|
Es creu que 170 milions de
persones estan infectades pel virus de l’hepatitis C (VHC) al món, cosa que
equival, aproximadament, a un 3% de la població mundial. A Espanya, la
prevalença dels anticossos contra el VHC (anti-VHC) se situa al voltant del
2,5% (i és del 4,1% en els majors de 60 anys) de la població. Un 70%
d’aquests casos (unes 800 mil persones) pateixen hepatitis C crònica, és a
dir, que el VHC es multiplica contínuament dins dels seus fetges. Si
apliquem aquests percentatges a les aproximadament 800 mil persones que
tenen com a referència l’Hospital Germans Trias i Pujol, la xifra de
pacients amb hepatitis crònica C en el Barcelonès Nord i Maresme és d’uns
15.000 casos.
Factors de risc
El VHC es transmet fonamentalment per via sanguínia. Els factors de risc que
tradicionalment s’han relacionat amb l’adquisició del virus són les
transfusions de sang i dels seus derivats fetes abans de l’any 1990 (a
partir d’aleshores i gràcies al coneixement del VHC i del seu cribatge,
pràcticament ha desaparegut aquest risc de les transfusions), la
drogaaddicció per via intravenosa, la transmissió de la mare infectada al
nadó (amb un risc baix d’entre el 3% i el 5% dels casos), la promiscuïtat
sexual i la realització de tatuatges i piercings (si aquests procediments no
es fan de manera adequada respecte a l’esterilització i no reutilització del
material emprat).
De tota manera, s’ha de tenir en compte que al voltant del 30% dels pacients
amb hepatitis crònica C no presenten cap factor de risc conegut. Es pensa
que en la majoria d’aquests casos van adquirir el VHC a través de l’ús de
material mèdic reutilitzable, pràctica freqüent a Espanya fins fa uns 25
anys, cosa que explicaria l’alta prevalença de la malaltia en els majors de
60 anys.
Conseqüències
El gran perill de la infecció crònica pel VHC és que pot ocasionar cirrosi i
càncer de fetge. De fet, en tot el món occidental, incloent el nostre país,
les conseqüències de la infecció crònica per aquest virus són la principal
causa de mort per malalties del fetge i la principal causa de trasplantament
hepàtic. Això és degut a que, un cop establerta l’hepatitis crònica C, entre
el 2% i el 20% dels malalts desenvoluparan una cirrosi al cap d’uns 20-30
anys i, quan el malalt ja té una cirrosi, el risc anual de desenvolupar un
càncer de fetge és del 1% al 4%. És molt difícil saber quin risc té de patir
cirrosi i càncer de fetge una persona concreta amb hepatitis crònica C, però
el que sí sabem és que aquest risc augmenta amb l’edat del pacient, amb el
consum d’alcohol i amb la presència de coinfecció per altres virus, i, en
canvi, disminueix en el sexe femení i si s’adquireix la malaltia en edat
jove.
La importància del diagnòstic
El diagnòstic de l’hepatitis C és fàcil de realitzar: només cal una simple
anàlisi de sang que determini l’antigen del virus i, si el resultat és
positiu, s’ha de comprovar analitzant el material genètic del VHC. Si el
diagnòstic és tan senzill, com s’explica que només s’hagi diagnosticat una
quarta part dels pacients infectats? Això és així perquè la major part de
les persones amb hepatitis crònica C no saben que estan malaltes. I és que
la infecció no dóna molèsties fins que el fetge està molt deteriorat, moment
en què el pacient difícilment podrà beneficiar-se del tractament. Per tat
d’evitar que l’hepatitis evolucioni en una cirrosi i, a la seva vegada, en
un càncer, cal fer tots els esforços possibles per detectar el virus, no
només en les persones que presentin factors de risc en el seu historial,
sinó també en les persones a qui s’hagi detectat alteracions de l’analítica
hepàtica, sobretot de les transaminases.
Tractament
Si és possible, les persones diagnosticades d’hepatitis C crònica han de
rebre tractament, perquè, si la resposta terapèutica és satisfactòria i
s’aconsegueix eliminar el virus, evitarem que la malaltia progressi cap a la
cirrosi i el càncer de fetge. Tot i que el tractament és llarg (habitualment
entre 24 i 48 setmanes) i està acompanyat d’efectes adversos, en
l’actualitat aconseguim curar al voltant del 65% dels casos, percentatge que
augmenta fins gairebé el 90% si el malalt està infectat pels genotips 2 i 3,
i baixa fins al 55%, aproximadament, si està infectat pel genotip 1 (malauradament,
el més freqüent en el nostre país). Si el malalt no és tributari de rebre
tractament perquè presenta contraindicacions o té una edat avançada, també
és important fer el diagnòstic a temps per tal poder fer el seguiment
apropiat del pacient i actuar el més aviat possible davant de l’aparició de
possibles complicacions.
Ramon Planas
Cap de la Unitat d’Hepatologia. Servei de l’Aparell Digestiu.
Pàgines web recomanades
Asociación Española para el Estudio del Hígado:
www.aeeh.org
Associació Catalana de Malalts d’Hepatitis C: www.asscat.org
Asociación Española de Enfermos de Hepatitis C:
www.aehc.es
|
