Missatge 40. 10 de maig de 2000.

Avui fa 55 dies que vàrem sortir de Ciutat del Cap. Després de creuar el pas de Drake, conegut entre navegants i expedicionaris pels forts vents i temporals, hem arribat a Punta Arenas. La ciutat xilena més al sud del continent sudamericà a més de Puerto Williams, és habitada per unes 120 mil persones. La ciutat viu a l'entorn del comerç marítim, la pesca i, més recentment, del turisme que la visita tant com a port de sortida cap a l'Antàrtida com per conèixer la Patagònia i la Terra de Foc. Una visita obligada és l'estàtua dedicada a Magallanes a la plaça situada al centre de la ciutat. Aquesta estàtua representa també un indi patagònic, amb un peu molt gros. Patagònia és la terra dels indis patagònics, anomenats així perquè els primers espanyols es van pensar que feien el peu molt gros ("patagones") quan realment el què passava és que els duien embolicats pel fred. Diuen que qui dona un petó al peu de l'indi podrà tornar a la ciutat. De moment el que sí sabem és que ja és hora de tornar a casa amb la satisfacció d'haver viscut una aventura a l'oceà Antàrtic i d'haver fet la nostra feina tant bé com hem pogut. Alguns dels nostres companys es queden uns dies per aquestes terres australs gaudint d'un merescut descans. Els altres tornarem demà cap a casa on les nostres famílies ens esperen i d'altres obligacions i projectes s'amunteguen damunt la taula. Ha estat una experiència inoblidable per tots i molts ja pensen en tornar a l'Antàrtida. Els records de l'estada ens acompanyaran durant molts mesos i ens engrescaran potser a preparar una altra expedició: l'Antàrtida és realment especial i captiva fins al punt que inevitablement tens la necessitat de tornar-hi.

Aquesta vegada hem tingut uns acompanyants molt especials. Heu estat tots vosaltres, els qui heu consultat la pàgina web i llegit els missatges que hi enviàvem. Els que heu enviat missatges i, potser, heu aconseguit tenir resposta. L'esforç diari per compartir amb vosaltres la nostra experiència ens ha agradat i ens ha estimulat molt. I ens ha forçat a aprendre a explicar la nostra recerca de forma que fos comprensible per tothom. Prometem tornar-hi. La propera vegada, potser nosaltres mateixos, o d'altres companys, uns escriurem des del Pol Nord, dels mars tropicals o des dels llacs del Pirineu o les llacunes de l'altiplà de Castella. Creiem que aquesta experiència ha de tenir continuïtat i esperem seguir comptant amb la col·laboració de la CIRIT i la nova Conselleria per seguir compartint amb tots vosaltres el dia a dia de la recerca científica. Els professionals de la recerca som deutors cap a la societat en general i les escoles en particular. Som conscients que la major part de científics no hem fet prou per estar prop de vosaltres. La divulgació científica encara demana un gran esforç per part nostra però cal dedicar-li. Potser la propera vegada entrem en contacte explicant-vos el que de fet és també tota una aventura: el desenvolupament d'un experiment en un hospital, laboratori o centre de recerca. En contacte diari. Esperem que entre tots ho puguem fer!

Ara que ja estem al final d'aquesta aventura compartida creiem que cal recordar els orígens d'aquesta experiència. El col·lectiu de mestres Lacenet, del Bages, van ser els qui tingueren la primera idea. Amb la idea de convertir el viatge que el nostre company Pep va fer a l'Antàrtida l'any passat en una experiència educativa telemàtica, van muntar unes planes web amb missatges des de l'Antàrtida, informacions variades sobre el continent, i amb activitats educatives adaptades a diferents nivells d'edat que encara ara es poden visitar i aprofitar (www.lacenet.org). Un bon grapat d'escoles i instituts van seguir l'experiència de l'any passat i van treballar l'Antàrtida a l'aula, i els companys de Lacenet han explicat la seva experiència i la valoració que en van fer arreu del món, en congressos de mestres i als congressos de la LEARN (Xarxa educativa telemàtica mundial). Si hem rebut molts missatges i moltes consultes des de l'Argentina ha estat gràcies a la divulgació que del projecte feren els mestres de Lacenet. Cal valorar especialment el fet que la tasca d'aquests mestres, pionera sens dubte a Catalunya, es va fer sense massa suport institucional i a les hores que les classes els deixaven lliures. Actualment Lacenet està seguint una ascensió a l'Everest: igualment conjuntant telemàtica, aventura i educació.

Quan en Josep-Maria va proposar dur a terme aquesta activitat a l'escola Frederic Mistral, pensant en poder estar més en contacte amb la seva filla Anna, va rebre una acceptació immediata per part de l'escola malgrat la incògnita de la novetat. En Pep i en Josep-Maria es varen posar d'acord en ajuntar il·lusions i esforços per repetir l'experiència de contacte telemàtic entre l'Antàrtida i Catalunya, i ho comunicaren a la CIRIT. La resposta positiva i entusiasta de la CIRIT va engegar tot el projecte. Gràcies a l'esforç diari dels nostres companys a "casa", en Víctor, en David i la Sefa, i amb una col·laboració impressionant dels nostres companys d'expedició hem pogut estar quasi cada dia amb vosaltres. Al Polarstern tot han estat facilitats tant per part d'en Wolf, cap de campanya, com per part de l'Alfred Wegener Institut, que és el centre cap on canalitzaven els missatges. I al final ve el millor dels agraïments possible: a tots vosaltres per la vostra paciència, interès i companyia. Ens heu engrescat a tornar-hi!.

A Punta Arenas el dia és gris i fred. Aquí ja ha començat l'hivern. Malgrat tot hi ha molta activitat pels carrers, sembla com si la gent estes acostumada a aquest clima que per nosaltres no deixa de ser una mica inhòspit. Avui hem comprat alguns regals per la família i hem anat a visitar una pingüinera. Ens volem acomiadar de vosaltres de la mateixa manera que us vàrem saludar des de Ciutat del Cap. Allà us vam explicar coses del pingüí del Cap. Avui hem vist alguns exemplars del que es coneix com a pingüí de Magallanes. Tots dos pingüins s'assemblen molt, i us convidem a comparar les dues imatges i a trobar les diferències! (fixeu-vos bé amb les ratlles del coll). Com el pingüí sud-africà, aquest pingüí fa nius al terra. Ara els polls ja són grans, i molts dels animals estan dispersos per altres illes i indrets de la Terra del Foc. Alguns resten encara a la pingüinera que, en aquest cas, està protegida i marcada amb cordills per a que la gent no envaeixi el territori dels animals. De pingüí a pingüí, acabem així els nostres missatges. Desitgem que us hagin interessat i divertit.

Una abraçada i fins la propera ocasió!

Els investigadors a dalt del Polarstern

Dades:

Fotografies: