Generalitat de Catalunya

La implantació del sufragi universal masculí el 1890 i la unificació del Pla de Barcelona, que creà una entitat municipal de mig milió de persones, van variar de manera substancial el panorama polític a la capital de Catalunya i, de retruc i progressivament, a la resta de Catalunya. La celebració d'eleccions municipals netes, el 1901, donà com a resultat a Barcelona l'arraconament dels partits dinàstics i el primer esbós d'un sistema de partits específic, amb la Lliga Regionalista i els republicans com a forces hegemòniques. Arran d'aquest triomf electoral, revalidat el 1903, les Diputacions provincials, fins aleshores denostades pels regionalistes, esdevingueren un objectiu a conquerir, com a segona plataforma -després del municipi de Barcelona- per reconstruir la personalitat política de Catalunya.

El 1903, el ministre Antoni Maura va presentar un projecte per a la reforma de l'administració local que parlava de "mancomunitats municipals" per prestar serveis d'interès compartit. El 1904, les diputats de la Lliga van presentar una esmena al projecte Maura que consistia a demanar que el dret a mancomunar-se es fés extensiu a les Diputacions, per impulsar ensenyaments tècnics, agrícoles i comercials, crear biblioteques i museus, conservar monuments, repoblar boscos, de obres públiques de tota mena i constituir ports francs i altres institucions per al foment de l'exportació. L'any de la constitució de Solidaritat Catalana, 1906, es reuní per primera vegada, a Barcelona, l'assemblea general de les Diputacions provincials d'Espanya, a la qual Enric Prat de la Riba presentà un disseny per a les mancomunitats provincials, amb competències en obres públiques i comunicacions, beneficència i ensenyament universitari i transferència dels recursos fiscals necessaris per a fer-hi front. A les eleccions provincials de 10 de març de 1907, el gran triomf de Solidaritat Catalana donà a Prat de la Riba la presidència de la Diputació de Barcelona, que va anar revalidant fins a l'any de la seva mort prematura, el 1917. Una de les primeres decisions de Prat de la Riba fou la creació de l'Institut d'Estudis Catalans, que fou allotjat al mateix Palau de la Generalitat. La nova formulació del projecte Maura, presentat a les Corts el juny de 1907, contenia ja el reconeixement del dret de mancomunació a les províncies. A la tardor de 1911 les quatre Diputacions catalanes es posaren d'acord en les bases de la Mancomunitat, que foren presentades per Prat al president del govern José Canalejas com «la prueba más sólida, más irresistible, de la capacidad de un pueblo para aspirar a las amplias funciones de self-government».

La crisi de Solidaritat el 1908, la Setmana Tràgica, que va fer caure el govern Maura el 1909, i l'assassinat de Canalejas el 1912, entre altres obstacles, retardaren i, finalment, frustraren l'aprovació de la llei de reforma de l'administració local, però des del 1911 el projecte de la Mancomunitat de Catalunya havia quedat desvinculat del conjunt de la reforma. Fou Rovira i Virgili, aquest any, qui digué que el nou organisme no s'hauria de denominar Mancomunitat, mot que considerava un arcaisme castellà, sinó Generalitat, per tota la càrrega de voluntat autonomista que comportava aquesta paraula. Finalment, el govern presidit per Eduardo Dato permeté, amb decret de 12 de desembre de 1913, la mancomunació de diputacions provincials espanyoles per atendre necessitats administratives compartides. La possibilitat, que sols va ser aprofitada per les províncies catalanes -Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona-, va permetre fer aflorar novament l'entitat política de Catalunya dins l'Estat espanyol.

L'assemblea formada pels diputats de les quatre províncies -36 per Barcelona i 20 per cadascuna de les altres circumscripcions- va elegir Enric Prat de la Riba, líder de la Lliga Regionalista, com a president de la Mancomunitat el dia 6 d'abril de 1914. A més de l'assemblea i del president, la Mancomunitat constava d'un consell executiu amb vuit consellers, en principi dos per província i, en el seu conjunt, expressius del ventall polític català. Encara que l'Estat no transferí a la Mancomunitat altres competències i recursos que els de les Diputacions provincials, el pes relatiu del nou organisme i la cohesió política dels catalanistes al voltant del fort lideratge de Prat de la Riba va permetre una important tasca en àrees com les obres públiques, els serveis d'assistència social i l'educació i la cultura, amb efectes exemplars i duradors. A la mort de Prat de la Riba el 1917, la presidència va recaure en la persona de Josep Puig i Cadafalch. El segon president de la Mancomunitat mirà d'estabilitzar l'acció positiva de la institució en un context econòmic i social progressivament enrarit que, finalment, comportà que la Lliga afavorís el cop d'Estat de Primo de Rivera el 1923. El dictador va destituir Puig i nomenà nou president en la persona del monàrquic Alfons Sala, comte d'Egara, abans de procedir a la supressió de la Mancomunitat el 20 de març de 1925.