Contacteu amb la GeneralitatTeniu diferents maneres de fer-ho:
Una mica d'història
La façana del Palau.
Interior de la capella.
La figura de Sant Jordi
de Frederic Galcerà,
al Pati dels Tarongers.
L'any 1400, la Diputació del General, l'òrgan
de govern del país del segle XIV al XVII, va adquirir un immoble
al call major de Barcelona per instal·lar-hi la seu definitiva.
La casa havia estat propietat, successivament, d'un poeta, un
cirurgià, un tresorer i un canvista i dels seus respectius hereus.
Pràcticament no queda res de les edificacions originals, sobre
les quals es va anar aixecant un edifici de nova planta d'estil
gòtic, sota la direcció de l'arquitecte Marc Safont, un dels
més reconeguts en aquell moment a Catalunya.
Posteriorment, des del segle XVI, el Palau ha sofert ampliacions i transformacions en funció de les necessitats de cada període històric. La façana principal, per exemple, és d'estil renaixentista i la va dissenyar l'artista Pere Blai. Del mateix estil artístic són el Pati dels Tarongers i la Cambra Daurada, dos dels espais més emblemàtics del conjunt.
La imposició del Decret de Nova Planta el 1716 va provocar l'abolició de la Diputació del General i la seva seu va ser ocupada per l'Audiència, que en va alterar la distribució d'alguns espais. Dues campanyes d'obres, el 1734 i el 1768, van servir per ampliar la capella i l'edifici gòtics i per coronar el campanar, entre altres reformes.
El 1822 s'hi va allotjar la Diputació Provincial, que va compartir l'espai, primer, amb l'Audiència, fins al 1908, i després, amb la Mancomunitat de Catalunya, del 1914 al 1925. Això va obligar a ampliar i modificar la distribució d'algunes estances amb la construcció d'envans. D'aquesta època daten l'escala d'honor, de l'arquitecte Romà Prats i Montlló, i l'estàtua eqüestre de Sant Jordi afegida a la façana de Pere Blai, obra del tarragoní Andreu Aleu i Teixidor.
L'arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch va dirigir la restauració que es va emprendre durant la presidència d'Enric Prat de la Riba. L'edifici va recuperar l'aspecte de conjunt anterior a l'ocupació de l'Audiència i s'hi va construir una Sala de Conferències o auditori.
En èpoques més recents, el Palau de la Generalitat va restar sense canvis significatius, donada la complexa situació històrica, que va endarrerir la incorporació de l'art modern i d'avantguarda. Durant els anys 70, es va adquirir més d'un centenar d'obres, sobretot d'estil figuratiu. Més endavant, peces d'artistes contemporanis, com ara Antoni Clavé, Joan Hernández Pijuán o Antoni Tàpies han contribuït a embellir les sales de la seu del Govern català.
Ara fa sis-cents anys va construir-se, a Barcelona, el Palau de la Generalitat. En el seu origen s'anomenava Casa de la Diputació del General. Una casa àmplia i espaiosa, símbol d'un poder emergent, situada al centre de la ciutat medieval, on es desenvolupava amb potència creixent el que avui coneixem com a burgesia. L'edifici, construït sobre velles pedres romanes, rebia i recollia, també, la influència i el record de la empremta jueva. Aquestes, com altres influències rebudes, formen part del nostre patrimoni cultural.
El creixement urbà de la ciutat s'ha anat desenvolupant en les successives etapes històriques i Catalunya, en els segles que ens han precedit, ha desplegat tot el seu potencial econòmic i cultural. Sense altres interrupcions que les dels moments de difícil conjuntura sociopolítica o de pèrdues de llibertats, el Palau de la Generalitat ha mantingut la seva funció cohesionadora i de representació dels interessos polítics de la ciutadania. Per tant, doncs, a més de ser el centre des d'on es desplega la tasca i l'acció de govern, aquest edifici té per als catalans una immensa càrrega simbòlica.
Posteriorment, des del segle XVI, el Palau ha sofert ampliacions i transformacions en funció de les necessitats de cada període històric. La façana principal, per exemple, és d'estil renaixentista i la va dissenyar l'artista Pere Blai. Del mateix estil artístic són el Pati dels Tarongers i la Cambra Daurada, dos dels espais més emblemàtics del conjunt.
La imposició del Decret de Nova Planta el 1716 va provocar l'abolició de la Diputació del General i la seva seu va ser ocupada per l'Audiència, que en va alterar la distribució d'alguns espais. Dues campanyes d'obres, el 1734 i el 1768, van servir per ampliar la capella i l'edifici gòtics i per coronar el campanar, entre altres reformes.
El 1822 s'hi va allotjar la Diputació Provincial, que va compartir l'espai, primer, amb l'Audiència, fins al 1908, i després, amb la Mancomunitat de Catalunya, del 1914 al 1925. Això va obligar a ampliar i modificar la distribució d'algunes estances amb la construcció d'envans. D'aquesta època daten l'escala d'honor, de l'arquitecte Romà Prats i Montlló, i l'estàtua eqüestre de Sant Jordi afegida a la façana de Pere Blai, obra del tarragoní Andreu Aleu i Teixidor.
L'arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch va dirigir la restauració que es va emprendre durant la presidència d'Enric Prat de la Riba. L'edifici va recuperar l'aspecte de conjunt anterior a l'ocupació de l'Audiència i s'hi va construir una Sala de Conferències o auditori.
En èpoques més recents, el Palau de la Generalitat va restar sense canvis significatius, donada la complexa situació històrica, que va endarrerir la incorporació de l'art modern i d'avantguarda. Durant els anys 70, es va adquirir més d'un centenar d'obres, sobretot d'estil figuratiu. Més endavant, peces d'artistes contemporanis, com ara Antoni Clavé, Joan Hernández Pijuán o Antoni Tàpies han contribuït a embellir les sales de la seu del Govern català.
Ara fa sis-cents anys va construir-se, a Barcelona, el Palau de la Generalitat. En el seu origen s'anomenava Casa de la Diputació del General. Una casa àmplia i espaiosa, símbol d'un poder emergent, situada al centre de la ciutat medieval, on es desenvolupava amb potència creixent el que avui coneixem com a burgesia. L'edifici, construït sobre velles pedres romanes, rebia i recollia, també, la influència i el record de la empremta jueva. Aquestes, com altres influències rebudes, formen part del nostre patrimoni cultural.
El creixement urbà de la ciutat s'ha anat desenvolupant en les successives etapes històriques i Catalunya, en els segles que ens han precedit, ha desplegat tot el seu potencial econòmic i cultural. Sense altres interrupcions que les dels moments de difícil conjuntura sociopolítica o de pèrdues de llibertats, el Palau de la Generalitat ha mantingut la seva funció cohesionadora i de representació dels interessos polítics de la ciutadania. Per tant, doncs, a més de ser el centre des d'on es desplega la tasca i l'acció de govern, aquest edifici té per als catalans una immensa càrrega simbòlica.