Objectius: L'objectiu d'aquest estudi era comparar els pacients que tenen un metge d'atenció primària amb aquells que no en tenen, en relació amb la severitat de la seva petició principal en presentar-se en un departament d'emergències.

Disseny: Estudi transversal.

Subjectes: Pacients que van acudir a un servei d'emergències d'un centre hospitalari durant 20 dies.

Emplaçament: Servei d'Emergències de l'Hospital de Porto Alegre (Brasil) amb una àrea d'abast de 2 milions d'habitants.

Mètodes: Es van registrar entrevistes en 553 pacients seleccionats a través d'un mostreig randomitzat sistemàtic, la proporció de resposta va ser del 88 %. El principal factor d'exposició era si tenien un metge d'atenció primària o no. Per discriminar-ho utilitzaven la següent frase: Vostè és visitat usualment pel mateix metge quan té un problema i si la resposta és sí, quin és el seu nom? Quan responien que no, s'entenia que no tenien un metge personal.
Dos metges d'urgències revisaven els pacients inclosos en l'estudi i discriminaven entre: una emergència (quan el pacient necessita atenció immediata, sinó pot esdevenir-se la mort), urgència (quan el pacient necessita una visita dintre de les 24 h) i visita electiva (si la visita pot ser postposada més enllà de les 24 h). Els entrevistadors no coneixien la hipòtesi de l'estudi.
Es van recollir les següents variables: percepció de severitat pel pacient i pel metge, lloc de visita usual, inici dels símptomes, factors demogràfics, característiques sociodemogràfiques, mètode de transport i distància del Servei d'Emergències.
Les dades van ser processades amb els programes Epi-Info, EGRET i SPSS. L'anàlisi incloïa estadístiques per determinar la prevalença de les condicions investigades i l'efecte de les variables independents (metge regular) en relació amb les variables depenents (severitat de la malaltia) a través de regressió logística.

Resultats: Les visites es van distribuïr en 15 % casos d'emergència, 46 % casos urgents i 39 % electius. Un total de 31 % dels pacients tenien metge d'atenció primària. Un 73 % de les visites va ser derivat a un especialista, un 10 % va restar a la unitat d'observació i un 5 % va ser hospitalitzat.
Les visites definides com a emergències o urgències presentaven una associació estadísticament significativa amb les variables independents següents (després de ser analitzades amb un model de regressió estadística), "pacients que afirmaven tenir un metge" (OR = 2,98, 95 % IC: 1,84 - 4,80) i "pacients que acudien al d'Emergències amb el cotxe" (OR = 2,67, 95 % IC = 1,75 - 4,05).

Conclusions: Una estratègia per reduir el nombre de consultes no urgents als serveis d'emergències és establir una relació estreta entre els pacients i els metges. Hi ha una necessitat d'optimitzar l'assistència en els casos de pacients que no tenen problemes urgents però que encara sol·liciten visita al servei d'emergències, a través d'estratègies en els nivells primaris de salut -especialment quan l'atenció continuada és assequible- i quan una aproximació comprensiva que faci èmfasi sobre la prevenció podria estimular una qualitat millor de l'atenció amb un cost menor.

Conflicte d´interessos: No hi consta.

Comentari crític: El resultat d'aquest estudi és contundent, els pacients que coneixen el seu metge de capçalera consulten de forma més apropiada els serveis d'emergències respecte dels que no el coneixen. De tota manera, el procés de selecció dels malalts és criticable, potser calia haver-lo reforçat amb altres mesures, com per exemple, comprovant quantes vegades havia consultat al seu metge de capçalera aquell últim any, per tal d'evitar un biaix de memòria.