encara, el plàncton que s'agrega sota les bandes, on una part pot alimentar-se de les cèl·lules algals brunes que proliferen a la superfície submergida.

El mal temps que estem patint es produeix a la tardor, quan les baixes pressions originades a la Península Antàrtica circulen cap l'est, escombrant el nord del Mar de Weddell fins arribar de nou al continent i prosseguir el seu camí vorejant el gelat contorn.

Esperem que el temps canviï aviat. Encara que el mostreig s'ha endarrerit força, estem contents perquè hem pogut veure a l'oceà Antàrtic allò que en Langmuir va descriure.

Una abraçada i fins el proper missatge,

Els investigadors a bord del Polarstern

Dades:

Fotografies: