Missatge 39. 9 de maig de 2000.

Per portar a terme tots els objectius proposats en una campanya oceanogràfica com aquesta, les relacions entre les persones i els grups que hi participen han de ser fonamentalment cordials i disteses. En aquest sentit hi ha d'haver persones amb un paper clau per coordinar seixanta investigadors a bord. Molts d'ells pertanyen a petits grups de recerca i molt sovint amb objectius força diferents de la resta. Tot plegat dóna com a resultat un trencaclosques bastant difícil de coordinar. Aquí és quan hi entra en joc una persona que, al cap i a la fi, és del tot imprescindible. Aquest és el cap de campanya. El màxim responsable d'una campanya d'aquesta envergadura podria ben bé optar per posicions força oposades: des de ser molt estricte i intransigent (doncs es fa el que ell pensa i prou) fins a posicions molt més dialogants i flexibles. En aquesta darrera faceta es pot caure fàcilment en el caos si no ets flexible i estricte al mateix temps. Aquest paper només ho poden fer molt poques persones, i nosaltres hem tingut la gran sort de comptar amb un cap de campanya realment extraordinari. El Profesor Wolf Arntz (a qui tots, afectuosament, anomenem Petz, que en alemany vol dir os de vellut) que, a més a més de ser un excel·lent científic, és una persona plena d'humanitat i d'entusiasme. Cerca en tot moment la part positiva de les coses i sempre està provocant la discussió constructiva. Francament, posseeix una virtut malauradament escassa. En Petz és doncs el cap de campanya ideal, i gràcies a ell, tot ha anat com una seda.

Hem arribat a finals de campanya i toca fer balanç. Hem pogut fer tot el que volíem? Hem trobat quelcom de nou? I quins avenços ha portat la nostra feina d'aquestos darrers dos mesos? ... i del coneixement general de l'Antàrtida?

Us en fem cinc cèntims? Doncs som-hi!

Us en recordeu de les mostres recollides amb el CTD-Rosette? A partir dels seus resultats hem pogut comprovar que durant la tardor austral les masses d'aigua estan bastant més barrejades del que calia esperar, sobretot en totes aquelles estacions de mostreig que tenien menys fondària. Això significa que segurament hi havia un important intercanvi d'aigües entre la superfície i el fons del mar. Durant l'estiu i la primavera aquest intercanvi és més reduït, car l'aigua de desgel genera una diferència de densitats, la qual actua com una mena de barrera per les partícules que sedimenten. Amb els correntímetres de l'Enrique hem pogut veure que a aquelles estacions situades a les plataformes continentals el corrent era bastant més fort prop del fons que a la superfície; degut a que hi havia una elevada densitat d'icebergs, i és donava una ralentització de la circulació de l'aigua. Així doncs, si els corrents que arrosseguen les partícules van més lents, aquest fet facilita que es doni una pluja de partícules cap el fons (sedimentació) de manera que els organismes del bentos estan rebent molt més aliment del que es suposava. És a dir que si bé els icebergs, en llaurar el fons marí tenen un efecte negatiu sobre les comunitats bentòniques, també podem dir que tenen un efecte positiu en afavorir l'entrada extra d'aliment. Aquesta idea és del tot innovadora a l'Antàrtida. Amb les anàlisis de nutrients d'en Quico hem pogut veure que les concentracions, per exemple d'amoni, nitrits, nitrats o fosfats, són molt similars durant aquesta època de tardor de les detectades durant l'estiu austral. A més a més, la concentració d'aquests nutrients varia bastant entre les quatre zones estudiades (les 3 situades al mar de Weddell, i una quarta a l'estret de Bransfield). A les estacions amb menys fondària hem trobat més nitrats i fosfats que les altres. En totes les estacions hi trobem el mateix patró de variació des de la superfície cap al fons; doncs les concentracions de nitrats i fosfats s'incrementen gradualment en fondària mentre que les d'amoni disminueixen. En Quico també ha detectat valors de nitrits en molts punt dels perfils de la columna d'aigua. I això vol dir que hi ha d'haver activitat nitrificant, sobretot en aquells llocs on la descomposició de la matèria orgànica és incipient (zones molt productives). De la mateixa manera, en Sergi ha trobat que la concentració de clorofil·la i la de proteïnes a l'aigua també tenen la mateixa tendència que els nutrients. Per tant, podem corroborar un fet molt important, i no gaire confirmat fins ara, i és que durant la tardor a l'Antàrtida, les condicions per a què hi hagi productivitat biològica són força més favorables del que esperàvem trobar. Aquest era un dels nostres objectius més importants i l'hem assolit. Aquestes dades ens ajuden a creure que les condicions que es donarien a l'hivern no serien tant poc productives com fins ara s'ha escrit; si més no a aquestes latituds on hem treballat. En conclusió, l'hivern antàrtic no és tant dràstic pels organismes que hi viuen. Aquesta idea també s'ha pogut observar, i de manera notòria, en els valor de producció bacteriana d'en Pep i d'en Carles. Ells han vist que la producció és bastant similar a les quatre àrees estudiades i al llarg de tota la columna d'aigua. Mitjançant experiments duts a terme a bord, han vist que malgrat afegir-hi nutrients a l'aigua, els microorganismes triguen fins a 10 dies en reaccionar. Mentre que si s'augmenta la temperatura uns 4 graus, aquests reaccionen abans. D'aquesta manera es demostra que la producció dels microorganismes està bàsicament controlada per la temperatura. Tingueu present que la temperatura gairebé no canvia durant tot l'any a l'oceà Antàrtic. És per això que la matèria orgànica es descomposa molt lentament, cosa que no succeeix, per exemple, en ambients tropicals i atemperats com el Mediterrani. Així, malgrat no haver-hi massa producció, a excepció d'alguns períodes puntuals a la primavera i l'estiu -que és quan es dona una elevada proliferació de fitoplàncton- aquesta seria suficient per garantir l'aliment pels suspensívors bentònics, l'altre dels objectius de treball prioritaris del nostre grup.

Mitjançant les pesques de zooplàncton realitzades a diferents profunditats per en Francesc hem constatat que durant aquesta època hi ha una densitat molt elevada de salpes (plàncton gelatinós) per tota la columna d'aigua, i que segurament fan migracions massives des de la superfície fins el fons. A més a més, en Francesc s'ha adonat que la diversitat de plàncton gelatinós a prop del fons era força més elevada; cosa que ens ha sorprès. A partir de les imatges de vídeo de la Núria obtingudes amb el ROV hem pogut comprovar aquest fet quasi insòlit: un major increment de l'activitat de zooplàncton a mesura que ens anem apropant cap al fons. En aquests vídeos també ens hem adonat que hi ha algunes espècies d'esponges molt abundants que generen prolongacions del seu cos o propàguls asexuals. Val a dir que no és fàcil observar-ho en els mars polars; i per això fa que aquest fet tingui encara molta més rellevància. Per les poblacions bentòniques és un mecanisme molt eficaç que els permet perpetuar-se sense haver de passar l'aventura de la reproducció sexual en un oceà com aquest on els recursos alimenticis no són sempre abundants. La producció de gàmetes té un cost energètic més elevat que generar uns propàguls. A més a més, aquesta manera de reproduir-se (és a dir, alliberant un individu idèntic a la mare mitjançant gemmació) podria ben bé explicar alguns agrupaments de colònies o exemplars de la mateixa espècie que cobreixen desenes i desenes de metres del fons marí sense quasi cap altre organisme més. Fins ara s'havia postulat la hipòtesi que aquests grups colonials estaven originats per l'assentament de larves produïdes per reproducció sexual. En Josep-Maria, estudiant el contingut estomacal de moltes actínies i altres cnidaris, ha descobert un fenomen també força inusual, però que pot ser molt rellevant per l'ecologia de les comunitats bentònicas antàrtiques. Ha observat que tots aquests animals s'alimenten quasi únicament de les salpes que arriben fins el fons després de migrar cada dia més de 400 metres de columna d'aigua. Aquestes salpes filtren i acumulen una gran quantitat de microplàncton que després també formarà part de la dieta dels organismes bentònics. Els estudis d'en Pablo i de l'Isabel sobre la reproducció d'alguns invertebrats bentònics, especialment cnidaris (gorgònies, actinies, etc.) ens han confirmat una de les hipòtesis que volíem demostrar: que moltes espècies d'aquests grups alliberen precisament les seves larves ara, durant la tardor austral, al contrari del què es pensava. Sembla doncs, que les poblacions de cnidaris, esponges, poliquets, etc... (els organismes dominants de les comunitats bentòniques) estan alliberant ara les seves larves. En el transcurs del que queda de tardor i hivern, aquestes espècies podran desenvolupar-se i estar ben preparats per aprofitar les condicions de més aliment quan arribin la primavera i l'estiu. Aquestes larves es coneixen pel nom de lecitotròfiques perquè tenen el seu propi aliment (és a dir, vitel o recursos propis) per arribar a transformar-se en individus juvenils sense haver de cercar aliment. El darrer dels nostres objectius prioritàris han estat els experiments de la Cova sobre alimentació de l'esponja chupa-chups. Oi que encara us en recordeu de com és aquesta esponja? Precisament hem demostrat que aquestes esponges s'alimenten entre d'altres coses, sobretot de bacteris amb unes taxes de captura de fins a 4.5 x 104 bacteris ml-1 h-1. Valors molt similars, sorprenentment, als que es coneixen d'altres espècies estudiades al Mediterrani i al Carib.

Finalment, en Pepe i en Bernat, després de 14 pesques d'arrossegament a diferents àrees han observat que hi ha espècies de peixos que prefereixen les zones afectades per l'acció dels icebergs. També han vist que a la zona de la Península Antàrtica hi ha espècies diferents de les del mar de Weddell. On, per cert, la biomassa global és menor, fruit segurament de les condicions més dures, del medi. Apart, aquests companys han aplegat un munt de dades i de mostres per estudiar a casa la reproducció, la distribució en edats i l'alimentació dels peixos antàrtics.

En general, estem contents d'haver pogut portar a terme els nostres objectius, i hem obtingut resultats sovint sorprenents i sempre interessants. Però encara ens queda molt per analitzar a casa. I tot perquè volem treure l'entrellat de moltes de les preguntes que ens hem anat plantejant durant aquests dies a bord del Polarstern. Hi ha prou producció algal i bacteriana com per garantir i explicar la gran biomassa i diversitat de les comunitats de suspensívors bentònics que estem estudiant? És l'hivern antàrtic no tan dràstic pels organismes com contràriament sempre s'havia suposat? Possiblement, aquestes dues preguntes resumeixen moltes de les que encara ens queden per contestar.

De debò ha estat tot una experiència inoblidable!

Una abraçada i fins el proper missatge,

Els investigadors dalt del Polarstern

Dades:

Fotografies: