Lydia Mompel (administrativa):

“Sóc una persona molt inquieta, m’avorreixo amb la monotonia”

Lydia Mompel és una de les persones més conegudes de l’hospital. Ho és perquè va començar a treballar-hi molt abans que s’inaugurés (li agrada recordar que té el número vuit de bata), però, sobretot, pel seu caràcter afable i rialler.

La Lydia va entrar a treballar a l’hospital el mes de novembre de l’any 1977, quan, segons explica, “era un edifici buit, sense clavegueres, sense aigua potable i fins i tot sense nom”. En aquella època, l’hospital encara no tenia clar quin seria el seu futur i fins gairebé sis anys més tard no es van obrir oficialment les seves portes.

Fins llavors, la Lydia havia treballat a l’hospital de la Vall d’Hebron durant gairebé cinc anys. “Jo vaig treure les oposicions a la ciutat sanitària l’any 1972 i hi vaig entrar a treballar l’any següent”, recorda. “A l’examen s’hi van presentar vuit-centes persones per cobrir trenta-cinc places i jo vaig quedar entre les tres primeres.”

Des del principi, la Lydia ja tenia clar on volia treballar. “Als que vam treure més puntuació, com a detall, ens preguntàven en quin departament ens sentíem més identificats i, jo, com que des de petita volia ser secretària de direcció, doncs quan vaig parlar amb el director de personal li vaig dir que volia ser la secretària del director de la ciutat sanitària. L’home va posar una cara una mica rara i em va dir que ho tindrien en compte, però que en aquell moment no era possible ocupar aquell càrrec”, recorda. Era l’any 1973 i l’hospital de la Vall d’Hebron, la Ciutat Sanitària, estava muntant els magatzems generals, que unificaven els que hi havia en els tres edificis. “Em van posar a treballar allà, amb una granota blava, contant cargols, la medicació que hi entrava...” Sis mesos més tard, però, es complia el seu somni i ocupava el càrrec de secretària del director general de l’hospital barceloní.

Per a Mompel, la feina de secretària de direcció és vocacional. “El paper d’una secretària de direcció, que per a molta gent sembla qualsevol cosa, crec que és fonamental, perquè has de ser la mà dreta del cap, perquè has de tenir total confiança amb ell i ell amb tu. No és una feina fàcil, no”, explica.

Després li van proposar venir a treballar a un nou hospital que s’havia fet a la muntanya de Can Ruti, a Badalona. “Hi necessitaven una administrativa que sabés fer una mica de tot. Aquella proposta em va fer gràcia, era un repte per a mi”, recorda. “Jo sóc una persona molt inquieta que m’avorreixo amb la monotonia i vaig estar molt contenta amb el canvi.”

La Lydia té molt bon record d’aquella primera època de l’hospital. “La feina era molt variada, molt maca, i la relació amb la gent també ho era, ens coneixíem tots, érem com una família”. Llavors a l’hospital treballaven catorze persones. La seva feina llavors era de secretària de la direcció mèdica, “perquè llavors no existia la direcció gerència”, recorda. “Hi havia un director mèdic, que era el doctor Antonio Botella, i un director social, que era l’antic president de la junta de govern de la Vall d’Hebron.”

D’aquella època, la Lydia destaca la bona relació que hi havia entre els treballadors de l’hospital. “Tant de bo no s’hagués perdut aquest ambient, però ara, amb tanta gent, és difícil, és clar”, afirma Mompel.

Quan es va crear la direcció gerència de l’hospital, l’any 1988, Lydia Mompel en va ser la secretària, i, sis anys més tard, va ser nomenada cap de grup de la Unitat de Secretaria Tècnica, un departament que englobava informàtica i sistemes d’informació i l’elaboració i la producció de documents informatius de l’hospital. “Llavors no existia el Gabinet de Comunicació i hi havia coses que s’havien de centralitzar en un lloc, en una persona: la memòria, la revista i altres publicacions, les estadístiques dels serveis, les normes organitzatives. També vaig continuar sent la secretària del comitè de direcció”, explica.

Ara, Lydia Mompel enfronta un nou repte professional, el de fer-se càrrec de la formació contínua per als metges. “Aquesta proposta me la va fer aquest estiu el gerent i em va semblar molt atractiva. És una feina completament nova que m’obligarà a aprendre moltes coses, i això m’agrada”, afirma. La nova feina li ha comportat un canvi d’ubicació. Ara, Mompel té el seu lloc de treball a l’edifici docent on, a més de les classes als estudiants de Medicina, es realitzen els cursos de formació contínua de l’hospital.

Molt personal

— Quines són les teves aficions?
M’agrada molt fer esport. Fer natació... tot el que es relaciona amb el mar, nedar, navegar. Però el que faig més sovint és passejar, anar en bici i jugar a tennis. També m’agrada molt el cine, sobretot les pel·lícules històriques o les que estan basades en fets reals. Tot i que m’agrada tot, depèn de l’estat d’ànim que tingui. Em passa el mateix que amb els llibres. Si un dia estic estressada puc anar a veure una pel·lícula sense guió, sense argument, però que faci riure i que surti contenta del cinema.

— I també t’agrada viatjar, oi?
Viatjar és la meva passió. Vaig començar a estudiar antropologia cultural per conèixer altres cultures, altres maneres de veure la vida. Sempre m’ha agradat anar a països del Tercer Món, perquè, quan tornes, veus les coses d’una altra manera, canvies el xip. És molt interessant.