Missatge 33. 29 d'abril de 2000.

Portem realitzades tres quartes parts de campanya i ja comença a ser hora de tenir resultats de la nostra recerca a bord. El cap de campanya feia dies que insistia perquè s'organitzin xerrades on els diferents grups exposin els seus primers resultats i les seves impressions sobre allò que hem vist o hem trobat al llarg d'aquests dies. El nostre grup ha estat un dels primers, i això ens ha satisfet força doncs si anem un xic avançats amb la feina, ens permet discutir per endavant els nostres resultats a bord amb la resta dels científics. Doncs, entre els nostres companys d’expedició n'hi ha que en saben molt sobre aquests ecosistemes antàrtics, i tenen molta experiència. Segur que els seus comentaris seran molt útils per a nosaltres ja que així podem arribar a conèixer millor l'abast de les nostres troballes.

Cada dia i a la mateixa hora -a dos quarts d'onze- i des de fa una setmana, els diferents grups de recerca exposen els seus resultats fins que toquen per anar a dinar. - Ai uix! una altra vegada a dinar. Doncs posar-nos a dinar just a dos quarts de dotze del matí, és un horari que ens costa molt adaptar-nos-hi. Mentre dinem i durant la resta de la jornada s'estableixen col·loquis informals prou interessants on ens expliquem que fem i què estem fent en aquesta aventura antàrtica. Un dels temes més tractats és cercar una visió sinòptica o global de l'Oceà Antàrtic. Però, de les coses més interessants d'aquestes campanyes internacionals és que surten col·laboracions que poden arribar durar més temps que la pròpia durada de la campanya.

Una de les primeres tasques com a grup, i amb col·laboració amb els companys de l’Alfred Wegener Institut, ha estat fer una descripció detallada de la zona de la mar de Weddell on hem estat realitzant la nostra recerca. Per dur-ho a terme cal un treball multi-disciplinar entre biòlegs, físics i geòlegs. L'instrumental utilitzat, tot i que pot semblar força complex a primera vista, no ho és tant un cop t'acostumes a treballar-hi. Es tracta de col·locar uns ancoratges, anomenats "moorings", que es deixen per força temps sota l'aigua fins recuperar-los varis dies (fins i tot mesos!) després. Aquests ancoratges porten diversos sensors que mesuren durant tot aquest temps que estan submergits, la direcció i la velocitat dels corrents, la terbolesa, la salinitat i la temperatura. Però abans d'explicar-vos per què submergim aquests moorings permeteu-nos que us fem cinc cèntims de l'idea general on s’emmarca la recerca que portem a terme.

L'energia que entra als oceans per radiació lumínica (la llum) escalfa l'aigua de mar i també és font bàsica pels productors primaris (el fitoplàncton); d'aquests ja en vàrem parlar en un altre missatge. Aquests productors primaris es troben ben a prop de la superfície i mentre hi hagi suficient llum i nutrients (adobs) dissolts a l'aigua creixen de tal manera que poden arribar a formar enormes aglomeracions. El fitoplancton és l'aliment pel zooplàncton herbívor, i així successivament l'aliment va passant d'un nivell tròfic a l'altre (llegiu el missatge sobre el zooplàncton). Tots aquests organismes formen part de la "biomasa viva" la qual roman a la superfície fins que tard o d'hora una part d'ella cau cap al fons dels oceans al no haver estat consumida pels depredadors planctònics. En zones on hi ha molts nutrients, bona part de la quantitat de biomassa planctònica que es produeix no es consumida; i quan les condicions ambientals canvien gairebé de cop (com és ara la tardor), els organismes fitoplanctònics sedimenten de tal manera com si fos una pluja intensa de partícules; llavors aquestes passen a ser aliment pels organismes bentònics, aquells que viuen al fons del mar (llegiu, també, el missatge del suspensívors). A més a més d'aquestes partícules orgàniques que arriben a través de la columna d'aigua, també hi ha una bona part de partícules que provenen dels marges de la costa (de material en descomposició d'organismes que colonitzen el fons litoral) i que són transportades per corrents marines fins a més profunditat. També hi hem d'incloure tot aquell material que procedeix del continent i que es arrossegat per les glaceres. Bastant sovint la caiguda de partícules no sempre va a la mateixa velocitat doncs és frena quan troba canvis de densitats a la columna d'aigua, ja sigui degut per les diferències de temperatura (termoclina) o per les diferències de salinitat (haloclines).

Doncs bé, per tal de fer el seguiment d'aquest flux de partícules calia instal·lar moorings. A més a més dels sensors, i per mitjà del cable de subjecció s'hi afegien diverses trampes de sediments a distintes profunditats. Aquestes trampes tenen forma d'embut recollint, mitjançant una sèrie de potets, tot el material que va sedimentant El temps de funcionament de la trampa es pot programar. D'aquesta manera podem saber la taxa de caiguda i el valor nutritiu del material recol·lectat un cop aquest sigui processat al laboratori. També els correntímetes instal·lats a diverses fondàries ens diuen la direcció i la intensitat de caiguda del material que anava sedimentant. Aquests aparells són autònoms, mitjançant bateries tenen manera d’emmagatzemar la informació obtinguda pels sensors a intervals molt curts de temps al llarg de setmanes o mesos si fos el cas. A l'extrem inferior de tot aquest cablejat hi ha una peça clau, coneguda com l'alliberador acústic. Es tracta d'un aparell amb un receptor de senyals acústics emesos amb una determinada freqüència des del vaixell. L'alliberador acústic va lligat per un grillet a les cadenes del lastre de fons, i quan volem recuperar tota la línia de sensors i trampes de sediment, des del vaixell s'emet una senyal codificada, llavors l'alliberador obre el grillet i les boies instal·lades a l'altre extrem arrosseguen tot el cablejat amb els sensors conjuntament amb les trampes cap a la superfície per poder-los recuperar.

En aquesta expedició també s'estudien els organismes petits (la major part d'ells tenen mil·límetres de tamany) que es troben damunt i dins del sediment. Per aquest objectiu, utilitzem dragues que recullen sediment del fons. Aquestes es llencen des del vaixell, i quan arriben al fons, es dispara un dispositiu alliberant unes tapes en forma de cullera. Es així com les dragues pugen com si fossin unes capses tapades per sota i per sobre. Un cop a coberta, agafem mostres de sediment per comparar-lo amb el sediment capturat per les trampes. D'aquestes mostres s'analitza el contingut de matèria orgànica i la textura. Però també, un grup d'investigadors belgues i italians recullen la resta de sediment que queda per filtrar-lo (a través d'una bateria de filtres homologats), i així separar els organismes que viuen entre els granets de sorra i de llims. Tot en un conjunt és una tasca que ens omplirà moltes hores i dies de treball d'ara endavant. De fet, el material recollit en una campanya com aquesta, pot portar al menys dos anys de treball en els respectius instituts i universitats.

Avui hem recuperat un dels nostres moorings que havien instal·lat feia setmanes, i estem contents de haver-ho pogut fer. Teníem por que els icebergs l'arrosseguessin i el perdéssim per sempre més. També temíem que la superfície del gel fos massa espessa i les boies no poguessin sortir a superfície una vegada alliberat el mooring. Amb els nostres aparells recuperats i les mostres de sediment anem cap als laboratoris, allà ens esperen els nostres companys per començar a fer feina de tamitzar i classificar els organismes capturats. Alguns d'ells ja porten hores separant altres mostres; però els hi recordem que torna a ser hora d'anar menjar. -Uf un altre cop! exclama un d'ells. Doncs ja són dos quarts de sis de la tarda i és hora de sopar; però penseu que després encara ens queda una llarga estona per endavant.

Una abraçada i fins el proper missatge,

Els investigadors dalt del Polarstern

Dades:

Fotografies: