Missatge 5. 24 de març del 2000.

L'illa de Bouvetøya

Avui el vaixell s'ha aturat per fer unes reparacions al pou situat al seu centre que és on hi ha situats els sistemes d'acústica. Es tracta d'uns sensors que ens indiquen la distància al fons marí des de la superfície i ens fan un mapa aproximat del seu relleu. D'això em parlarem amb detall un dia d'aquests però avui us volem parlar d'un lloc a la vegada enigmàtic i sorprenent. El vaixell ha parat prop de l'illa de Bouvetøya, coneguda fins fa poc com illa de Bouvet, per arrecerar-se del fort vent i poder fer les reparacions amb més comoditat.

L'illa de Bouvet duu el nom del seu descobridor, en Jean-Baptiste Charles de Lozier Bouvet, navegant francès que va avistar aquesta illa l'1 de gener de 1739 on havia arribat a bord del seu vaixell de vela Aigle. Es tracta del lloc més aïllat del món ja que no té cap tros de terra, ni tant sols cap illa, en 1600 km a la rodona. Una altra illa que es va mencionar durant el segle XIX, l'illa de Thompson, que estava no molt lluny de Bouvetøya va desaparèixer destruïda per una erupció volcànica l'any 1895. Aquestes illes són la part final de la cadena de muntanyes submarines que hi ha al centre de l'Atlàntic i de la qual formen part, per exemple, Islàndia i les illes Canàries. L'illa on ens trobem també és un volcà i una recent erupció entre els anys 1955 i 1958 va formar una llengua de lava que ha allargat l'illa per la costa oest. Aquesta extensió de terra és ara una de les poques plataformes terrestres en el sector atlàntic de l'Oceà Austral on s'hi poden aturar els ocells i mamífers marins durant les seves migracions. L'illa de Bouvetøya roman encara quasi inexplorada per la dificultat que tenen els vaixells d'aturar-s'hi. De fet la primera vegada que s'hi va desembarcar va ser el 8 de desembre del 1822 quan una expedició americana de caçadors de foques liderats pel capità Benjamin Morrell es van emportar 172 pells de foca. Després d'aquesta visita altres caçadors van intentar arribar-hi però molt sovint van fracassar. L'illa està sovint envoltada per la boira, i pocs cops pot veure's del tot. La temperatura mitjana anual és de -1.5° C i quasi mai no supera els 2°C. A l'hivern és possible que tot el mar des de l'illa fins al continent antàrtic estigui glaçat. De fet, amb aquests freds, no és estrany que les glaceres cobreixen el 93% de la superfície (uns 54 km²) de l'illa. Al centre hi ha un pic de 780 m d'alçada que és el cimal del volcà inactiu ple de gel. Tot aquest conjunt de peculiaritats fa que hagi estat una illa molt poc visitada i fins el 1829 no es va conèixer la seva posició de manera acurada (54° 42' S, 03° 37' E). La desconeixença de la posició exacta va fer que fos redescoberta diverses vegades per altres navegants, com ara uns anglesos que li varen donar el nom d'Illa de Liverpool el 1825. Però la primera expedició científica que va visitar l'illa ho va fer l'1 de desembre de l'any 1827. Els noruecs de l'expedició la van reclamar i va entrar a formar part d'aquest país el 23 de gener de 1828. En l'actualitat no només segueix pertanyent a Noruega i, a més, té una extensió d'aigües jurisdiccionals de fins a 200 milles nàutiques (360 km). Això fa que, per treballar o pescar a les seves aigües, s'hagi de demanar sempre permís al govern noruec amb sis mesos d'antelació, fet que fa molt complicat l' accés i estudi si no es fa de forma furtiva i il·legal.

Les illes subantàrtiques, com ara la de Bouvetøya, són molt importants car és l'únic lloc entre el continent gelat i els altres continents on poden aturar-se els animals migratoris. Durant la poca estona que hem estat aquí hem vist un gran nombre d'ocells acostar-se al vaixell. També s'han acostat un parell (mare i fill) de balenes iubarta, i un grapat de lleons marins. Els animals que associem al circ i anomenem foques són, de fet, lleons marins: se'ls coneix perquè poden posar-se drets arrepenjant-se a les potes del davant. Els mamífers marins que no poden aixecar-se sobre les potes del davant són les veritables foques. Avui hem vist lleons marins i ens ha sorprès, no ho sabíem, que neden saltant fora de l'aigua tal i com ho fan els dofins. Els ocells que ens han acompanyat durant una estona eren alguns dels que ja havíem vist abans, com ara els albatros, i d'altres de pròpiament antàrtics que els veiem per primer cop, com el petrell tacat (Daption capense) i el fulmar antàrtic (Fulmarus glacialoides). En deixar l'illa hem trobat el primer iceberg: podem dir que ja som a l'Antàrtida.

Una abraçada i fins el proper missatge,

Els investigadors dalt del Polarstern

Dades:

Fotografies: