Pau Torrabadella (metge):

“Em vaig fer metge per portar la contrària al meu pare”

Pau Torrabadella és una persona polifacètica. Tant és capaç de parlar durant hores sobre el xoc sèptic com d’explicar-te la història del monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Tant pot escriure un llibre sobre l’estrès com fer broma durant l’acte de lliurament de premis de la cursa. Potser per això l’apassiona la seva feina de metge, perquè li ha permès desenvolupar alhora la seva vocació científica i la seva afecció humanística.

El doctor Torrabadella té 54 anys. Va entrar a treballar a l’hospital just quan es va obrir, l’any 1983, després d’haver passat quatre anys com a metge adjunt al servei de medicina intensiva de la Vall d’Hebron. “Llavors, la UCI del Germans Trias només tenia quatre llits i els primers quinze dies de funcionament no va ingressar-hi ningú”, recorda. En aquell moment, a l’hospital només hi havia sis serveis, a més d’intensius: bioquímica, hematologia, cirurgia general, anestesiologia, medicina interna i radiodiagnòstic.

Després de vint-i-sis anys exercint d’intensivista, Torrabadella afirma que, amb el temps, ha anat canviant la seva manera de veure la feina. “Al principi li donava molta importància a les tècniques i a les habilitats, amb el pas del temps, però, he acabat donant-li menys importància a la tècnica i em fixo més en la persona, en el contacte amb el malalt i amb la família, en considerar el malalt com un organisme alterat per la malaltia”, explica.

El nostre protagonista va decidir ser metge després que el seu pare, que sabia de què parlava perquè també es dedicava a la medicina, li aconsellés que no ho fos. “El meu pare tenia l’opinió que la professió era molt dura i que havies de treballar molt i em deia que havia de ser enginyer o alguna altra professió tècnica”, explica. “Ara, amb el temps, crec que vaig decidir fer medicina per portar-li una mica la contrària. Després, em vaig adonar que aquesta professió realment m’apassionava.” I explica per què: “et fa tractar molt amb l’ésser humà i amb aquest contacte hi guanyes molt. Jo vaig sentir una vegada una frase que em va agradar molt, ‘ajudar els altres t’ajudarà a ajudar-te a tu mateix’. Crec que és ben bé així i això dóna molta satisfacció.” Però també hi ha una altra cara de la moneda. “El més dur és quan la família s’enfada amb tu quan el malalt no ha anat bé o s’ha mort i has fet tot el possible per salvar-lo”, afirma Torrabadella. “Amb els anys, però, aprens a superar-ho; forma part de la feina”. Tampoc té bon record de les guàrdies. “Ara tinc una al·lèrgia horrible a pernoctar, és com el que ha passat molta gana i després té obsessió per guardar menjar. A mi em passa el mateix amb dormir, me’n vaig al llit encara que no tingui son”, confessa. I resumeix: “la medicina és com una amant molt gelosa, dóna molt però exigeix molt”.

Pau Torrabadella també és conscient que treballar al servei de medicina intensiva desgasta molt. “Sí, és cert que és un lloc molt dur i que crema molt. Quan veig un metge de la UCI que està cremat, penso que potser l’entorn, la societat, l’hospital o la seva personalitat no li han donat els mitjans per superar-ho; i em fa pena, perquè els que acostumen a desgastar-se són els que han donat més, els que han treballat més”, explica. Torrabadella, que ha estudiat aquest tema, recomana algunes estratègies per fer front al burnout: “tenir temps per a un mateix, desconnectar, no portar els problemes de l’hospital a casa, saber fins on arriba la teva obligació i quan estàs donant més de tu mateix, canviar de lloc de treball de tant en tant, encara que sigui portar malalts diferents... en fi, estratègies que ja acostumem a aplicar de forma inconscient els que treballem en llocs especialment desgastadors”. Recentment, el doctor Torrabadella s’ha fet càrrec de la unitat d’intensius cardíaca, en substitució de José Antonio Moreno, que ara ocupa el càrrec de coordinador assistencial. Aquest canvi és, per a Pau Torrabadella, una “teràpia per no cremar-me”.

L’intensivista també reflexiona sobre els canvis que s’han produït en la professió. Segons Torrabadella, “el paper del metge en la societat ha canviat dramàticament, de forma molt espectacular”. I segueix: “quan vaig acabar la carrera, l’any 75, el metge era com una mena de pare, de sacerdot, que li deia al malalt què estava bé i què no estava bé; ara li expliquem què té i què li podem fer i ell decideix, el malalt és més actiu, i això està bé”. Tot i així, el doctor Torrabadella troba a faltar més humanització en la Medicina, potser per això evita fer servir el terme pacient —aquell qui pateix, i “s’ha d’intentar que la persona no pateixi”— i parla de malalt. La humanització, però, no està renyida amb la tecnificació, i el doctor reclama “una Medicina més tecnificada i alhora més humana”.

Pau Torrabadella està casat i té cinc fills, el més gran de quinze i el més petit de vuit, i no vol cometre amb ells l’error del seu pare. “M’agradaria que fossin el que ells vulguin. Jo no faig molta propaganda, ni positiva ni negativa, potser perquè sé que les propagandes indueixen la resposta contrària”, explica.


Molt personal

— T’has volgut especialitzar en xoc sèptic, per què precisament aquesta malaltia, que afecta tot l’organisme?
Doncs precisament per això. Jo mai m’he volgut superespecialitzar, però va bé profunditzar més en un tema i el xoc sèptic és un petit camp de la medicina que implica tot l’organisme, i sí, jo crec que per això em va agradar.

— També has escrit un llibre sobre l’estrès.
Sempre m’han interessat els temes relacionats amb la ment i amb la psicologia. M’apassiona la reacció de l’ésser humà davant d’una situació que creu que el posa en perill.

— I un altre dels temes que t’agraden, aquest allunyat de la Medicina, és la història.
Jo era molt dolent en matemàtiques i treia bones notes en història. També m’ha agradat sempre molt la literatura. M’ha donat una faceta més humanística. Sempre m’ha agradat la doble vessant de la Medicina, amb una part molt científica i l’altra més humanística, més propera a la història i a la literatura.

— Tens predilecció per alguna època històrica?
Vaig variant. Últimament he llegit molta cosa del Renaixement i també he llegit molt sobre l’Edat Mitjana.

— I ara què llegeixes?
Ara llegeixo dos llibres sobre Shakespeare. El trobo un personatge apassionant. I aquest estiu, a veure si trobo algun llibre sobre Cervantes, que també és interessant. Les biografies de personatges importants m’agraden molt.

— Alguna altra afecció?
Quan tenia més temps era molt afeccionat a la música. Abans de casar-me, anava molt a concerts. M’agrada molt l’òpera i, sobretot, Mozart. En sóc un fan. La música m’ha ajudat a desconnectar de la Medicina, que omple tant el cap.