L’Antàrtida no és pas un mar gelat com el Pol Nord és un continent amb uns 2.500km de diàmetre i té una mida com dos cops Austràlia. De fet, és un continent molt aïllat, separat dels altres continents per distàncies superiors als 1.000km. Fins i tot les aigües superficials antàrtiques queden aïllades d’altres masses d’aigua per la convergència antàrtica, un front que impedeix la barreja de les aigües superficials. És un continent muntanyós, en part perquè és la continuació geològica dels Andes i entre aquest fet i la gran quantitat de gel acumulat al centre del continent, el Pol Sud es troba a alguns milers de metres sobre el nivell del mar. El 70% de l’aigua dolça de la Terra es troba, gelada, a l’Antàrtida. Malgrat que associem l’Antàrtida amb gel i neu, la dinàmica atmosfèrica que té fa que hi plogui molt poc, menys de 50mm anuals de neu a la part central (que equivalen al que plou als deserts de Namíbia o Atacama). És un continent molt fred i alhora molt poc plujós, és un desert gelat.

El nom Antàrtida prové de l’oposició amb l’Àrtic (que va ser batejat amb el nom grec de l’os, Arctos). Potser ens semblarà sorprenent, però al segle XVIII es pensava que allí hi havia un continent tropical on la gent vivia sense haver de treballar. Els primers que van navegar-hi ho van veure ben diferent. L’Antàrtida va ser explorada per l’innat desig humà de descoberta del desconegut. Però, també, perquè amagava recursos amb un interès clarament econòmic: les balenes i els lleons marins. L’any 1836, i pocs anys després que James Cook hagués fet el primer viatge austral, ja hi havia hagut una expedició, la de Wilkes, que oficialment marcava "l’interès del comerç americà concernent a la pesca de la balena". És interessant remarcar el canvi d’"utilització" que l’Antàrtida ha tingut, de ser font d'obtenció de carn i pells, passant per ser un continent pràcticament reservat als científics a, darrerament, ser objecte d’una explotació turística en creixement, i amb l’amenaça de convertir-se en una gran explotació de minerals i petroli, explotació que de moment ha quedat aturada. L’any 1959 es va signar, i l’any 1991 es va estendre, el Tractat Antàrtic pel qual l’Antàrtida és un continent de pau, és patrimoni de la Humanitat i on, bàsicament, només es fa recerca. La història del Tractat i del Sistema del Tractat és un exemple poc freqüent de col·laboració internacional on, per ara, els polítics se sotmeten als científics.

L’atmosfera antàrtica té un interès específic, la dinàmica de vents i el fet que circulin damunt d’àrees extremament seques fa que s’estableixi un anticicló quasi permanent al bell mig del continent i un cinturó de depressions que es mantenen a la zona de la Península antàrtica i sobre l’estret del Drake. L’anticicló és el responsable de les baixíssimes temperatures que s'hi registren (-89°C a la base russa de Vostok, rècord mundial). Els vents i la circulació oceànica circumpolar giren al voltant del continent en sentit horari. La manca d’obstacles fa que els corrents agafin molta velocitat; en especial al lloc menys ample, l’estret de Drake, on la mena d’embut oceànic que es forma provoca una de les mars més braves del món. De la dinàmica atmosfèrica cal fer esment de la detecció del forat de la capa d’ozó i del que pot representar en termes de futur. És il·lustratiu, remarcar el fet que la desfeta de l’ozó que ara veiem correspon a l’activitat industrial de fa una bona pila d’anys.

La física del gel marí és un dels elements més interessants de les aigües antàrtiques perquè la sal en solució redueix la temperatura de congelació, congelació que, a més, es produeix de manera peculiar. A més, en els canals salins que queden entre el gel, i en els canals de desglaç queda concentrada una activitat biològica molt elevada, amb microalgues i crustacis que se n’alimenten. En aquest sentit, les imatges dels satèl·lits que detecten la clorofil·la al mar poden ser usades fàcilment per detectar les zones de major clorofil·la i producció primària i associar-les a les zones on se sap s’acumula el krill i on, per tant, s’acumulen les balenes i altres animals. La temperatura superficial pot detectar-se també des dels satèl·lits, i seguir la formació de fronts, de remolins i de llengües d’aigües càlides a la zona de la convergència antàrtica.

