Missatge 37. 3 de maig de 2000.

Aquesta ha estat una pregunta que ha estat formulada més d'un cop per algú de nosaltres durant aquesta expedició. Les converses davant d'una tassa de cafè són sovint per parlar de xafarderies de la gent a bord; però això no treu que més d'una vegada ens posem a discutir de coses que hem llegit o hem sentit sobre alguns dels temes d'actualitat de l'Antàrtida. I aquest és un d'ells. A bord del Polarstern no hi ha ningú que sigui expert amb aquest tema ja que tampoc era el nostre objectiu, però quan vam visitar l'estació de Neumayer -ara fa cosa d'un mes- hi havia sensors que detectaven com la cap d'ozó variava al llarg de l'any. Doncs si no ho sabíeu, durant l'estiu austral la capa d'ozó que tenim a l'estratosfera (la capa de l'atmosfera que tenim a més de 15 km d'alçada) en aquestes latituds és tan prima que podríem dir que el que aparentment tenim és ben bé un forat a la capa d'ozó de damunt de l'hemisferi polar (Val a dir que això també és vàlid per l'Àrtic).

I per què aquest interès per conèixer la magnitud d'aquest forat de la capa d'ozó? Per començar cal dir que sense aquesta protecció d'ozó no hi hauria vida tal com la coneixem a la superfície de la terra. Si no fos per aquesta capa, tots els organismes -des dels més microscòpics fins nosaltres- es veurien desprotegits de les radiacions UV (ultraviolades) que arribarien a la superfície del planeta, les quals danyarien les nostres cèl·lules irreversiblement; i concretament la part més important de la vida, l'estructura del genoma. D'aquí ve que l'elevada exposició a radiacions UV serveixi per esterilitzar material quirúrgic, i també explicaria com no és massa bo prendre el sol massa estona. No obstant, es dóna la paradoxa que fou la mateixa pròpia vida la que ha provocat aquesta capa d'ozó a l'estratosfera. Quan aparegueren els primers organismes fotosintètics oxigènics (aquells que utilitzant la radiació lluminosa trenquen la molècula d'aigua per obtenir l'hidrogen i per tant alliberant l'oxigen cap a l'atmosfera) ara fa uns 2.000 milions d'anys, el nostre planeta es va quedar contaminat deseguida d'oxigen -molècula que fins aleshores era gairebé inexistent a l'atmosfera-. Quan l'oxigen (O₂) s'anava acumulant a l'atmosfera, les pròpies radiacions UV trencaven la mateixa molècula d'oxigen per formar-ne una altra de nova, l'ozó. D'aquí ve que aquesta molècula estigui formada per tres àtoms d'oxigen (O₃). Així doncs, a mesura que la vida va produint més oxigen, també es va generant més ozó. Però aquest ozó, com acabem de comentar, té la propietat d'absorbir les radiacions de longitud d'ona curta -les més danyines per la vida- i d'aquesta manera es destrueixen les molècules d'ozó per tornar-ne a generar de noves. D'aquesta manera es van formant contínuament noves molècules d'ozó.

Per tant, la capa d'ozó -a conseqüència de la pròpia vida- ha possibilitat que els organismes colonitzessin la superfície del planeta i evolucionessin sense patir els efectes de les radiacions UV. Per això, la vida té "tan d'interès" per mantenir-la. I llavors de què ve aquest rebombori quan es parla de la destrucció de la capa d'ozó?

Molts de vosaltres, segurament us haureu fixat més d'una vegada que molts productes domèstics que sovint comprem porten una etiqueta que diu que NO conté substàncies que danyen la capa d'ozó. Sabeu perquè ho diuen això? Doncs ara fa encara no trenta anys, es va descobrir que les substàncies que s'utilitzaven per generar aerosols (sprays, en general) i altres com el gas freó -àmpliament utilitzat per refredar les neveres-, tot i que eren completament inerts per nosaltres, no ho són gens quan arriben a l'estratosfera. Aquestes substàncies contenen molècules hal.logenades formades per àtoms de Clor (Cl) i Fluor (F). Són les anomenades CFC (molècules de Carboni amb àtoms de Fluor i Clor). Aquests àtoms de F o de Cl es combinen amb l'ozó i no deixen que es torni a combinar de nou amb l'oxigen per tornar a regenerar l'ozó. Tot i davant la perplexitat despertada per part dels fabricants d'aquestes substàncies, s'ha demostrat inequívocament que el poder destructor de la capa d'ozó d'aquestes substàncies és de tal magnitud que des dels anys 70 s'ha anat observant -ja sigui amb sensors globus-aerostàtics o per mitjà de satèl·lits- una davallada molt important de la concentració d'ozó tant a l'Àrtic com a l'Antàrtida; zones on ja per la naturalesa física del planeta, la capa d’ozó sol ser més prima que en altres punts de la terra durant la primavera. Les concentracions d'ozó es mesuren en unitats Dobson (DU), doncs hem passat de tenir valors d'uns 300 DU a inicis dels anys 70, a concentracions actuals bastant per sota dels 200 DU.

Tot i que la recerca que s'està duent a terme a les bases permanents de l'Antàrtida demostra que els organismes que hi viuen estan molt més protegits de les UV que altres espècies, no deixa de causar preocupació com perquè s'hagin pres mesures correctores a nivell internacional. Fòrums socio-polítics han mostrat doncs la seva preocupació i molts països han signat ja tractats -entre ells l'estat espanyol- on queda prohibida totalment la fabricació d'aquests productes. Ara cal esperar els efectes. Però tingueu present que no els notarem fins després de molts anys.

No obstant, cal encara molta recerca per fer sobre aquests temes; doncs hi ha moltes preguntes que encara no tenen resposta. Aquest és el criteri unànime de molts de nosaltres que ens dediquem a la ciència. Molt sovint la recerca no té perquè tenir una aplicabilitat immediata. Si no fos perquè molts dels que estem fent recerca respon aquest afany de curiositat de saber com les coses són com són, - i això ja cal que els nostres governants ho tinguin ben present- difícilment s'hagués trobat el perquè els CFCs estaven destruint la capa d'ozó. Llavors ens preguntem.... quines repercussions podria arribar tenir sobre la vida?

Aquesta setmana estem enfeinats elaborant la memòria final dels nostres resultats. Molts d'ells generen encara moltes més preguntes que no tenen resposta. Això ens dóna encara molt més coratge i satisfacció. Doncs gràcies al fet que la recerca desperta curiositat, o de fer ciència per la ciència, la nostra civilització ha pogut aconseguir els millors descobriments fins ara coneguts.

Una abraçada i fins el proper missatge,

Els investigadors dalt del Polarstern

Dades:

Fotografies: