Objectiu. Avaluar l'eficàcia i estimar quins són els costos d'implantar un programa d'exercicis físics a domicili per reduir el nombre de caigudes i la gravetat de les possibles lesions secundàries en la gent gran.

Disseny. Estudi prospectiu multicèntric d'un any d'evolució.

Emplaçament. 32 centres de 7 hospitals de Nova Zelanda.

Participants. 450 individus majors de 80 anys.

Intervenció i mesures. Es fan 4 grups mostra homogenis: 1 grup control de 120 individus i 3 grups estudi de diferents centres amb 115, 120 i 95 individus cadascun. Els primers reben les instruccions habituals i els segons un programa d'exercicis destinat a enfortir i mantenir la musculatura, realitzat per infermeres generals.

En finalitzar l'estudi es mesura el nombre de caigudes, de lesions posteriors, els costos d'implementació del programa i els costos hospitalaris que provoquen les caigudes.

Resultats. En els grups d'estudi es produeix una reducció del 30 % de les caigudes, sense que hi hagi diferències entre sexes. El cost del programa va ser de 410 dòlars NZ per persona/any, i de 1.519 per caiguda previnguda.

El nombre de lesions moderades en el grup d'estudi ha estat menor que en el grup de control (ràtio 0,72 IC 95 %). No hi ha diferències significatives entre els dos grups quant al nombre de lesions greus (p: 0,261).

Conclusions. Un programa d'exercicis individuals lliurat als pacients per les infermeres en la seva pràctica quotidiana és efectiu en la reducció de caigudes en 3 centres diferents. Aquesta estratègia s'hauria de combinar amb successives intervencions per part d'un programa domiciliari de prevenció de caigudes en la gent gran.

Font de finançament. Estudi finançat per l'Accident Rehabilitation and Compensation Insurance Corporation of New Zealand, el Health Research Council i el Lottery Grants Board.

Comentari crític. Un programa d'exercicis destinat a disminuir el nombre de caigudes i de posteriors lesions secundàries entre la població anciana és beneficiós i pràctic, disminueix els costos generats per les caigudes i augmenta l'autonomia d'aquest grup de població, cosa que millora la seva qualitat de vida.

En aquest article els autors demostren com, sense crear grans desplegaments humanitaris sinó només amb el treball del dia a dia, es pot disminuir el nivell de costos interns i augmentar la qualitat de vida d'un grup de població.

Demostren, un vegada més, la importància que té l'educació sanitària en la pràctica laboral, independentment de si es realitzen seguiments posteriors; només amb la intervenció habitual s'arriba a la població i es millora la seva assistència.