Missatge 38. 6 de maig de 2000.

Quan tot el que t'envolta és mar, gel i muntanyes nevades, veure un altre vaixell és agradable i es converteix en un motiu de distracció. Però a tota la zona del mar de Weddell on ens vam passar un mes no vàrem veure mai cap vaixell. Quan hi érem, feia una mica d'angúnia pensar que, en cas de necessitar-lo, el vaixell més proper potser trigaria una setmana a arribar allà on érem. Realment això és un paradís. Però un paradís solitari i aïllat.

Però ara som a la Península Antàrtica, molt més a prop del continent americà del que ho estàvem abans del continent africà. Fa quatre o cinc dies ens vam haver d'esperar per prendre mostres d'aigua perquè el Nathaniel Palmer, un vaixell oceanogràfic americà, estava justament allà on volíem anar. Abans d'ahir estàvem treballant a l'entrada de l'illa Decepció i l'Almirante Irízar, un trencagels argentí, ens va demanar que ens apartéssim, que volien sortir. No n'hi ha gaires de trencagels grans com el Polarstern o l'Irízar, així que els comandants es van comunicar i un dels nostres helicòpters va anar a recollir el seu comandant i el cap de campanya per tal que visitessin el Polarstern. Va resultar, curiosament, que una amiga de la Cova anava d'investigadora al Irízar, i ella va poder aprofitar per visitar el vaixell argentí. És un vaixell comandat per militars, i que bàsicament fa la feina de portar la gent i vetllar la logística de les bases. La recerca hi és secundària (dos investigadors i quasi cent tripulants!) i en Volker, el nostre cap de màquines, es sorprenia que, essent tanta gent com eren, tinguessin la màquina i el vaixell en conjunt força brut i rovellat. El Polarstern, s'ha de dir tot, és immaculadament net: es podria fer el berenar asseguts al terra de la màquina sense ni embrutar-se els pantalons! Els qui han estat a diversos vaixells oceanogràfics diuen que la diferència potser està en el fet que el Polarstern és portat per una empresa civil…

El mateix vespre que havíem vist l'Irízar vam tenir una sorpresa: davant de l'illa Decepció hi havia un vaixell congelador pesquer japonès. A la vora hi havia pesquers argentins, polonesos i xinesos. Ens va sorprendre força i ens va estranyar que estiguessin aquí car no podien pas estar arrecerats del mal temps -feia bo- i des de fa uns anys és prohibit de pescar a aigües antàrtiques. Què hi feien? Fa un segle quasi es van extingir algunes espècies de balenes, de foques i lleons marins per culpa d'una explotació exagerada: penseu que bullien els pingüins de viu en viu per tal d'aprofitar-ne l'oli. Sortosament això es va acabar quan la gent se'n va assabentar i quan es van començar a utilitzar olis minerals enlloc d'animals. Però aquí hi ha pesqueries aprofitables que van ser explotades durant alguns anys. Que són aprofitables bé ho sabem els que vam tenir el plaer de tastar un tros d'un peix de gel que els mariners van cuinar després que els científics li mesuressin tot allò mesurable. L'Enrique, el mariner xilè, ens en va oferir un fragment, que era deliciós.

Com potser sabeu, l'Antàrtida és un continent Patrimoni de la Humanitat que no pertany a cap país i on bàsicament es fa recerca i prou. És tant interessant fer-hi recerca per què és de les poques parts del món molt poc afectada per l'home. Ha costat que sigui així. Diversos països van reclamar part de l'Antàrtida per a ells: Nova Zelanda, Austràlia, França, Noruega, Xile, Argentina i el Regne Unit, amb l'afegit que algunes zones, com ara la Península Antàrtica, són reclamades alhora per aquests darrers tres països. A algunes bases científiques es fa ostentació de forma ridícula de l'ensenya del país, pintant les teulades amb la bandera (a una de les bases espanyoles també hi és ben pintada), i especialment xilens i argentins intenten que hi hagi gent vivint de forma natural a l'Antàrtida (naixent-hi, anant-hi a escola, casant-s'hi...), com a excusa per reclamar-ne la propietat. L'any 1959, però es va signar el Tractat Antàrtic (aprovat en 1961), pel qual els països deixen de banda les seves reclamacions territorials i posen l'Antàrtida com un indret de recerca on tothom hi és convidat mentre hi vagi per a aquesta finalitat. Aquest tractat, al qual actualment hi ha adherits uns 50 països, va ser ratificat el 1991 a Madrid. El tractat prohibeix l'explotació minera del continent i fa que s'hagi de demanar permís per treballar en ciència. També permet que es puguin inspeccionar les bases i els vaixells oceanogràfics, obligats a endur-se totes les deixalles que generen.

El tractat funciona força bé. Però hi ha amenaces serioses que desfarien l'atractiu (i l'interès científic) principal del continent: el turisme, que ha augmentat en massa els darrers anys i que fa que algunes colònies de pingüins hagin disminuït enormement els seus nombres per culpa de la presència humana. Les exploracions geològiques, que no s'aturen i que, finançades per empreses petroleres fan de mal pensar. Aquests pesquers que hem vist a Livingston. Les piles de ferralla i deixalles acumulades a algunes bases. Els accidents, com ara el del vaixell argentí Bahía Paraíso que va embarrancar i vessar tot la seva benzina prop de la base americana de Palmer... Greenpeace i la Costeau Society, entre d'altres ONG pel medi ambient, han suggerit que l'Antàrtida sigui un Parc Natural Mundial. No es tracta de reservar el continent pels quatre científics afortunats que ens hi podem acostar. Però s'ha d'evitar que desapareguin com ho han fet les restes de balenes que hi havia a moltes platges i s'ha de permetre que pingüins i lleons marins i balenes visquin com els plagui.

Perquè si els nostres avantpassats ens van deixar aquest continent preciós, l'hem de deixar igual pels nostres descendents.

Una abraçada i fins el proper missatge,

Els investigadors dalt del Polarstern

Dades:

Fotografies: