Generalitat de Catalunya

La crisi de la monarquia borbònica i l'ocupació napoleònica de 1808 crearen una situació de buit de poder estatal que donà lloc a l'autoorganització de les diferents províncies d'Espanya, entre les quals el Principat de Catalunya, on es constituí, com a poder provisional, una Junta Superior que mirà de dirigir la resistència encetada. En el congrés de Tarragona de 1810, que reuní la Junta amb representants de tots els corregiments i de l'estat eclesiàstic, presidits pel capità general, fou jurat el respecte a «las leyes, exenciones, privilegios, buenos usos y costumbres del Principado». Mentrestant, els ocupants francesos, i especialment el mariscal Augereau, governador general de Catalunya entre gener i maig de 1810, intentaven atreure els catalans amb promeses polítiques i econòmiques que derivaren, però, cap a l'annexió directa a l'Imperi francès el 1812 i l'aplicació al Principat de la divisió departamental.

A Espanya, la Junta Central formada pels resistents convocà una assemblea constituent que celebrà les seves sessions a la ciutat de Cadis i on la influència historicista de les Corts medievals -en especial, les de la Corona d'Aragó- fou marcada i va voler compensar les tendències centralitzadores derivades de la inèrcia de la monarquia absoluta i de les noves formulacions jacobines i napoleòniques. Fou aquell historicisme, plasmat al preàmbul de la Constitució de 1812, el que portà a recuperar per al nou règim liberal el nom tradicional de Diputació per designar les institucions polítiques de representació i govern dels territoris dels antics reialmes històrics que havien de substituir les Juntes territorials interines. Sota l'autoritat del capità general Lacy, es va produir la substitució de la Junta Superior per la Diputació Provincial de Catalunya, que es constituí el 30 de novembre de 1812 i que l'any següent reclamava a les Corts espanyoles la simbòlica Casa de la Diputació. Amb el retorn de Ferran VII i la restauració de l'absolutisme el 1814, desaparegueren les institucions emanades de la Constitució de Cadis i, entre elles, la Diputació Provincial de Catalunya, que fou recuperada el 1820 a l'inici del Trienni Constitucional.

El debat intern entre els corrents historicista i jacobí dins les Corts de Cadis anà, però, decantant-se a favor del darrer, i el 1813 fou encarregat un projecte de divisió provincial que havia de desvincular les noves demarcacions de la memòria dels antics regnes i que consistí en una quarantena de províncies, tres de les quals corresponien al territori del Principat: Barcelona, Tarragona i Urgell. Un nou projecte de 1821, amb 47 províncies, preveia la creació d'una quarta demarcació, Girona, i rebatejava Barcelona com a Catalunya. En el debat parlamentari de 1822, el nombre de províncies fou incrementat fins a 52 -Catalunya quedà dividida en les quatre que coneixem-, però el retorn a l'absolutisme el 1823 deixà ajornat l'esquarterament definitiu del Principat fins al decret de 30 de novembre de 1833, que dividia el territori nacional en 49 províncies i revalidava, a grans trets, l'anterior divisió entre les quatre províncies catalanes.