Objectiu. Analitzar l'interval de temps transcorregut entre la troballa de la primera hiperglucèmia basal ocasional en un pacient (HBO) i el diagnòstic de diabetis Mellitus tipus 2 (DM2); al mateix temps, observar si aquest interval es pot reduir aplicant els criteris de l'Associació Americana de Diabetis de 1997 (ADA97).

Disseny. Estudi observacional retrospectiu.

Emplaçament. Centre d'atenció primària (CAP) urbà.

Participants. 104 pacients amb DM2, diagnosticats entre 1991 i 1995, amb antecedents de HBO.

Intervenció i mesures. A partir del registre informatitzat de la població atesa a un CAP urbà reformat des de 1984, es van recollir les següents dades: edat, sexe, factors de risc cardiovascular, data de la primera HBO (glucèmia basal > 110 mg/dl), data del diagnòstic de DM2 segons els criteris de l'OMS de 1985 i, aplicant els criteris ADA 97, es va analitzar també l'interval, en mesos, transcorregut entre la HBO i el diagnòstic de DM2.

Resultats. Dels 222 pacients diagnosticats de DM2, 104 (47 %) tenien antecedents d'HBO. La mitjana d'edat en el moment del diagnòstic va ser de 60,8 anys (DE 10,1) i un 53 % eren dones. En 51 casos ( 49 %) es va practicar una sobrecàrrega oral de glucosa (SOG); no es va realitzar, en 53 casos (51 %). La mitjana de l'interval entre la primera HBO i el diagnòstic de DM2 va ser de 16 mesos (0-101), en aquells pacients en els quals es va practicar la SOG, i de 45 mesos (1-104) en els quals no es va practicar la SOG( p= 0,003). L'aplicació dels criteris ADA 97 en aquests últims pacients va reduir l'interval de diagnòstic a 31 mesos ( 0-97) (p<0,001).

En 27 casos dels 53, en els quals no es va practicar la SOG, els criteris ADA 97 van reduir l'interval de diagnòstic a 10 mesos (0-93) (p<0,001). En els 26 restants (49 %) l'interval de diagnòstic va ser el mateix.

En el grup de pacients en el qual es va fer la SOG, en 18 casos (35 %) aquesta hagués estat innecessària aplicant els criteris ADA 97; la resta, 33 casos (65 %), si no se'ls hagués fet la SOG serien considerats com a pacients amb glucèmia basal alterada (GBA), en comptes de pacients amb DM2.

Conclusions. La no realització de la prova de SGO comporta un retard en el diagnòstic de DM2. Aquest retard pot ser contrarestat amb l'aplicació dels criteris ADA 97.

Font de finançament. No consta.

Comentari crític. Molts pacients diabètics presenten complicacions macrovasculars i/o microvasculars en el moment del diagnòstic, la qual cosa fa pensar que la malaltia comença anys abans de ser diagnosticada. Avançar-ne el diagnòstic suposaria un control millor d'aquests malalts i podria retardar o evitar l'aparició de complicacions.

Tal com demostra aquest estudi, el retard en el diagnòstic és inferior si practiquem una SOG.

Hem de ser prudents en el moment d'interpretar aquests resultats, com reconeixen els autors. Es tracta d'un estudi retrospectiu, no hi ha hagut una assignació aleatòria dels grups. Podria ser que el perfil del pacient i la motivació fossin diferents en tots dos grups; tampoc es fan constar els criteris seguits per sol·licitar la SOG i en un 50 % dels casos no es va practicar, fins i tot estant indicada. Encara que els autors assenyalen que no existeixen diferències significatives en ambdós grups, en el grup en el qual es va realitzar la SOG el percentatge de pacients amb cardiopatia isquèmica i tabaquisme era inferior que en el grup en què no es va realitzar la SOG, (5,9 %, 18,9 %) i ( 17,6 %, 34,0 %), respectivament.

L'aplicació dels criteris ADA 97, avantatjosos a més per la seva senzillesa, avançaria el diagnòstic de DM2 en quasi 3 anys als pacients a qui no es va realitzar la SOG. Malgrat tot, l'OMS i l'European Diabetes Policy Group aconsellen practicar la SOG en aquells pacients que presenten una GBA (GB: 110-125 mg/dL).

Si no es practica la SOG, un percentatge de pacients amb GBA no podria ser diagnosticat de DM2.