Els elements, potser, més rellevants de la vida planctònica i bentònica a les aigües del pol sud són dos: d’una banda, la diferent resposta dels productors primaris i dels descomposadors a les temperatures baixes, fet que fa que els creixements espectaculars (blooms) del fitoplàncton, molt sovint, sedimentin intactes al fons abans que el carboni fixat hagi pogut ser incorporat a les xarxes tròfiques, és a dir hi ha un desacoblament temporal entre productors i consumidors. Alhora això permet el creixement d’un bentos ric, bàsicament en suspensívors i detritívors més abundant de l'esperable per les baixes temperatures i la relativa poca llum.

Els grans acúmuls de gel, fins i tot si es creen a la baixa velocitat esmentada abans, converteixen el gel i els fragments d’atmosfera prehistòrica retinguts en forma de bombolles en un recull històric de les característiques atmosfèriques en el passat que ens permeten entendre les tendències del clima present. Els investigadors han arribat a foradar el gel fins a quasi 3 km per tal d’estudiar la composició del gel i l’atmosfera de fa alguns milers d’anys. El gel terrestre sovint acaba al mar en forma d’iceberg, especialment a les àrees del mar de Ross i el mar de Weddell. Aquests icebergs, de formes sovint curioses segons el desglaç i la dissolució, poden viatjar molts quilòmetres força lluny del seu lloc d’origen. Hi ha qui ha proposat que s’usés l’aigua dolça emmagatzemada. El còmic de Pere Vidal en fa ficció, però és un exemple interessant per fer pensar en tots els pros i contres d’una proposta com aquesta. Més seriosament, els científics estudien l’evolució de les glaceres, i veuen amb preocupació clars exemples de retracció de les geleres, és a dir, de possibles canvis climàtics a escala terrestre.

La dinàmica tectònica a l’Antàrtida és remarcable, ja que part de la península antàrtica correspon a la perllongació dels Andes, trencats per la intrusió d’una placa que forma el solc del Drake. En aquesta zona, geològicament viva, es va formant una nova placa, i s’ha detectat fosses de diversos milers de metres (la fossa Hespèrides). Aquesta activitat geològica es manifesta també en processos volcànics com els de l’illa Decepció (darrera erupció l’any 1970) que és un cràter (o conjunt de cràters) volcànic negat en part pel mar. La relació geològica amb sudamèrica queda més lluny (a l’època de Gondwana) com es manifesta en els minerals i fòssils que es troben a ambdós continents i que suggereixen que l’Antàrtida no sempre ha estat al mateix lloc ni amb el mateix clima.

La dura climatologia impedeix el desenvolupament d’una coberta vegetal important. Molt de fred, molta sequera, poca llum, i molta variabilitat de temperatura. Només es troben dues plantes vasculars i, la resta, són molses, hepàtiques i líquens, uns ambients que recorden l’alta muntanya. La poca cobertora vegetal fa que la fauna visqui especialment dels recursos que es troben al mar: gavines que mengen cargols marins, xatracs que mengen peixets i pingüins que depenen bàsicament del krill. Dels pingüins és interessant remarcar l’adaptació a l’aigua, però també la capacitat que tenen per modificar fins i tot les roques de l’indret on viuen causada per la gran quantitat d’excrements que hi acumulen. De fet, hi ha comunitats vegetals característiques de les colònies de pingüins, de la mateixa manera que hi ha animals com les eskúes i els coloms antàrtics que viuen d’aprofitar-se dels pingüins.

Lleons i elefants marins, foques i balenes són els altres animals estrelles de l’Antàrtida. Probablement són tant abundants per que hi ha molt aliment i perquè la pressió de l’home és relativament baixa. Les xarxes tròfiques en què participen aquests animals, juntament amb les aus, relliguen medi terrestre i medi marí (hi ha transferència neta de nutrients del mar a la costa a través de l’activitat dels animals) i es correlacionen amb la resta d’activitat biològica marina a través del krill, organismes clau. Balenes, foques i pingüins tenen característiques biològiques que els permeten adaptar-se al fred. Però altres animals les tenen més espectaculars, com els peixos de gel, sense hemoglobina car la baixa temperatura i alta oxigenació de l’aigua els permet captar l’oxigen per difusió, o altres animals que tenen substàncies anticongelants i crioprotectores i que els permet "hivernar congelats".

Podeu trobar una explicació molt entenedora i divertida sobre la vida marina i el seu aliment si consulteu l’article Quan el que és essencial (per a la vida del mar) és invisible als ulls