GT Revista

 

 

   
núm. 37. abril 2005

principal

editorial

entrevista

escenari

prevenció

gent de casa

temps de lleure

gent de casa
 

Maria Lluïsa Suárez (infermera de formació):

“Em sap greu haver de marxar sense acabar el programa de formació continuada”

 

A Maria Lluïsa Suárez la coneix pràcticament tothom a l’hospital. I és que fins fa pocs dies era habitual veure-la amunt i avall empenyent un carret del pryca ple de papers, a tota velocitat. Se la podia veure corrent pels passadissos al matí, a la tarda i fins i tot a la nit. Semblava que aquesta infermera incansable vivia a dins de l’hospital. Ara, després de vint-i-dos anys treballant-hi, Maria Lluïsa Suárez, la Lluïsa de formació, s’ha jubilat.

La Lluïsa va arribar a l’hospital quan acabava d’obrir les seves portes a treballar com a infermera de quiròfans. Llavors, l’hospital era un lloc gairebé fantasmagòric: “el recordo com una casa molt gran, molt gran, molt gran i molt buida, molt buida, molt buida”, explica. I continua: “vam començar amb dos quiròfans i només hi havia oberta una unitat d’hospitalització, a la quarta planta. Hi havia molt poquets malalts, que estaven molt contents perquè tots els anàvem a veure. De tant en tant, anàvem de descoberta a veure què hi havia a la resta de l’edifici. Tot estava buit.”

A final de l’any 91, però, va canviar la sala d’operacions per l’aula de docència. “El canvi va ser obligat, perquè tenia l’esquena molt malament i em quedava pinçada. Llavors va sortir la plaça d’infermera de formació i me la van donar”, explica. Tot i així, el canvi li va agradar: “ha estat molt gratificant perquè he pogut aprofitar tota la meva experiència per transmetre-la i, a la vegada, he absorbit coneixements de la gent jove que ve al nostre hospital”. Una de les coses que troba més enriquidores de la seva feina com a infermera docent és “haver contribuït a formar les professionals que possiblement el dia de demà m’hauran de cuidar”.

Hi ha hagut ocasions, però, en què la Lluïsa ha trobat a faltar l’assistència. “Tot i que la tasca de quiròfan és més tècnica que assistencial, hi ha una part important de contacte amb el malalt, la rebuda, quan es desperta... és clar que tot això ho trobes a faltar, és per al que has estudiat, de fet la meva idea era jubilar-me al quiròfan”, explica la infermera.

Infermera, dona i treballadora

I vés per on, ha arribat a la jubilació fent una feina que no s’imaginava i d’una forma massa sobtada. Va ser el 8 de març, dia de la dona treballadora i, tal i com explica la Lluïsa, Sant Joan de Déu, que abans era el dia de la infermeria. “Mira quina casualitat, perquè jo sóc infermera, dona i també treballadora, que això ningú m’ho pot negar”. La Lluïsa això de jubilar-se no ho ha acabat de pair bé: “estic fent una feina que m’agrada i que em veig amb capacitat de continuar fent, i ara, que de cop i volta et diguin... no sé, si almenys hagués pogut demanar una pròrroga fins el mes de desembre... Ara m’ha agafat enmig del programa i em dóna la sensació que deixo una cosa inacabada i em sap greu. I també em sap greu deixar la gent de la Comissió de Docència i, sobretot, l’Eugènia [Vila, adjunta de formació], que és una persona fabulosa per treballar-hi”.

Sigui com sigui, segur que a la Lluïsa no li quedarà temps per avorrir-se. Des de sempre, ha estat una persona molt activa. “Jo vaig començar a treballar als 14 anys i, des de llavors, no he parat mai de treballar ni d’estudiar”. Quan encara treballava com a infermera de quiròfans, preveient que la seva esquena no li deixaria continuar fent aquesta feina massa més temps, la Lluïsa va estudiar un postgrau en gestió hospitalària i el curs d’adaptació pedagògica per poder exercir com a docent. També va estudiar un màster en bioètica, que li va permetre participar en la creació del Comitè d’Ètica Assistencial juntament amb el doctor Broggi. I, el més sorprenent de tot, també va estudiar criminologia, la seva afició més amagada, a la Universitat de Barcelona.


Molt personal

— D’on et ve l’afició per la criminologia?
A mi sempre m’ha agradat llegir llibres de lladres i serenos i un dia el professor Font, del Clínic, on jo vaig estudiar, que era catedràtic de medicina legal, em va animar a fer els estudis de criminologia. La meva filla sempre s’enfadava quan vèiem pel·lícules de d’intriga perquè jo li deia “aquest és l’assassí i ho ha fet per això, per allò i per allò altre”. I ara tinc una capsa amb tots els CSI enregistrats, que quan tingui temps me’ls miraré.

— I a part de mirar capítols endarrerits de CSI, quines altres activitats tens previst fer ara que t’has jubilat?
Primer, posar ordre a casa meva i després tinc previst fer moltes coses. Anar a l’Observatori de Bioètica i Dret i a l’Institut Borja de Bioètica, dels quals en sóc sòcia, i també em plantejo fer tasques de voluntariat que pugui fer dins de la meva professió. També em vull posar al dia en museus, que no hi he anat des que la meva filla era petita, agafar el bus turístic un dia de cada dia...

— I llegir llibres d’intriga?
Jo sempre llegeixo tres llibres alhora. Un de professional, un de lladres i serenos i un de literatura seriosa. Ara m’estic llegint l’últim llibre del professor Diego Gracia, Como arqueros en el blanco, estudios de bioética. De lladres i serenos he començat l’últim de la Dona León, del comissari Brunetti. I l’altre és El joc de viure, del professor Fabià Estapé.

 

Maria Lluïsa Suárez

A Maria Lluïsa Suárez la coneix pràcticament tothom a l’hospital. I és que fins fa pocs dies era habitual veure-la amunt i avall empenyent un carret del pryca ple de papers, a tota velocitat. Se la podia veure corrent pels passadissos al matí, a la tarda i fins i tot a la nit. Semblava que aquesta infermera incansable vivia a dins de l’hospital.

 
© 2005 Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Departament de Salut. Generalitat de Catalunya