Objectiu: Estimar la incidència de la diabetis tipus 2 (DM2) en la població d'alt risc, amb o sense intolerància a la glucosa (ITG), analitzant la transició des del risc de patir la malaltia fins a la malaltia en si.

Disseny: Estudi multicèntric de cohorts, unit a una intervenció educativa en el marc habitual de l'atenció primària.

Emplaçament: Atenció primària, deu centres de Tarragona-Reus.

Participants: Un total de 243 individus amb un risc alt de presentar la malaltia, lliures de diabetis segons els criteris de l'Organització Mundial de la Salut (OMS-85), amb un seguiment durant una mitjana de 37,2 (4,3 - 69,7) mesos.

Intervenció i mesures: Al grup d'estudi (348 pacients), se'ls va realitzar una prostatectomia radical. En canvi, en el grup de control (348 pacients), es va seguir una conducta expectant. L'aleatorització es va realitzar a través d'un servei telefònic extern. Es va tenir en compte el grau de diferenciació tumoral i el centre de realització de la intervenció. L'avaluació de la causa de la mort va ser cega. Es va mesurar, a partir dels models de Cox, el risc de mortalitat per càncer de pròstata i el de mortalitat global i el temps de supervivència lliure de malaltia i de progressió del tumor.

Resultat principal: La prova de la tolerància oral a la glucosa (75 g), per mesurar la glicèmia basal i la glicèmia a les dues hores. Es van recollir les variables següents: dades demogràfiques i històriques (afiliació, edat, sexe i medicació concomitant), exploratòries (pes, talla, índex de massa corporal -IMC- i pressió arterial tipificada) i factors de risc cardiovascular (història d'hipertensió arterial i tabaquisme).

Es van analitzar: la variació diagnòstica i fenotípica, la incidència de diabetis i els seus factors predictius (anàlisi multivariant i regressió de Cox).

Resultats: Es van avaluar 243 subjectes (143 eren dones), amb un mitjana d'edat de 59,7 anys (DE 10), amb glicèmia basal (GB) inferior a 7,8 mmol (140 mg/dl) i glicèmia a les dues hores (G2h) inferior a 11,1 mmol (200 mg/dl). 137 individus (56,4 %) presentaven ITG, la resta, 106 (43,6 %), eren normotolerants. L'impacte global dels factors de risc va ser similar. Quan va finalitzar l'estudi, 63 subjectes (25,9 %) havien desenvolupat diabetis, 43 eren del grup d'ITG (31,4 %) i 20 del grup de normotolerants (18,9 %). La incidència va augmentar amb el temps però no proporcionalment, la mitjana anual es va situar en un 9,2 % (14,2 % i 5,3 %, respectivament) que va disminuir a 4,6 %, si utilitzàvem la glicèmia basal com a únic criteri diagnòstic de l'American Diabetis Association (ADA-97). Els homes menors de 65 anys amb sobrepès i ITG van presentar una major incidència. L'hemoglobina glicada (A1c), la GB i la G2h van ser predictors reveladors i l'augment de la lipoproteïna de densitat alta (HDL) del colesterol va tenir un efecte protector de la incidència de DM2. El diagnòstic inicial d'ITG va ser millor predictor [odds ràtio (OR) = 2,06; (1,56 - 2,72)] del desenvolupament de la diabetis [OR = 1,37; (0,93 - 2,04)] que el diagnòstic de GB alterada.

Conclusions: La glucèmia basal prediu però infravalora la incidència de diabetis en població d'alt risc. El diagnòstic d'ITG (G2h) prediu millor el desenvolupament de la malaltia que el diagnòstic de glicèmia basal alterada. L'alta incidència de diabetis en aquest segment de la població, particularment en la ITG, demana una inversió major en prevenció primària.

Font de finançament: Finançat en part per QF Bayer SA.

Comentari crític: L'estudi de la ITG aporta la primera estimació en el nostre àmbit de la incidència de DM2 i dels seus determinants en la població espanyola amb un risc alt de desenvolupar la malaltia. Està demostrat que en aquest tipus de població hi ha una incidència alta, del 9,2 % (onze vegades superior a l'estimació nacional en població general). És un fet que ens ha d'estimular al cribratge de la malaltia en aquest segment de població (majors de 40 anys amb un factor de risc: obesitat, història familiar de diabetis tipus 2, antecedents personals d'anomalia glucídica prèvia, i ús de fàrmacs hiperglucemiants). La hiperglucèmia és el factor de risc més notable per desenvolupar diabetis; el diagnòstic d'ITG té un valor predictiu millor que el diagnòstic de GB alterada. Tanmateix, de tots és conegut el baix compliment d'aquesta prova en la pràctica clínica habitual a l'atenció primària (també abans de l'aplicació dels nous criteris diagnòstics de l'ADA-97) a causa de la necessitat d'una preparació prèvia específica (dieta, retirada de tractaments farmacològics...). Quant a prevenció primària, en l'àmbit de l'atenció primària caldria optar per augmentar el valor predictiu de la glicèmia basal, pràctica clínica habitual, rebaixant el valor de la glicèmia basal per al diagnòstic de GBA, que és de 6,1 mmol (110mg/dl), a valors que la fessin més predictiva i l'equiparessin a la ITG, tal com apunten els autors; o bé optar, com els japonesos, per fer el cribratge de la diabetis amb la determinació de GB conjuntament amb la determinació de l'A1c, per augmentar així el valor predictiu de la determinació de la GB com a indicador del desenvolupament de la malaltia.