Missatge 31. 25 d'abril de 2000.

Malgrat el que us pugueu pensar, la major part del temps dalt del Polarstern és francament avorrit. Es tracta d’analitzar mostres tancats a un laboratori des d’on ni tan sols veiem el mar. Si hom volgués, podria passar-se el dia a bord sense adonar-se de si a fora està ennuvolat o fa sol.

Aquest matí mateix, en Quico estava barallant-se amb l’autoanalitzador, un aparell que s’empra per mesurar les concentracions de nutrients (nitrats, fosfats, etc.) a l’aigua. Mentrestant, en Carles filtrava aigua per concentrar el DNA dels bacteris, material que més endavant serà usat per estudiar la diversitat bacteriana a les aigües antàrtiques. En Sergi havia aconseguit que li deixessin un espectrofotòmetre per tal de poder mesurar la clorofil·la de les mostres recollides fa deu dies. La clorofil·la, com potser sabeu, és el pigment de color verd que les plantes terrestres i aquàtiques tenen per tal de captar l’energia de la llum del sol, fotosintetitzar i així produir matèria orgànica. L'Isa, l’Enrique i en Pep anaven portant mostres d’una banda a l’altre. A la cassette sonava el que esdevindrà banda sonora de la nostra feina al vaixell, el grup belga Vaya con Dios, tot un èxit poc disputat al nostre laboratori. Sobtadament, per l’altaveu hem sentit un anunci: This is an announcement for all: whales on starboard. Balenes a estribord! Les mostres s’han quedat allà on estaven i ens hem abraonat tots cap a la porta del laboratori, amb algunes empentes i entrebancades. Ens hem posat la primera roba que hem trobat, arreplegat cameres i prismàtics i cap a fora !!!

En Petz, que sempre és el primer a veure els animals, ha dit que li semblaven orques. Orques! Un dels dos predadors antàrtics per excel·lència! Mentre un helicòpter ha sortit a veure-les de prop ens hem afanyat a mirar les bufades que es veien lluny, molt lluny i intentar veure l’aleta dorsal d’aquests animals, que és la seva característica més destacada. Tots sabeu la vida de l’orca Ulisses o de la Willy de la pel·lícula, així que no cal que us expliqui massa com és una orca: l’aleta dorsal dreta cap amunt, una taca blanca a l’esquena i sobre l’ull, i la gola i el ventre també blancs. Són animals de fins vora 9 metres, que poden pesar ben bé unes 7 tones i que recorden més els dofins que no pas les balenes més grans. Les orques (Orcinus orca): mengen sobretot pingüins i foques, però també peixos i fins i tot altres balenes, d’aquí el seu nom en anglès: potser un pèl exagerat killer whales, balenes assassines. Les orques estan al capdamunt de la piràmide tròfica marina. Diuen que quan el gel és prim, i s’està format, les orques es mouen pel dessota del gel mirant a veure si veuen ombres de pingüins o foques. Si en veuen salten fora de l’aigua, trencant el gel i atrapant les seves víctimes. A la costa, les orques són capaces de saltar fora de l’aigua cap a la platja aprofitant una onada (com si fessin surf) per enxampar alguna foca despistada. Després, a l’onada següent retornen a l’aigua.

Hi ha un altre predador principal a l’Antàrtida, i és la foca lleopard ((Hydrurga leptonyx). I hem estat de sort, perquè avui també n’hem vist. Dormint plàcidament al gel després de la seva farra pingüinera, el vaixell l’ha despertat en passar-li pel costat. La foca lleopard és una foca gran, gairebé tres metres i 400 kg, amb la pell de taques negres sobre fons gris (vet aquí el seu nom: lleopard) i amb el cap massís i gran. Amb unes dents de predador. L’any passat la vam veure en acció: al lloc per on els pingüins d’una colònia entraven i sortien de l’aigua s’hi havia instal·lat un parell de foques lleopard. Quan tenien gana nedaven vora l’entrada i tard o d’hora enganxaven un pingüí, que passaven per aquell indret per anar al niu on estaven criant o bé sortir a cercar menjar. Un cop enganxat amb les dents, sacsejaven el cap a dreta i esquerra amb les dents apretades sobre el pobre pingüí i li anaven donant cops contra l’aigua fins que aquest era mort. Després, se’l cruspien. Algun pingüí que estava amb els polls trobaria a faltar el seu company o companya aquell vespre... llei de la natura.

Passada l’alegria de poder veure aquests animals, hem retornat capcots al laboratori. I us preguntareu, "veure les balenes és més important que analitzar les mostres ?" I us haurem de contestar que sí. No hi ha massa motius al vaixell per trencar la rutina i cal aprofitar-los. A més, no ho digueu a ningú, la nit és molt llarga –15 hores de foscor aquests dies– i de nit no es veuen animals... així que si els animals i els paisatges tenen prioritat de dia,... les mostres tenen prioritat de nit. Allà s’estan, les muntanyes de mostres, esperant-nos. Però ni es mouen ni fan gaire de bon retratar !

Una abraçada i fins el proper missatge,

Els investigadors dalt del Polarstern

Dades:

Fotografies: