Generalitat de Catalunya

Des del punt de vista dels polítics catalanistes, la Mancomunitat era un primer pas modest però útil cap a l'autonomia de Catalunya, i, per això, la mateixa institució impulsà els treballs per a la seva reconversió a l'alça. En efecte, la Mancomunitat aprovà el 25 de novembre de 1918 les Bases per l'autonomia de Catalunya i estimulà un projecte d'Estatut, que fou aprovat pels diputats i els parlamentaris reunits en assemblea el 25 de gener de 1919. Aquest Estatut, amb 34 articles i diverses disposicions transitòries, configurava un govern autònom format per parlament, executiu i governador general, dibuixava un marc financer propi i delimitava les competències estatals i les autonòmiques. El projecte va ser rebutjat per l'executiu i el parlament espanyols sense fer-lo objecte de debat, però quedà com un punt de referència per al futur immediat.

Pel pacte de Sant Sebastià de 17 d'agost de 1930, els partits polítics republicans d'Espanya es posaren d'acord en un disseny global per a l'imminent canvi de règim que incloïa l'autonomia política de Catalunya dins la anhelada República. Arran de les eleccions municipals de 12 d'abril de 1931, que determinaren la caiguda de la monarquia, Francesc Macià, líder d'Esquerra Republicana de Catalunya -partit triomfador a Catalunya- proclamà de manera unilateral «la República catalana com a Estat de la Federació Ibèrica» el dia 14, poques hores abans que a Madrid es procedís a proclamar la Segona República espanyola. Però el dia 17, Macià arribà a un pacte amb representants del govern provisional espanyol en virtut del qual la República catalana era rebatejada amb el nom més ambigu de Generalitat de Catalunya, en inexacta recuperació del nom medieval de la Diputació del General.

El govern provisional català tenia com una de les seves missions principals impulsar la redacció d'un estatut d'autonomia, i fou designada a tal efecte una ponència que, reunida a Núria, ultimà el seu avantprojecte el dia 20 de juny de 1931. El text fou sotmès a consulta dels ajuntaments catalans, que s'hi pronunciaren a favor, i del cos electoral de Catalunya, amb un resultat també aclaparador. La definició de Catalunya com a Estat autònom dintre la República espanyola i la imatge d'aquesta com a federació voluntària de pobles s'avançava al procés constituent espanyol, que havia de ser la tasca del parlament que sorgiria de les eleccions generals a celebrar el 28 de juny del mateix any. De fet, la Constitució de la Segona República espanyola, aprovada el 9 de desembre de 1931, no establí un Estat federal, sinó un «Estado integral compatible con la autonomía de municipios y regiones». Calgué, en conseqüència, adaptar l'Estatut de Núria, que, un cop reformat, fou promulgat el 15 de setembre de 1932 sense sotmetre'l de nou al plebiscit dels catalans.

L'Estatut de 1932 definia Catalunya com a regió autònoma, amb hisenda pròpia i el nucli d'institucions de la Generalitat: Parlament, president i Consell Executiu. La regulació i desenvolupament d'aquest marc institucional quedava encarregat al nou Parlament de Catalunya, que fou elegit per primera i única vegada dins l'etapa republicana el 20 de novembre de 1932.