Missatge 29. 23 d'abril de 2000.

Avui ens hem llevat i per la finestra hem vist un dia lluminós on el sol ens ha acompanyat sempre. Hem sortit a coberta amb la il·lusió de tornar a fer fotografies, el paisatge ho mereix i ens volem emportar un bon record d'aquests moments. Endarrera hem deixat l'angoixa del dies que hem anat escapolint-nos del gel amb un motor espatllat. Ara estem en mig d'un mar cobert de panes (en anglès pancakes) de diferents mides però on predominen les més grans d'un metre. N'hi ha moltes que ja són petits icebergs i de tant en tant porten damunt una foca o un grup de pingüins de l'espècie adelia. Les foques estan estirades i endormiscades però el moviment del vaixell desplaça les panes on s'hi troben, i es desperten. A vegades, espantades se'n tornen cap a l'aigua. Agafem els prismàtics i intentem esbrinar a quina espècie pertanyen. Ràpidament sabem que es tracta d'una foca caçadora de crancs (Lobodon carcinophagus) i n'hi ha bastants!

La foca caçadora de crancs rep aquest nom perquè s'alimenta quasi exclusivament de krill (eufausiacis, vegeu un missatge anterior). Les taques i regalims vermellosos que sovint se li veuen a la boca i a la cara són degudes al color vermell del krill del que en devora una gran quantitat. És més prima que la resta de foques antàrtiques i pot arribar fins quasi 3 metres de longitud, essent els mascles una mica més llargs que les femelles. Pot ser l'espècie de foca més abundant, s'han estimat més de 30 milions d'exemplars. El fet de que la veiem sobre plaques de gel no és estrany ja que viu normalment associada a la banquisa on hi descansa sovint. És una espècie que no està en perill ni se li aplica cap mesura de protecció. Aquesta situació ha estat en gran part deguda al lloc on viu, poc accessible per l'home degut a la inestabilitat i fragilitat del gel i també perquè sempre es troba en petits grups familiars sense formar grans colònies com el llop de mar (Arctocephalus gazella). Aquest darrer es pot trobar fàcilment a les platges més australs dels continents i a les illes més properes a l'Antàrtida on formen colònies de milers d'individus. Presenta un dimorfisme sexual molt evident: el mascle pot pesar fins a 120 kg mentre que les femelles assoleixen 50 kg. Viuen en règim d'harem i han proliferat moltíssim en els darrers anys degut a la seva protecció i a l'important descens de la seva cacera. Com la foca caçadora de crancs, els cadells creixen molt ràpid i a les tres setmanes de vida deixen de rebre llet de la mare.

Una foca que trobem extremadament comú és la de Weddell (Leptonychotes weddellii) que a diferència de les anomenades abans, té una forma més arrodonida. La femella pot superar els tres metres de longitud, essent el mascle una mica més petit. Aquestos magnífics animals poden pesar fins 400 kg, el que els fa poc àgils sobre el gel però en canvi són excel·lents nedadors. Formen colònies pel naixement dels cadells que es queden damunt del gel continental i sobre la banquisa esperant als seus pares. Els adults tenen unes dents (incisius) molt fortes que els hi serveixen per foradar el gel de la banquisa i accedir on estan els seus cadells o fugir dels depredadors. Una de les causes de mortalitat més important és el desgast de les dents que les impedeix foradar el gel. És una de les espècies més estudiades a l'Antàrtida per la seva facilitat per a accedir al gel consolidat. Uns companys de l'Alfred-Wegener-Institut han fet un estudi recent sobre aquestes foques i han observat que cada animal pot submergir-se fins 400 metres de fondària i romandre més d'una hora sota l'aigua. En els seus estudis varen col·locar uns transmissors enganxats amb cintes adhesives especials que els hi van permetre agafar dades en temps real via satèl·lit. Recollien dades de la fondària de les immersions, la freqüència en que ho feien i la freqüència mandibular (nombre de vegades que tancaven i obrien la boca). Amb aquesta última informació sabien on i quan s'alimentaven. Varen veure que sobretot menjaven cap els 150 m de fondària on hi havia una picnoclina (franja on la temperatura i salinitat canvien bruscament indicant un canvi de masses d'aigua: freda a dalt i una mica més calenta a baix). A aquesta zona es van observar concentracions de peixos que són la seva dieta principal. També menjaven krill i calamars.

A més de les espècies anomenades, hi ha d'altres tan singulars com l'elefant marí (Mirounga leonina) que pot assolir fins a quatre metres i mig de longitud i quatre tones de pes (en el cas dels mascles). Té una prolongació nasal que li dóna el nom i s'agrupen en colònies on els cadells creixen molt ràpid perquè quadrupliquen el seu pes i massa corporal ja que la llet de la mare conté un 50 % de greix. Són les foques que poden capbussar-se a més fondària on s'alimenten fonamentalment de calamars.

La foca lleopard (Hydrurga leptonyx) és un potent predador que s'alimenta principalment de pingüins, però encara no hem vist cap exemplar.

Una abraçada i fins el proper missatge,

Els investigadors dalt del Polarstern

Dades:

Fotografies: