Generalitat de Catalunya

L'aparició de la Diputació del General fou el resultat d'un procés històric gradual que abasta una vuitantena d'anys entre la darreria del segle XIII i el segle XIV avançat. A la Cort de Barcelona celebrada el 1283 sota la presidència del rei Pere el Gran va quallar el règim pactista, segons el qual el sobirà no podia promulgar constitucions ni exigir impostos generals sense l'autorització dels tres estaments o Braços -el militar, l'eclesiàstic i el reial o popular- reunits en Corts. A cada convocatòria, les negociacions parlamentàries entre el monarca i la representació estamental de la societat finalitzaven amb l'aprovació de la nova legislació per al govern de la terra, la reparació de greuges i el donatiu al monarca com a contrapartida.

Atès que la col·lecta d'aquest donatiu demanava més temps que el limitat de la Cort, calgué nomenar comissions estamentals per fer l'aplega i, en efecte, ja el 1289 en fou creada la primera. Ara bé, ni aquesta comissió o diputació ni les constituïdes fins passada la meitat del segle XIV -normalment reduïdes al Braç reial, com a únic contribuent als donatius- tingueren altre caràcter que el d'uns organismes ad hoc, que desapareixien tan bon punt s'havia fet efectiva la tributació pactada.

Coincidint amb una etapa de decadència econòmica i demogràfica sota l'impacte de la Pesta Negra de 1348, el llarg regnat de Pere el Cerimoniós es caracteritzà per un seguit de conflictes interns i costoses guerres exteriors, que demanaren un esforç financer sostingut de tots els estaments i van fer irreversible la continuïtat de la diputació estamental i la formació d'un erari públic del reialme.

El 1359, a la Cort de Cervera, van ser nomenades dues comissions, una del Braç reial i l'altre dels Braços eclesiàstic i militar. A les Corts Generals de Montsó de 1362-1363, foren creats a Catalunya, Aragó i València impostos sobre el comerç (entrades i eixides i bolla de plom), anomenats "generalitats" o drets del General. Arran de la Cort de Barcelona-Lleida-Tortosa de 1364-1365, davant la insuficiència de la recaptació, es va configurar un deute consolidat, mitjançant la venda de censals i violaris carregats sobre aquells drets, fet que va implicar l'estabilització definitiva d'una única Diputació del General privativa de Catalunya, amb seu a la ciutat de Barcelona i residència a les cases del carrer de Sant Honorat que formen el nucli inicial de l'actual Palau de la Generalitat.

Val a dir que els estaments veieren la creació de la Diputació del General com una dura necessitat per evitar que la fiscalitat extraordinària entrés en l'òrbita del fisc reial -tal com passà a França, Castella i, en part, fins i tot a Anglaterra-, amb l'esperança de dissoldre-la tan aviat com fos possible. La continuïtat de les demandes règies i, especialment, la necessitat de continuar pagant les pensions dels censals i violaris -que, al seu torn, va exigir l'augment de les tributacions per damunt de les exigències del donatiu- van fer impossible aquest desig de reversió. En qualsevol cas, la prudent diferenciació entre la fiscalitat del General i la del rei fou la font de la prominència i durabilitat de la Diputació del General fins molt entrada l'Edat Moderna, ja en ple context d'afirmació de l'absolutisme monàrquic.