Durant els darrers anys s’ha
produït un augment considerable de l’obesitat en els països desenvolupats,
fins al punt que l’Organització Mundial de la Salut l’ha definit com
“l’epidèmia del segle 21”. I és que, actualment el 54,7% de la població
espanyola té excés de pes. D’aquest percentatge, un 15,5% pateix obesitat,
és a dir, una de cada sis persones. El 39,2% restant correspon a persones
amb sobrepès. Malauradament, tot apunta a que els propers anys aquestes
xifres continuaran augmentant, donat que cada cop hi ha més nens obesos.
L’obesitat suposa entre el 3% i el 8% del cost sanitari en els països
desenvolupats.
Però què s’entén per obesitat i per sobrepès? La forma de saber si tenim un
pes normal o bé patim sobrepès o obesitat és calculant el que s’anomena
índex de massa corporal, un número que s’obté dividint el pes per l’alçada
al quadrat. Si el resultat d’aquesta divisió es troba entre 18,5 i 24,9, es
considera que el nostre pes és normal; si es troba entre 25 i 29,9, tindrem
sobrepès i si és igual o superior a 30, patirem obesitat. Un índex de massa
corporal superior a 40 indica una obesitat mòrbida, que ocasiona problemes
molt greus per a la salut.
Més que un problema estètic
L’obesitat és molt més que un
problema estètic; és una malaltia crònica que pot arribar a ser molt greu i
que incrementa les possibilitats de patir altres malalties com la diabetis,
el colesterol, la hipertensió arterial, i afeccions coronàries, articulars,
de la vesícula biliar, respiratòries (apnees), renals, oncològiques (càncer
d’úter, de pròstata i de còlon), entre d’altres. Com més alt sigui el grau
d’obesitat més probable és que apareguin aquestes malalties i pitjor serà el
seu pronòstic. De fet, es calcula que les persones obeses viuen deu anys
menys de mitjana que les que tenen un pes normal.
Les causes de l’obesitat són múltiples i això fa que sigui tan difícil de
tractar. En la seva aparició intervenen factors genètics i factors
ambientals. Poca cosa es pot fer contra els primers, especialment perquè,
segons els darrers estudis, hi ha molts gens lligats a l’obesitat que estan
molt relacionats entre ells. El que sí que podem controlar són els factors
ambientals, és a dir, els hàbits alimentaris i l’activitat física. Tot i
que, quan la malaltia està molt avançada, la dieta i l’exercici no acostumen
a donar bons resultats.
Fàrmacs
A més de la dieta i
l’exercici, per lluitar contra l’obesitat disposem des de fa uns quants anys
de fàrmacs que actuen sobre els mecanismes de la gana o bé que bloquegen
l’absorció de greix. Al nostre país, de moment, hi ha dos medicaments
aprovats per tractar l’obesitat, la sibutramina i l’orlistat. Aquests
productes, però, no estan finançats pel sistema nacional de salut i el seu
preu és elevat. De tota manera, la seva eficàcia és limitada i la seva
administració ha d’anar acompanyada de dieta i exercici físic.
Si no funciona cap de les solucions anteriors, l’única opció que ens queda
és recórrer a la cirurgia. Aquest tractament agressiu, però, no cura
l’obesitat, perquè els pacients han de canviar els seus hàbits de vida abans
de la intervenció, per saber manternir-los després. Cal tenir en compte que
la cirurgia bariàtrica —així és com es diu aquest tipus d’operacions que
consisteixen en reduir la capacitat d’absorció d’aliments— té un risc
bastant elevat, sobretot perquè es realitzen en pacients amb un estat de
salut delicat. Després d’haver estat operat, el pacient ha de ser ingressat
en una unitat de crítics i ha d’estar hospitalitzat diversos dies. La
mortalitat de la cirurgia bariàtrica és similar a la d’una operació a cor
obert (entre l’1% i el 2%), i un 5% de persones intervingudes presenta
complicacions després de l’operació. A més, no tots els pacients poden ser
intervinguts quirúrgicament.
Sense armes
Les opcions per lluitar contra l’obesitat són, doncs, molt limitades. De fet,
de moment no disposem de veritables armes terapèutiques per lluitar contra
l’obesitat. La solució més eficaç és la prevenció, ja des de la infantesa. I
aquesta passa per dur una dieta equilibrada i realitzar exercici físic
regularment, un mínim de dos o tres cops per setmana.
L’única forma d’aconseguir generalitzar aquests hàbits saludables entre la
població és mitjançant la implicació de les administracions, que semblen
començar a ser conscients de la dimensió del problema que suposa l’obesitat
per a la societat. Així, són lloables les campanyes per fomentar el consum
de fruita i verdura, regular la publicitat de productes hipercalòrics i
fomentar l’educació sanitària a les escoles. A veure si, mica en mica, entre
tots som capaços de fer front a aquesta epidèmia.
Sílvia Pellitero
Endocrinòloga |
