|
Des de ben antic, l’home i la
dona han decorat el seu cos amb la introducció de diversos objectes en les
parts visibles del cos o amb la inserció de pigments sota la pell. Així,
encara és comú veure en algunes tribus africanes com es fan petites
incisions a la cara, es travessen els lòbuls de l’orella amb ullals
d’animals o es foraden els mugrons o el llavi per penjar-s’hi anelles.
Aquestes pràctiques serveixen per identificar el grup, i alhora
diferenciar-lo d’un altre, o per distingir i classificar certs individus de
la tribu segons el rang o la funció que fan a dins de la comunitat.
Generalment, aquestes decoracions corporals van associades a pràctiques
rituals dirigides pel xaman de la tribu.
En les societats occidentals, aquestes pràctiques continuen estant presents
i la seva funció social i cultural és en molts casos força similar a la que
observem en societats més primitives. Així, entre nosaltres els tatuatges i
els pírcings identifiquen alguns col·lectius i són l’expressió d’un
determinat rol social. En els darrers anys, però, la pràctica de la
decoració corporal s’ha estès, ha sortit de l’àmbit restringit de certs
grups i s’ha convertit en una moda.
Infeccions
Els pírcings i els tatuatges tenen en comú que trenquen la barrera de
protecció natural del cos humà, composta per la pell i les mucoses. Això pot
comportar l’aparició d’infeccions en la zona on s’ha realitzat el tatuatge o
el pírcing. A més, en els darrers anys s’ha estès la pràctica de realitzar
pírcings en zones que comporten més risc, com ara als cartílags de les
orelles i el nas, o bé als genitals. Val a dir que, en aquest sentit, les
tribus africanes són més sàvies perquè acostumen a excloure aquestes zones
del cos per realitzar les seves decoracions corporals.
La col·locació d’un pírcing o la realització d’un tatuatge pot ser la causa
de l’aparició d’infeccions per virus transmesos per la sang, com els de
l’hepatitis B i C o el de la sida (VIH). Aquestes pràctiques també poden
provocar infeccions per bacteris o per fongs.
Hi ha nombroses evidències d’infeccions per hepatitis B i C provocades per
pírcings i tatuatges. De fet, el tatuatge és el risc més sovint associat a
la infecció per hepatitis C, per davant de la transfusió de sang i de l’ús
de drogues per via intravenosa. La probabilitat que es produeixi una
infecció per VIH quan es realitza una perforació o un tatuatge és baixa. Tot
i així, el fet de tenir un pírcing a la zona genital pot multiplicar el risc
d’infecció per aquest virus perquè pot provocar-hi ferides que facilitin el
contagi si es tenen relacions sexuals amb una persona infectada.
Gairebé un de cada cinc pírcings es complica amb una infecció bacteriana per
estafilococ, estreptococ o pseudomones. I aquest percentatge és superior si
es tracta de perforacions al cartílag de l’orella o del nas, al septe nasal
(columel·la) o al llavi. La boca és la principal via d’entrada de material
extern del nostre cos. Per això, té diversos mecanismes de protecció davant
d’infeccions externes. La perforació del llavi o de la llengua trenca
aquesta protecció en la zona on es realitza i afavoreix l’aparició
d’infeccions.
Mesures higièniques
Molts d’aquests riscos es poden evitar prenent mesures higièniques. És
important que siguin professionals amb formació específica els qui realitzin
els pírcings i els tatuatges i que ho facin sempre en establiments
autoritzats. Cal evitar foradar les zones de major risc d’infecció: els
cartílags, el nas i el llavi. Tampoc s’han de fer pírcings al melic les
persones que tenen risc de tenir-hi infeccions per fongs.
Els pírcings que provoquen més problemes són els que es realitzen al
cartílag de l’orella, una zona molt exposada a agents externs. A l’hospital
hem vist alguns casos de joves que han perdut part de l’orella a
conseqüència d’una infecció provocada per un pírcing.
Sempre biodegradables
Tampoc és aconsellable realitzar tatuatges en zones on alguna vegada s’han
d’introduir agulles o catèters perquè hi ha el risc que entrin a l’organisme
pigments que poden ser nocius. Per exemple, a la zona lumbar, on
s’administra anestèsia epidural, o en algunes zones del braç.
Però a més de les possibles complicacions sanitàries, els tatuatges també
poden comportar problemes psicosocials. Els cirurgians plàstics eliminem
molt sovint tatuatges a persones a qui els ha ocasionat molts problemes dur-los.
I és que la gent canvia amb el temps. Una persona que amb divuit anys es fa
un tatuatge en un lloc visible pot tenir problemes uns anys més tard per
trobar feina. I és que els tatuatges poden estigmatitzar una persona.
Per això, tal i com marca la llei, els tatuatges han de ser biodegradables,
és a dir, han de desaparèixer al cap d’uns anys. I el mateix ha de passar
amb les micropigmentacions que es realitzen per estètica, als llavis o als
ulls. La dignitat de la persona està abans que l’estètica i, sovint amb el
pas dels anys, les coses es veuen de forma diferent.
Vicenç González Mestre
Cap de servei de Cirurgia Plàstica
Hospital Universitari Germans Trias i Pujol
|
