Objectiu: Investigar la relació entre el seguiment que es du a terme des dels serveis de salut i el maneig dels factors de risc després d'un ictus.

Disseny: Estudi descriptiu prospectiu.

Emplaçament: 22 districtes londinecs.

Mètodes: A partir de la base de dades del Registre d'Ictus del Sud de Londres, entre 1995 i 1998, es van recollir dades sociodemogràfiques de diferents països i factors de risc de pacients diversos en el moment d'haver patit un ictus. Als tres mesos de l'esdeveniment eren entrevistats i s'anotaven les variables següents: lloc de residència, índex de Barthel, factors de risc físic (HTA, fibril·lació auricular, diabetis mellitus i malaltia coronària) i hàbits tòxics (tabac, alcoholisme i obesitat). El maneig dels factors de risc es definia segons si els pacients eren tractats amb anticoagulants, antiplaquetaris o medicació antihipertensiva, i segons si hi havia un abandonament del tabac i una reducció de l'alcohol ingerit. S'incloïen dades sobre el seguiment dins dels tres mesos posteriors a l'ictus: una o més visites a les consultes hospitalàries, a la consulta del metge general, a l'ambulatori o a domicili, i una o més visites a la consulta de la infermera de zona.

Resultats: Dels 1.139 malalts que havien patit un ictus, 377 (33,1 %) van morir en els primers tres mesos després de l'ictus i, dels que van sobreviure, un 5,9 % no va completar el qüestionari. Per tant, van ser analitzades les dades de 717 pacients.
La majoria de malalts (87,5 %) tenien com a mínim un factor de risc modificable en el moment de l'ictus i un 43,9 % en tenia almenys dos.
Dels pacients que no vivien en un hospital, el 55,1 % (317) van visitar-se a diferents consultes mèdiques els primers tres mesos després de l'ictus. El geriatra era l'especialista més visitat (21 %), seguit pel metge general (9,7 %), els especialistes de rehabilitació (7,7 %), els neuròlegs (6,6 %) i altres (9,6 %).

Un 44,7 % es van visitar amb el metge de capçalera i un 27,6 % van ser visitats per un metge a casa. D'aquells pacients que no van tenir cap contacte amb un metge després d'abandonar l'hospital (13,8 %, -79-), un 90,7 % (68) tenia almenys un factor de risc modificable i un 34,7 % (26) en tenia com a mínim dos. Dels malalts que vivien a casa (77,5 %, -553-) només un 14,2 % havien estat visitats per una infermera de districte.

Els pacients més incapacitats, era menys probable que consultessin un metge. Pel que fa a l'edat, als qui tenien per sobre de 65 anys era menys probable que se'ls fes un seguiment, encara que els majors de 80 anys rebien més suport de les infermeres del districte. No obstant això, només un 25 % havia rebut atenció per personal d'infermeria. D'altra banda, els pacients que presentaven diabetis o hipertensió tenien més probabilitats de ser visitats per una infermera.

Els pacients que eren visitats per un especialista o un metge tenien més probabilitat que se'ls prescrigués medicació, encara que el fet de tenir contacte amb aquests metges no millorava la probabilitat de tractament.

Conclusions: Un 14 % dels pacients que han patit un ictus no han estat visitats per cap metge en els tres primers mesos després d'haver-lo patit, i una quarta part d'aquests pacients no ha visitat el seu metge de capçalera. Els pacients amb incapacitats i els pacients més grans tenen menys probabilitats de ser visitats.

El contacte amb els serveis de salut no està associat amb canvis en els factors de risc modificables.

Tots els pacients després d'haver patit un ictus són pacients de risc i per tant, tots ells requereixen prevenció secundària. És necessari assegurar l'accés equitatiu a la prevenció secundària d'aquells pacients més incapacitats, dels més grans i dels que viuen en residències. Calen treballs que avaluïn què cal proporcionar als pacients durant el seguiment i que identifiquin quines han de ser les barreres i els facilitadors per a la provisió de prevenció secundària en aquests tipus de malalts.

Conflicte d'interessos: Estudi subvencionat per: Northern and Yorkshire Region Research and Development Programme, The Charitable Foundation of Guy's and St Thomas', la Stanley Thomas Johnson Foundation i The Stroke Association.

Comentari crític: Un cop s'ha produït un ictus, les prioritats quant a objectius sanitaris són evitar recurrències i minimitzar les incapacitats residuals. Una de les eines per fer-ho és la rehabilitació. Els esforços tenen com a objectiu augmentar la qualitat de vida del malalt i de les persones que l'envolten¹.

En el nostre país l'atenció mèdica en el moment de l'ictus ha assolit uns nivells molt alts de qualitat en els darrers anys. Qualitat que caldria fer extensible a l'atenció posthospitalària. Per millorar aquesta atenció caldria intervenir, entre d'altres, en la coordinació entre hospital-primària i primària-altres serveis (serveis socials, serveis de rehabilitació, etc.). Alhora que seria indispensable augmentar els recursos econòmics i humans destinats a tenir cura d'aquests malalts en l'àmbit ambulatori.

Els objectius de l'atenció primària, a priori, es centren a: reduir la incidència de l'ictus amb prevenció primària; fer el seguiment immediatament posterior a l'alta hospitalària ¾ aquí s'inclou la coordinació dels diferents estaments¾ ; contribuir a tenir cura de la salut dels discapacitats permanents i implementar les estratègies de prevenció secundària per reduir el risc de recurrències d'altres ictus².

Bibliografia:

1. Comas B, Frontera G. ¿Qué hacer después de un ictus?. FMC 2000; 7: 601 - 608.
   
   
2. Sánchez I. Rehabilitación del accidente cerebrovascular: asistencia centrada en los problemas de la persona. Rehabilitación (Madr) 2000; 34 (6):393-395.