Generalitat de Catalunya

El 1833 fou establerta amb caràcter definitiu la divisió provincial espanyola, i al capdavant de cadascuna de les províncies fou posat un delegat governamental, el cap polític (després anomenat governador civil), però no s'organitzaren les Diputacions, que, altrament, no eren previstes a l'Estatut Reial de 1834. Arran de l'esclat de la revolució, l'estiu de 1835 -seguint un hàbit d'autoorganització nascut i legitimat per la lluita contra l'invasor francès i que es perllongà fins al final del cicle revolucionari el 1843 i reapareixeria encara més tard- es formà a Barcelona una Junta revolucionària que s'adreçà a tot Catalunya i mirà de coordinar-se amb les de Saragossa i València. El 25 de setembre de 1835, el govern de Mendizábal establí per decret les Diputacions provincials, elegides en forma indirecta pels majors contribuents i presidides pel cap polític. Foren definitivament incorporades al disseny del règim constitucional el 1836.

L'esclat de la primera guerra carlina, però, posà en marxa un altre mecanisme igualment característic i recurrent a la Catalunya vuitcentista. Sota l'autoritat dels capitans generals (en aquest cas Espoz y Mina), que continuaven sent un càrrec per a tot l'antic Principat, eren creades juntes ciutadanes d'abast territorial català, més operatives que les Diputacions provincials i amb capacitat d'imposar contribucions extraordinàries i emetre moneda. Com sota el règim de la Nova Planta, la lògica constitucional conduïa a la unificació i la centralització, però el pragmatisme dels capitans generals anava en sentit contrari, cap a una entesa pràctica amb la societat civil catalana i un autoritarisme deslligat de les directrius de Madrid, sovint arbitrari, però més permeable que els canals ordinaris de relació amb el poder. Poc després que la llei de 9 de gener de 1845, una de les definidores del règim moderat, reduís les Diputacions a la condició de comissions consultives del governador civil, el capità general Manuel Pavía articulava les quatre Diputacions catalanes en una Junta de Carreteres de Catalunya, que imposà arbitris extraordinaris per fer front a aquestes obres públiques i fou força efectiva al llarg de vint anys, fins a la revolució de 1868.

Si el Bienni Progressista de 1854-1856 restaurà de manera efímera el model polític abandonat el 1843, que en teoria donava més relleu als consistoris provincials i municipals, amb el Sexenni Democràtic de 1868-1874 el tomb descentralitzador fou més marcat. La llei de 20 d'agost de 1870, tot i que continuava atorgant poders de bloqueig als governadors civils, ampliava i garantia les competències d'unes Diputacions amb membres elegits per sufragi universal que, al seu torn, triaven entre ells mateixos el president de la institució. L'acumulació de problemes i la inestabilitat no permeteren un funcionament polític normal, però la Diputació de Barcelona fou un escenari important: el 9 de març de 1873, els federals intransigents la incitaren a proclamar l'Estat Català. La fugaç República recollí aquestes inquietuds en un projecte frustrat de Constitució, segons el qual els estats regionals tindrien la facultat de mantenir o variar la divisió provincial de 1833.

El 1876, la primera legislació de la Restauració tornà, de fet, al model moderat, però la reforma de la llei provincial de 1882 recuperà parcialment la de 1870, amb fórmules per aconseguir que tots els partits judicials tinguessin representació al consistori provincial, elecció interna del president i ampliació del sufragi, que el 1890 tornà a ser universal masculí. Ara bé, l'establiment del torn dinàstic, amb la falsificació de les eleccions, i la pràctica governamental sempre centralista crearen un ambient propici al sorgiment d'un catalanisme que no sols reclamava esmenes en el funcionament del cos d'institucions existent, sinó que construïa alternatives específiques per a l'autoorganització política de Catalunya, des del projecte de constitució federal de 1883 fins a les Bases de Manresa de 1892. En el missatge adreçat a la reina regent per cinc presidents d'entitats catalanes l'11 de novembre de 1898, es demanava una Diputació general de Catalunya amb concert econòmic a l'estil de les Diputacions basques, una petició presentada l'any següent al nou govern de Silvela per la Diputació de Barcelona.