|
La tradició popular diu que un membre de la
família Urrútia, segurament en Joan Urrútia, es va trobar retingut a
Barcelona durant el setge de la guerra de 1714. Però no sabem per quins
motius aquest personatge d'origen basc era a Catalunya en unes dates tan
inconvenients. Pel que sembla, es veu que tenia un magnífic cavall de color
blanc que també va haver de passar el setge dintre muralles. La pobra bèstia,
al cap de tants mesos d'inactivitat, es veu que tenia pruïja per estirar les
cames i fer exercici. Per això el seu amo, després que la ciutat caigués en
mans de l'exèrcit espanyol, va aprofitar la primera oportunitat que va tenir
per sortir fora muralles i donar regna solta al seu corser. A més a més,
potser per una necessitat elemental de fugir dels temps de penúria i
repressió que tocava de patir.
El cavall i l'amo
El cavall, que és bèstia llesta i assenyada,
segurament també devia saber una mica de basc i va fer-se cabal el nom del
seu amo, Urrútia, que en eusquera vol dir "lluny". Per això no es va
refrenar fins després d'haver corregut més de dues llegües de llavors, que
són uns quinze quilòmetres dels d'avui, és a dir, una distància molt a
propòsit per a l'ocasió. Just en aquell lloc hi havia una casa de pagès
coneguda com "el mas Viver". Aquest mas era al capdamunt de la carena que
separa les valls de Pomar, per llevant, i de Canyet, per ponent, a Badalona.
Fidel a la seva promesa i decidit a canviar d'aires, el senyor Urrútia va
comprar a Pere Viver el mas i les terres del voltant i s'hi va instal·lar
ell i la família. I aquí s'acaba el que diu la llegenda, que, com totes les
llegendes, serveix per explicar o fer entendre tot allò que no sabem o que
no entenem de la història real.
Ara bé, sí que sabem del cert que l'any 1727
Joan Urrútia va refer la casa de dalt a baix: tres plantes, teulada de
quatre vessants, capella al costat i una gran bassa, gairebé un estany.
També va plantar, no un, sinó dos xiprers a l'entrada, cosa que indicava als
viatgers que l'hospitalitat de la casa els oferia plat i llit per a uns
quants dies. També sabem que la compra de la casa i dels terrenys era un fet
el 1743.
Segurament, la família Urrútia es devia
integrar ràpidament al poble i a la terra, perquè aviat la casa que s'havia
dit "mas Viver" va començar a ser anomenada "ca n'Urrútia". Tanmateix, el
poble, que li agraden les coses planeres, devia trobar d'entrada en aquest
nom de procedència basca la inconveniència de les paraules esdrúixoles, que,
fins a cert punt, el català ha anat esquivant sempre. Només com a exemple,
penseu en la paraula "música" i la tradició que hi ha de fer-la plana i dir-ne
"musica". Molts recordareu aquella tonada infantil que fa "Nyigo, nyigo,
nyigo, calces de paper, totes les musiques van pel meu carrer". I sobretot
podem pensar en la marcada tendència que tenen a les Illes Balears i a la
Catalunya Nord a menjar-se l'última vocal de les esdrúixoles acabades en
diftong i dir: "desgraci, pacienci, farmaci...". Doncs això, que per fugir
de l'esdrúixola "Urrútia", la primera transformació que va patir el nom
havia de ser la desaparició de la vocal final. De manera que la gent de
seguida es va decantar per dir-ne "ca'n Urruti". El pas següent, ja es veu,
era inevitable, i l'emmudiment de la "u" inicial devia ser immediat.
L'evolució va ser espontània i molt ràpida, perquè ja del mateix segle XVIII
tenim notícia que Pere "Ruti" artigava els terrenys que envoltaven la casa.
Vinyes i garrofers
Segurament hi devia plantar vinyes i garrofers,
uns conreus que en aquella època agafaven molta empenta a Badalona. I també
oliveres.
La família Urrútia devia mantenir la propietat
de can Ruti fins ben entrat el segle XIX, però amb el temps, casa i terrenys
van començar a canviar de mans. A finals del segle XIX, principis del XX
consta que eren propietat d'un tal Roquer. L'any 1915 n'era l'amo en Josep
Sens i el 40 Abdó Bordoy va comprar la finca. Fins que finalment tot va anar
a parar a la sanitat pública. Com dèiem, l'evolució del nom va ser ràpida,
però va deixar arrels fondes. Així, quan el destí sanitari va desnonar de
can Ruti els seus darrers habitants, Isidre Pons, l'últim dels masovers
després de generacions, va comprar un terreny a prop d'on hi havia hagut el
mas, al peu del camí que hi duia, i s'hi va construir una casa. A la
portalada, nostàlgic, s'hi va fer posar una inscripció que deia: "A can Ruti
és aquí".
Amb els anys la casa de l'Isidre Pons ha
quedat discreta i apartada, però el nom de l'antic can Ruti ha agafat més
força i ha canviat de categoria. Ara el "can" ja no designa només una casa:
la "casa d'en Ruti", sinó que ara dóna nom a tota una partida de terreny.
Per això, com que aquest "can" ja ha perdut la seva funció inicial, convé
d'escriure'l en majúscula: Can Ruti.
Tota la carena
Avui, doncs, el topònim Can Ruti designa tota
la carena que separa la part alta de les valls de Canyet i de Pomar. En
aquest indret hi ha, és clar, l'Hospital Universitari Germans Trias i Pujol,
que pertany a l'Institut Català de la Salut. Aquí cal aclarir que Can Ruti
no designa l'hospital, com si fos un sobrenom, sinó que indica el lloc on
aquest es troba. De fet, Can Ruti, com a nom de lloc d'una partida rural,
serveix d'adreça no només a l'hospital, sinó també a altres institucions
públiques que es troben al mateix indret: fins fa poc, les escoles "Enric
Borràs", "Julià Minguell" i "Planas i Casals", totes tres en un sol conjunt
conegut per "les escoles de Can Ruti", i l'actual Residència de Disminuïts
Psíquics Profunds Can Ruti.
Tot això és avui Can Ruti. Potser no és cap
història de l'altre món, però conèixer-la sempre ajuda a estimar una mica
més la terra.
Josep Estruch i Traité
Unitat de Planificació Lingüística.
Àmbit d'Atenció Primària Barcelonès Nord i Maresme |
