Fonament: La síndrome de l'intestí irritable (SII) té una alta prevalença. Els criteris de ROMA II, basats en una sèrie de símptomes, ens ajuden a establir el diagnòstic de SII. Alguns episodis de la malaltia celíaca lleu podrien quedar mal diagnosticats, si són englobats dins del diagnòstic de SII. No s'ha realitzat cap estudi prospectiu que investigui el despistage de malaltia celíaca en pacients diagnosticats de SII.

Objectius: Investigar l'associació de malaltia celíaca i SII en pacients que compleixen del tot els criteris de ROMA II.

Disseny: Estudi prospectiu de casos i controls.

Emplaçament: Una unitat de gastroenterologia i aparell digestiu d'un hospital universitari a Sheffield, Regne Unit.

Pacients i mètodes: 600 pacients (300 casos que complien els criteris complets per SII i 300 controls sans, aparellats per edat i sexe) van ser investigats per malaltia celíaca mitjançant una anàlisi serològica de Ig A antigliadina, IgG antigliadina i Ac antiendomisi (EMA). Als pacients o controls amb resultats serològics positius se'ls oferia la possibilitat de fer-se una biòpsia duodenal per confirmar la possible malaltia celíaca.

Resultats:
Dels casos: 66 pacients amb SII tenien resultats serològics positius. D'aquests, 14 van ser diagnosticats de celiaquia (11 EMA positius i 3 negatius), 9 van refusar la invitació a biòpsia o van ser pèrdues de seguiment (sols 1 EMA positiu entre ells) i 43 van tenir biòpsies normals.

Dels controls: 2 tenien malaltia celíaca (els 2 amb EMA positiu).
Comparant els casos amb els controls aparellats, la SII tenia una associació estadísticament significativa amb la malaltia celíaca (OR 7,0 (IC 95 %: 1,7-28) ; p = 0,004).

Conclusions: Els pacients amb SII derivats a l'especialista haurien de ser investigats de forma rutinària per malaltia celíaca. Si sols s'hagués fet l'estudi serològic dels EMA, 3 dels 14 casos no s'haurien diagnosticat.

Font de finançament: Estudi finançat per l'Hospital i la Universitat de Sheffield.

Comentari crític: La SII és una malaltia força infradiagnosticada a les consultes d'atenció primària, especialment les formes lleus o aquelles on predomina el restrenyiment. Els metges no hi pensem i els pacients ho toleren bé, i des fa temps, per la qual cosa, sovint, aquest sol ser un motiu de consulta secundari. Les formes més simptomàtiques (la punta de l'iceberg d'aquesta patologia) són aquelles que es diagnostiquen i tracten. El tractament farmacològic no està massa ben establert, encara que sembla que, en un futur pròxim, arribaran al mercat una sèrie de fàrmacs específics per al tractament de la SII.

A més, hem de tenir present que algunes formes lleus de malabsorció, com la celiaquia, poden quedar no diagnosticades, emmascarades sota la presència clínica d'una SII i, per tant, no ser tractades adequadament, cosa que evitaria la seva milloria/curació. Recordem que la SII és un diagnòstic per exclusió, i que caldrà avaluar les exploracions complementàries que cal efectuar en aquests pacients i la necessitat de derivar aquelles formes refractàries en què calguin estudis més especialitzats (síndromes de malabsorció...) Cal tenir present que els resultats de l'estudi es refereixen a una població anglesa i a una selecció de pacients d'una consulta especialitzada d'aparell digestiu.